Sostre de casa en runes

En la realitat social, malgrat tots els canvis, la dominació de l’home per l’home és encara la continuïtat històrica que vincula la Raó pre-tecnològica amb la tecnològica. No obstant això, la societat que projecta i realitza la transformació tecnològica de la naturalesa, altera la base de la dominació, reemplaçant gradualment la dependència personal (de l’esclau amb el seu amo, del lacai amb el senyor de la hisenda, del senyor amb el donador del feu, etc.) per la dependència a l’«ordre objectiu de les coses» (les lleis econòmiques, els mercats, etc.). Per descomptat, l’«ordre objectiu de les coses» és en si mateix resultat de la dominació, però també és cert que la dominació genera ara una racionalitat més alta: la d’una societat que sosté la seua estructura jeràrquica mentre explota cada vegada més eficaçment els recursos mentals i naturals i distribueix els beneficis de l’explotació a una escala cada vegada més àmplia. Els límits d’aquesta racionalitat, i la seva sinistra força, apareixen en la progressiva esclavitud de l’home per part d’un aparell productiu que perpetua la lluita per l’existència i l’estén a una lluita global total que arruïna les vides d’aquells que construeixen i usen aquest aparell.

Fragment de «L’home unidimensional»  (1964), de Herbert MARCUSE.

Clàssica tempesta de setembre,
ferotge i traïdorenca: incomptables llamps,
trons apocalíptics i dos poals d’aigua.
Plou, plou! I l’ordre objectiu de les coses
decideix per nosaltres la cerca de recer
sota el sostre d’una casa en runes.
JO ACUSE l’ordre objectiu de les coses.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Un cel blau per sostre», de Xesco Boix, per Toni Giménez

Sangueta

Dissabte passat, durant un esmorzar insòlit que acabà a les set de la vesprada, vaig poder conversar amb alguns amics sobre el decret del Govern que fulmina el dret del treballador a obtenir l’indefinit després d’haver encadenat contractes temporals durant dos anys en una mateixa empresa. No em va sorprendre que bona part de la colla esmorzadora estigués d’acord amb la vaselina del ministre. Els amics, molts d’ells assalariats indefinits amb càrrecs intermedis, i també algun empresari, es queixaven amargament que, passats dos anys, havien de prescindir de bons treballadors perquè la llei els obligava a mantenir indefinidament un lloc de treball que els actuals trastorns del mercat no poden garantir. Mentrestant, servidor rumiava que la botifarra de ceba que s’empassava tampoc no podia garantir una bona digestió. Millor no abusar. Jo insistia: si aquests bons treballadors havien aconseguit encadenar els darrers dos anys –i anys de crisi, per cert– i havien ocupat un lloc necessari a l’empresa, per què no havien de convertir-se en treballadors tan indefinits com els meus amics? Botifarra de ceba. És que el mercat… La procacitat del ministre ex-sindicalista, «preferimos un contrato temporal a un parado», podria resultar d’allò més filantròpica en els temps que corren, però la traducció a la realitat, al llenguatge dels drets laborals, és desastrosa: «preferim un esclau a un aturat». Botifarra de ceba. Arribem, doncs, al moment de les grans rebaixes, de la superoferta a la patronal d’un estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. El ministre té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar algunes tones de sangueta per a la campanya electoral. Què bé, em vaig dir finalment, que per fi polítics i ciutadans ens preocupem tant pels aturats i pels bons assalariats temporals. Botifarra de ceba. En acabar, vaig rotar llargament.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Glòria al treball», per la Banda Musical de l’Albufera

Després de la vaselina

Qui sap què passaria? La por. Més por. La por.
La por, altra vegada. I més precaucions.
Tu no saps amb qui parles. Millor serà que calles.
No digues res de res. No et fies de ningú.
Qui sap què et pot passar.
Vicent Andrés Estellés*

Els sindicats bramaven contra la motoserra. No eren càndids, sinó grocs, però potser no s’esperaven aquesta embranzida de bulldozers. Ara, tot d’una, hem pogut comprovar que els retroliberals del PP i la juxtaliberals del P$0E també tenien ben amanida la maquinària pesada. Xafogor i començament de la lliga de futbol. És el moment: en menys de 72 hores, les formigoneres del PPSOE han cuinat una reforma exprés de la Constitució a fi de fixar –diuen– un sostre de dèficit. Per si això fora poc, tot seguit, han anunciat la supressió fulminant d’un article fonamental de l’Estatut dels Treballadors, el 15.5, que fins ara presumptament protegia els treballadors contra l’encadenament abusiu de contractes temporals; d’aquesta manera és liquidat el dret legal dels treballador a obtenir l’indefinit després d’haver acumulat contractes de temporals durant dos anys en una mateixa empresa. I qui els protegia contra polítics venuts? Ningú. Més encadenament, doncs, i més cadenes. El primer plat, argumenten, pretén posar a règim les panxudes administracions públiques de l’Estat. El segon plat, segons la dieta del ministre, és «por la constatación de que no se renuevan muchos contratos por la obligación de que éstos pasen de ser temporales a fijos». Solució de ministre ex-sindicalista: eliminar l’obligació.

Del primer plat, em semblaria adient una llei constitucional si realment poguera existir un cos ideal, de top model, per a l’Estat: 54 kg? Però el cos de l’Estat no és immutable i té unes necessitats segons els temps. Per a ningú sembla recomanable un pes de 54kg si hi ha fam. Aquesta qüestió i el fet que no s’haja volgut convenir una xifra límit de despesa pública –més bulímia?– ha aixecat les suspicàcies de diversos opinadors que han vist, darrere d’aquesta reforma, el pretext, l’excusa perfecta del PP$0E per a retallar constitucionalment!!! serveis socials, sanitaris i pensions. És a dir, que la nova i fugaç reforma constitucional entra en conflicte directe amb drets reconeguts per la Constitució que afecten a la vida i la dignitat de les persones: treball, vivenda, assistència mèdica… Això, però, no importa al PP$0E, perquè aquest sostre el reclamen merkkels i mercats. Que ara ho facen passar per la sagrada Constitució és el que veritablement ens hauria alertar. Ens estan dient a crits que van a per totes: la constitucionalització del capitalisme salvatge.

Del segon plat em pregunte si, per arribar aquest Estat-Presó on ens han anat clavant, per arribar a l’actual tisorada de garanties socials i laborals dels ciutadans, calia passar-se dos anys falsejant una reforma laboral que, era d’esperar, no ha servit per a res. Cert: necessitaven vots. Tot i així, cal recordar que, en aquells moments, el principal subterfugi per dur a terme la reforma dels majordoms del Capital (govern, bancsdespanya, patronal, premsa, catedràtics…) era acabar amb la dualitat i la temporalitat del mercat laboral, a fi de fomentar la contractació indefinida. Aquells subterfugis i aquella reforma, avui ho comprovem, no era més que la vaselina. En la pràctica, la supressió de l’article 15.5 significa no només un desmesurat foment de la temporalitat sinó també l’entrega d’encara més prerrogatives a l’empresari sobre el treballador, el qual ja pot haver treballat de valent durant anys i panys en la mateixa empresa, que estarà constantment sotmès a la por de no obtenir la renovació del contracte, lligada com va aquesta a totes les pors: por de reclamar un salari decent, por a demanar vacances, por a no fer hores, por a reivindicar unes condicions laborals més dignes… Por.

La por.

No puc resistir-me a posar aquest vídeo de ZP. Quina vergonya.

(Abuja, Nigeria, 23 de juny, EFE)

 

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Drets suspesos», d’At Versaris

No és por

Recomane l’entrevista a Bernard Cassen que publica avui la periodista Lorena Ortega en l’edició Comunidad Valenciana del diari El País. Dos fragments:

P. ¿La compra de deuda por parte del Banco Central Europeo puede tranquilizar a los mercados?

R. De ninguna manera. Los mercados financieros siempre exigen más, tienen hambre todo el tiempo. La compra de deuda española es una solución a muy corto plazo. España no está en una situación tan complicada de deuda pública, pero la privada es tremenda y se convertirá rápidamente en pública. Esas deudas son insostenibles. El Banco Central Europeo debe prestar dinero al mismo interés que pide a los bancos privados. Es escandaloso que lo reciban al 1% y hagan préstamos al 5%. Es una estafa y un escándalo. El problema es saber quién va a pagar las consecuencias: los bancos o los ciudadanos. Y parece claro que serán estos últimos porque las entidades financieras no aceptan ninguna reestructuración. Y sin cancelación parcial de la deuda pública no habrá ninguna solución.

P. ¿Qué pasará si los gobiernos no pueden pagar sus deudas?

R. Hay varios escenarios. La reestructuración puede ser organizada por los propios bancos en su propio beneficio. O pueden ser los gobiernos progresistas (que ahora no hay) los que organicen la salida en detrimento de los mercados financieros con medidas como la supresión de los flujos con paraísos fiscales o la lucha contra fraude fiscal. Y hay que optar entre bajar gastos o aumentar los recursos. Ahora se se reducen gastos en detrimento de los servicios públicos. Pero hay otro camino: aumentar los recursos vía tributaria y hacer pagar a los que tienen dinero. El dinero existe y hay que sacarlo de donde está, el problema es simple pero la solución más complicada.

El titular és una frase de Cassen: «No hay coraje político para enfrentarse a los mercados». Més aviat diria hi ha una ferma voluntat política de NO enfrontar-se als mercats. No és por, és connivència, i és precisament aquesta confabulació i aquesta estafa el que hauria de dur els ciutadans des de la indignació a la revolta, al Gran Rebuig.

Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben.

TV3 torna al saló de ma casa

Aquest estiu he pintat casa i, posats a moure mobles, he aprofitat per tirar un cable HDMI de 15 metres entre l’estudi i el saló per connectar el Mac amb el televisor. M’ho vaig començar a rumiar el dia de l’atemptat dels governants del PP contra la llibertat informativa de nosaltres els valencians. L’opció més ràpida era connectar el vell portàtil per VGA, però poc operativa, perquè el cable és gros, poc flexible i has de traslladar i reendollar l’aparell cada vegada que vols accedir als canals de la Televisió de Catalunya. Una segona opció, és clar, és seguir esperant l’aprovació de la ILP Televisió sense fronteres. L’opció que he triat potser no és a l’abast de tothom, però l’explicaré perquè tampoc no és poca –encara no, almenys– la gent que té casa, mans, un ordinador amb sortida DVI o HDMI, un televisor amb entrada HDMI, connexió a Internet i uns 70 euros per a adquirir els artefactes que m’han permès, també, llegir blogs i premsa en el televisor domèstic:

1. Adaptador de DVI a HDMI (no he provat l’alternativa  VGA>HDMI);
2. Cable HDMI (jo he instal·lat el de 15 metres; si el necessiteu més llarg no sé quins poden ser els resultats);
3. Cable d’àudio amb dos jacks mascles, perquè el DVI no transmet l’àudio (en principi no us caldria si feu connexió directa de HDMI a HDMI);
4. Teclat i ratolí sense fils.

No cal ser cap especialista per a fer-ne les connexions, només temps i paciència. Ara tinc Internet al saló, puc navegar i veure tots els canals en directe i a la carta, tret dels continguts protegits que Televisió de Catalunya no pot emetre online per prohibicions, drets i altres romanços. Tot i això, ara torne a tenir accés a tota mena de continguts televisius en català. La qualitat de la imatge, certament, no és la millor, però, la veritat, el píxel no molesta si t’asseus a més de cinc metres de distància. La proximitat del futur sembla convertir en simple estupidesa l’atrocitat dels censors, però no per això deixen de ser atroços el seus actes.

PS. Recentment, TV3 ha començat a oferir nous serveis per mòbils, iPad, televisors i consoles. Els televisors amb Internet ja són aquí.

La Foia de Castalla

#100anysdevalor

La Foia de Castalla és una de les comarques més ben definides de la regió muntanyenca meridional del regne de València, perquè la tanca i l’aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses serres, enmig del qual s’estén una peniplanura de sis hores llargues de travessa.

Aquesta dilatada cadena de muntanyes és anomenada pels habitants de la Foia «les Quatre Serres», puix que així apareixen tallades pels quatre ports principals que donen accés a la contrada.

Al racó septentrional, arrimat a la serra del seu nom, trobem el poble d’Onil, industriós i assolellat; cap a llevant, al peu de dos turons de la part oriental del Carrascal d’Alcoi, Ibi, amb les seues famoses fàbriques de joguines, net, clar i singularment lluminós; allà anant cap a la mar, a la vora de xaloc de la Foia, dins d’ella, pintorescament encavallat en un terreny trencat i delitós que hi ha al peu de la Penya Roja —un immens cap de Ileó de mil tres-cents metres d’altitud—, veiem el petit poble de Tibi, agricultor, llenyataire i ramader; i al costat de ponent, reclinat en un crestall de penya viva que corona un castell mig en ruïnes, el poble major de la Foia, el que li dóna nom: Castalla, nou i vell, camperol i senyorívol. Del crestall on s’assenta, mou cap a l’oest la serra de Castalla, barbuda i selvàtica, que, en grandiós amfiteatre, es detura per fi bruscament en el pic del Maigmó, acerat, esmolat com un blavenc ganivet, ple de boscos mil·lenaris i precipicis de malson, allà passat el punt cardinal de migjorn.

L’altitud de l’altiplà de Castalla és d’uns set-cents metres. Els termes dels quatre pobles arriben a tenir terres fins als mil tres-cents.

Entre Castalla i Onil hi ha un vast pla blader, antiga llacuna dessecada, segons diuen, per orde de Pere el Gran. Durant les fresques primaveres, un mar de verd oneja sota el ventijol de llebeig en aqueix pla, i d’allí ix una de les millors llavors —el blat «xarrell»— d’aquelles comarques. Les nits fresques de l’estiu impedixen un accelerament de la grana; rosseja el blat, però no acaba d’assecar-se, i va posant farina fortament carregada de gluten, i els grans són d’un fi daurat i durs com el vidre.

Prefaci a «Narracions de la Foia de Castalla», Barcelona, Barcino, 1953, pp. 9-14, reproduït després en la revista Pont Blau, num. 20, Mèxic, 1954, pp. 180-182.

Podeu seguir via Twitter l’homenatge que la Xarxa ret avui a l’escriptor.