Chi dà luce rischia il buio*

Aquesta plaça és un camp de concentració, una via morta, el crit ofegat. Les hores se’ns esmunyen com aigua entre les mans. Alguns sentim que el temps ens espanta abans d’usar-lo, com si ja ens faltés en el moment de prendre la iniciativa. Mal senyal. Se’ns escapa en el confortable subterfugi d’haver sobreviscut el present. Aquesta vesprada no hem arribat a cap acord. Comença a fer calor. Ens inquieten les paraules que aviat deixarem de dir i ens coagulem en mots desposseïts. Hem menyspreat massa el poder totalitari de la decepció i de la por imperants, l’amalgama garant del salvífic mercat de futurs, de la gloriosa hipoteca perpètua, l’energia capital del capital. Caminem ajupits pel jou de quatre sangoneres; cerquem una sortida digna, però els geps que arrosseguem obturen tota escapatòria, l’evacuació, la deposició, l’excreció alliberadora. La Santa Por és, més que mai, la puta verge dels usurers: el prestador sempre s’avança a la carència, administra els cicles de l’apocalipsi, rendibilitza el llindar de la misèria, amortitza l’avenir incògnit amb un fascinant aparador d’encantadores respostes molt abans que, hipnotitzats, puguem formular les preguntes imprescindibles. No diré res de nou: vam pujar sense maleta a trens de l’entusiasme i, asseguts al vagó de l’espera, ens vam adormir al pou del melic, feliços, seduïts, pura expectació, conveçuts que a cada destinació li pertocaria un viatge blavíssim i, sempre, un camí de tornada: tot en un sol pack a un preu cobejable. I no hi ha retorn. Hem arribat a l’estació on qualsevol intent de restitució o de prevenció sembla fracassar perquè només cerca auxili en la fugida. Passem dies i nits en aquesta andana a la vora de l’abisme, un purgatori on guardem una sola esperança: ajornar el desistiment i perseverar en la pacífica i indignada renúncia a desafiar el present. Un present sense present. Cert, els idiotes hem après a teclejar, això és irremeiable, però continuem mirant-nos els uns als altres cercant l’enteresa necessària per fer veritablement nostra la veu i nostres les places. Qui dóna llum pot ser pres per la foscor.

*Vers d’Eugenio Montale

Versigrafies per a una exposició d’Antoni Albalat

Antoni Albalat (Castelló, 1961) deixa de banda, en aquesta exposició, els seus motius habituals: la fotografia de natura, els insectes…, per a acostar-se a referents quotidians des d’una perspectiva poètica molt pròxima a l’abstracció. Sota el títol «Un coup de Leica jamais n’abolira l’hasard», la reelaboració de motius trivials passats per un tamís que ens allunya de la visió lectiva constitueix un joc intertextual, o si preferiu, intervisual, d’un fort poder evocatiu. Albalat em va proposar que treballara la part verbal de la seua exposició i vaig tindre el plaer d’escriure uns breus tercets asimètrics –sense cartabó– que, sense les imatges que acompanyen, perdrien encís i gràcia. Com diu Albalat, les versigrafies formen un tot amb les imatges i, més que davant d’una exposició, us trobeu davant d’un llibre de poètica visual i textual, penjat a la paret. L’exposició estarà oberta fins al 12 de juny a la sala Los 9 Novísimos, de Castelló de la Plana. Podeu contemplar més creacions d’Albalat al seu blog.

Dolor i temps

El dolor d’una hèrnia discal –que no fiscal– és inversament proporcional al temps que un jutge pot tardar en asseure Camps a la banqueta dels acusats. És difícil saber, però, si l’hèrnia li fa més mal perquè queda menys temps, o si queda menys temps perquè li fa més mal. El meu avi tenia una dita: «A l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró».

Neteja classista, feixisme perceptible

Diuen que els divendres 13 són de por, i avui, precisament, ho podem comprovar si tenim l’atreviment insalubre de guaitar portades, ni que siga de gaidó. Com a argument catòlic o de la Paramount, l’apocalipsi pot resultar llardós i embafós, però és immillorable com a figura retòrica de la veritable fi, la del periodisme: «Huir del fin del mundo». Si Adorno alçara els peus: Wie scheint doch alles Werdende so krank! Adeú al sentit de les proporcions. Reforça la meua hipòtesi, a més, que tots els apocalipsis seran feixistes o no seran, perquè la faç del peròdic practica l’autofoto i s’adelita expansivament en la carassa: «Ofensiva para delatar a quienes fomenten economía sumergida». Heus ací l’autèntica guerra civil, el gran germà postmodern, la delació prêt-à-porter, la denúncia secregada pel veí, la mala bava deïficada a més de 36 punts tipogràfics, molt per damunt d’una llorquiana fi del món relegada gairebé a categoria de subtítol invisible. L’home de la maleta blava no se’n va del món; simplement plega, desnonat, condemnat a travessar les fronteres que la foto imposa. El verb en present és escandalós, apologètic, desaprensiu: «Fomenten». Escolte’m vostès, i que se’n sap dels que la fomentaren i guarden a Suïssa tot el botí espoliat sense cap delació, amb noms i cognoms, de l’Agència Tributària? Bon cap de setmana.

(…) cal observar només quan els burgesos parlen d’exageració, d’histèria o de bogeria, per saber que on més pomposament s’invoca la raó més infal·liblement s’hi fa apologia de la irracionalitat.

T. W. Adorno

Ni un cèntim

Deixeu-me dissentir. Correré el risc de ser, als ulls de la tribu, insolidari. Perquè ens roben, ens censuren, ens emmordassen, ens acacen i, per si això fora poc, ens multen. I ara, damunt, hem de pagar? No, home, no! Ja n’hi ha prou. Ho sent molt, de veritat, però per ací no passe. No anem els negres a cofinançar l’apartheid. Ni un cèntim!


«L’arma més poderosa en mans de l’opressor és la ment dels oprimits» [Steve Biko]

Alternatives? No pagar cap multa. Actuar. Rebel·lar-se.

Un cap rodola millor

Ha estat més operatiu, almenys aquesta vegada, amputar l’efígie i furtar-ne el material que no segrestar-lo i cobrar-ne el rescat. A més, probablement, del coure, avui dia en trauran més. Qui? «La cabeza se ha salvado», ha dit l’escultor, perquè estava «en un taller diferente». La policia podria fer la pregunta dels 300.000 euros: si els lladres «sabían a lo que iban» i el cap rodola millor, no era molt més fàcil endur-se la testa que els braços? Tot seguit, l’asseguradora podria brandar la clàusula que s’escau: senyor artista, el cap costa molt més d’afaiçonar, així que pels braços li hem de pagar menys. Hàbil, aquest artista sempre ha estat doblement artista (artista en l’erecció d’estàtues i artista en màrqueting de vora séquia), al punt que servidor no sabria dir qui en sap més, de nadar i guardar la roba, si l’artista o l’oligarca providencial, expert com és en la lucrativa parcel·lació de béns. El cas és que els valencians pagarem 300.000 euros a l’empresa privada, mitjancera i gestora de l’aeroport Aerocas, pels 24 metres d’altura i 18 metres de diàmetre de coure. I nosaltres els valencians, sense assegurança pels danys de faraons corruptes, no podrem nadar i guardar la roba: els pagarem sencerets. Els jutjats no han estat ben vigilats per dins, però, alerta, ara tampoc per fora.

És clar que no té res a veure, però aprofite per recomanar-vos el llibre Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building, de Joan Pla, que presentarà a la llibreria Babel de Castelló el vespre del dimecres 18 de maig.