El poema

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

Vicent Andrés Estellés

#Festaestelles11

5 comentaris a “El poema

  • 9/4/2011 at 8:46 pm
    Permalink

    Aquest no el tenia present, m’hi quedo una estoneta, gràcies! :)

  • 9/5/2011 at 11:43 am
    Permalink

    gràcies per aquest poema, no el coneixia

    escriure i reescriure, i sobretot que escriguen els que escriuen de bé com Estellés, encara que no tinguen clar per a qui o perquè.

    Bon dia!

  • 9/5/2011 at 1:46 pm
    Permalink

    El poema forma part del volum 10 de l’obra completa, “Sonata d’Isabel” (3i4, sèrie «la unitat», num. 137), sota l’epígraf de “Poemes esparsos”.

  • 9/7/2011 at 8:08 pm
    Permalink

    Jo tampoc sé per a qui escric, però un cop fet és com si hagués parlat al món de mi, i alguna cosa es mogués per entendre’m, i jo a ell.
    El poema és preciós.Jo també sóc poeta. I de vegades faig bons poemes i tot, al meu bloc.
    Gràcies!

Commentaris tancats.