^[1]Hem arribat ací d’una manera antiga,
com el ramat al vespre, dispers i confiat
dins de les tanques, tot just quan els udols
comencen a caure lluna avall sobre els terrats dels amos
i flairem confortablement la tenebra en les pupil·les
inclements del gos d’atura que hipnotitzat sotja
tota la vall des del llòbrec llindar del vedat.

D’una manera antiga hem arribat ací, la persistent ranera
de tants silencis que fumegen soterrats com l’esquelet
de l’avenir; desnonats, indignats, productes
liquidats de la decepció i de l’espant, ocupem
ara la llamborda i a la queixa ens ancorem,
darrers minifundis de l’albir; brandem
les mans, ens empassem el boç,  plorem els ulls
contra corcons i sangoneres, majordoms
del capital, totalitarismes prêt-à-porter,
la injustícia universal…, tant fa.

Legítimament hem arribat ací, tardor de dos mil onze,
d’una manera massa antiga, però: a boca de canó,
des dels budells de l’ois, com si encara la raó
fóra essencialment acció i les goles per fi redimides
pogueren vomitar, fantasmals, un cert puny commonitori.
Mai no és tard, i massa a sovint sembla massa aviat:
la nit són ovelles negres, d’ossos esmolats,
ertes de fred, mig devorades, que no han fulminat
encara, d’un tall net, l’idealisme sentimental.

j. p.
octubre de 2011