Els tics programats

Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i  anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies,  Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…

Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!

Amb Arendt

El fet que l’escurçament trascendental de la Terra fos conseqüència de la invenció de l’avió, és a dir, de l’esdeveniment d’abandonar la superfície de la Terra, és com un símbol del fenomen general que qualsevol disminució de la distància terrestre només pot guanyar-se al preu de posar una distància decisiva entre l’home i la Terra, d’alienar l’home dels seus voltants més immediats.

(…)

La decadència del sistema de l’estat nació europeu; l’escurçament econòmic i geogràfic de la Terra, de tal manera que la prosperitat i la depressió tendeixen a convertir-se en fenòmens mundials; la transformació de la humanitat, la qual fins a la nostra època era una noció abstracta o un principi orientador només per humanistes, en una entitat realment existent els membres de la qual en els punts més distants del planeta necessiten menys temps per trobar-se que el que necessitaven els membres d’una nació fa un segle, tots aquests fenòmens marquen el començament del final d’aquest desenvolupament. De la mateixa manera que la família i la seva propietat van ser reemplaçades per la pertinença de classe i el territori nacional, ara la humanitat comença a ocupar un lloc de les societats nacionalment enllaçades, i la Terra substitueix el territori de l’Estat. Però sigui com sigui el futur, el procés d’alienació del món, engegat per mitjà de l’expropiació i caracteritzat per un progrés continu en termes de riquesa, únicament pot assumir proporcions fins i tot més radicals si se li permet de seguir la seva llei inherent. Els homes no poden ser ciutadans del món com ho són dels seus països, i els homes socials no poden tenir propietats col·lectives com les famílies tenien les seves propietats privades. L’auge de la societat va comportar la decadència simultània de l’espai públic i el privat. Però l’eclipsi d’un món públic comú, tan crucial per a la formació del solitari himne de les multituds i tan perillós en la formació de la mentalitat no mundana dels moderns moviments ideològics de masses, va començar amb la molt més tangible pèrdua del món privat.

Hannah ARENDT, La condició humana, ed. Empúries (Grup 62), Barcelona, 2009

Probablement, gràcies a la llei inherent de la depredació en un món que s’escurça també serà més habitual i sanguinària la depredació entre depredadors. No pot ser un càndid consol per a l’expulsat; els desesperats es devoren més ràpidament i en massa. Si trenquen la baralla, si inventen constantment la necessitat voraç d’estar preparat per viure molt de temps a la vora de l’abisme…

El poema

En un petit quadern que tens sobre els genolls
escrius com si les teues paraules,
com si tot el que escrius, amb una lletra breu,
fins i tot acurada,
anàs a necessitar-ho alguna persona, urgentment,
abans de tirar-se el grapat d’aigua matinal a la cara
i sortir al carrer:
com si depengués de tu, d’açò que escrius,
molt lent, amb tant d’amor,
la salvació d’una persona.
Si no escrivisses ara no podries dormir,
i potser la consciència, insomne, t’acusaria.
No saps per a qui escrius, per què escrius.
Una sintaxi elemental, unes paraules clares.
Recolzes el quadern als teus genolls
i tenaçment escrius al teu llit revoltat.
De sobte no podries dormir si no escriguesses,
una darrera l’altra, unes poques paraules.
Paraules per a ningú; és a dir, paraules per a tothom.
Qui sap? Ningú no sap res de res, res.
Després del seu treball diari, un home escriu
amb una lletra lenta, petita, clara, amarga.

Vicent Andrés Estellés

#Festaestelles11

Desgracià la pluja les banderes

En la bíblia digital de Prisa he escoltat avui la vídeo-reflexió de Gabilondo, titulada «La democracia se rinde». Després he llegit un article de Jorge M. Reverte, titulada «La democracia en riesgo». I finalment he anat a parar a la crònica de la visita a Madrid de Stéphane Hessel, l’autor dels Indigneu-vos! i Comprometeu-vos!. Una crònica, per cert, que la redactora titula animosa i esperançada: «Hay que inventar una nueva democracia». La premsa lliure té aquestes coses, que a vegades, de tan lliure, aparenta perfectament que no sap que en realitat no ho és. Potser per això s’enderia ara, després de l’encabironat neocon de la Constitució, a parlar d’una democràcia que ha estat gasejada pels capitostos del socioliberalisme al qual s’adscriu ideològicament un dels periòdics protagonistes de la Transición. Herbert Marcuse va escriure que «les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular». Aquesta premsa conserva en llanda exactament aquesta il·lusió a fi d’establir els marges de dissensió. Bona prova d’això foren les obvietats insòlites dels wikileaks espolsats pel diari El País. En paraules de Michel Chossudovsky: «Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler (…). El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència». La paradoxa és que la dictadura de facto que han imposat els merkkels ha esvanit, també, aquest miratge de la dissidència programada, que per descomptat ja no il·lusiona ningú. Democràcia? Constitució? Estat? Ordre objectiu de les coses. Profecia de Vicent, doncs: desgracià la pluja les banderes.