Salm breu per a nits llargues

Ens han derrotat, una altra vegada, però això no és cap fracàs. De cap manera. Ho recordarem també quan guanyem, perquè no serà cap èxit. Serà una esperança. Aquesta és la diferència entre nosaltres i ells: la seua victòria no és, no mai, una esperança; és el nostre desistiment. Hem lluitat i això, ara més que mai, compta. Hem d’apuntalar l’enteresa, en la llarga nit.

Veu en viu

Aquesta vesprada parlaré d’amor, cosa que no passa tots els dies. Serà a la Vall d’Uixó, 19,30 hores, a la biblioteca pública Mª Dolores García. Tindré el plaer de presentar, en companyia de Josep Manel Palomar, el darrer llibre de poemes de Josep Lluís Abad, titulat L’amor, al qual ja vaig dedicar un apunt del Salms fa uns mesos. Si teniu l’ocasió d’acostar-vos, escoltareu versos d’un romanticisme poc explorat en la lírica actual, i d’un amor que, evidentment –i ara ho dic pels fashion victims–, no té res a veure amb la Semana Romántica de El Corte Inglés, ni tampoc amb les apegaloses balades de Sergio Dalma. Hi haurà opinions al voltant de l’edició digital i dubtarem, si el debat prospera, l’existència d’una revolució silenciosa entre els nostres poetes, com recordava fa poc un post d’Aliaga arran d’un article d’Alonso. Aquesta vesprada ressonarà, això sobretot, la veu d’un cor revolucionat en uns temps, com diria Brecht, molt foscos. Al capdavall, quan un poeta regala un llibre de poemes, l’important és això: el que diu la seua veu en viu.

Decadentismes

Investigacions sobre la decadència del català, la del XVIII, vull dir, no la del valencià d’ara:

L’alfabetització era alta, com ho demostra el nombre d’escoles i de llibreters. Els gremis, que formaven la xarxa social i econòmica de la ciutat, sabien de lletra. Calia fer números i redactar documents. I una dada curiosa: a les botigues s’hi venien llibres de memòries en blanc, és a dir, una mena de diaris o llibretes on la gent anotava el dia a dia.

I què se n’ha fet, d’aquelles llibretes? Quina llàstima. Blogaires, feu còpies de seguretat!