La Foia de Castalla

#100anysdevalor

La Foia de Castalla és una de les comarques més ben definides de la regió muntanyenca meridional del regne de València, perquè la tanca i l’aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses serres, enmig del qual s’estén una peniplanura de sis hores llargues de travessa.

Aquesta dilatada cadena de muntanyes és anomenada pels habitants de la Foia «les Quatre Serres», puix que així apareixen tallades pels quatre ports principals que donen accés a la contrada.

Al racó septentrional, arrimat a la serra del seu nom, trobem el poble d’Onil, industriós i assolellat; cap a llevant, al peu de dos turons de la part oriental del Carrascal d’Alcoi, Ibi, amb les seues famoses fàbriques de joguines, net, clar i singularment lluminós; allà anant cap a la mar, a la vora de xaloc de la Foia, dins d’ella, pintorescament encavallat en un terreny trencat i delitós que hi ha al peu de la Penya Roja —un immens cap de Ileó de mil tres-cents metres d’altitud—, veiem el petit poble de Tibi, agricultor, llenyataire i ramader; i al costat de ponent, reclinat en un crestall de penya viva que corona un castell mig en ruïnes, el poble major de la Foia, el que li dóna nom: Castalla, nou i vell, camperol i senyorívol. Del crestall on s’assenta, mou cap a l’oest la serra de Castalla, barbuda i selvàtica, que, en grandiós amfiteatre, es detura per fi bruscament en el pic del Maigmó, acerat, esmolat com un blavenc ganivet, ple de boscos mil·lenaris i precipicis de malson, allà passat el punt cardinal de migjorn.

L’altitud de l’altiplà de Castalla és d’uns set-cents metres. Els termes dels quatre pobles arriben a tenir terres fins als mil tres-cents.

Entre Castalla i Onil hi ha un vast pla blader, antiga llacuna dessecada, segons diuen, per orde de Pere el Gran. Durant les fresques primaveres, un mar de verd oneja sota el ventijol de llebeig en aqueix pla, i d’allí ix una de les millors llavors —el blat «xarrell»— d’aquelles comarques. Les nits fresques de l’estiu impedixen un accelerament de la grana; rosseja el blat, però no acaba d’assecar-se, i va posant farina fortament carregada de gluten, i els grans són d’un fi daurat i durs com el vidre.

Prefaci a «Narracions de la Foia de Castalla», Barcelona, Barcino, 1953, pp. 9-14, reproduït després en la revista Pont Blau, num. 20, Mèxic, 1954, pp. 180-182.

Podeu seguir via Twitter l’homenatge que la Xarxa ret avui a l’escriptor.

4 comentaris a “La Foia de Castalla

  • 8/22/2011 at 10:59 am
    Permalink

    Doncs un 22 d’agost ha de venir de gust de passejar-se per aquelles contrades, amb la mar ben a la vora!

    Tot l’ordinador bull Valor, avui, per arreu. Quina Diada!

    I Josep, els logos, esplèndids, un cop més!

  • 8/22/2011 at 12:28 pm
    Permalink

    M’ha costat, però finalment ho he aconseguit. Hem fet l’únic que sabem, contar una rondalla. Per Valor, i també per les persones generoses que ens inciteu.

    Gràcies Josep

  • 8/22/2011 at 5:45 pm
    Permalink

    Hola Víctor, gràcies per tota la bona feina que esteu fent.

    Rosa, ens calen tantes incitacions! T’envie una abraçada.

  • 8/22/2011 at 8:28 pm
    Permalink

    Gràcies per la teua col·laboració en aquesta jornada commemorativa d’Enric Valor.

Commentaris tancats.