Fins a quin

Fins a quin punt hi ha, des de les trinxeres enfrontades, una aplicació, al producte polític, d’una estratègia d’obsolescència programada per a posar fi a dècades de drets adquirits, com ara els derivats de la immersió lingüística o de la lliure recepció de TV3 al País Valencià? I fins a quin punt se’ns pot fer agre, pura propensió a l’immobilisme, un consum convencional, tradicional, i no veritablement trencador, regurgitant, eficaç, d’aquests remakes de reivindicacions identitàries del tot legítimes? Fins a quin punt necessitem anar més enllà d’un bell cant “Al vent 2.0”?

Fins a quin punt les revoltes nordafricanes, digerides pels mitjans de comunicació europeus, no són més que un espill còncau on es mira la deprimida i depressora classe mitjana i baixa europea que no té el valor, ni la generositat, ni la vergonya de dir prou? Fins a quin punt, alhora, aquestes revoltes, per a Europa, no són més que un discurs mediàtic per mantenir controlada, dins d’uns marges, la dissidència? I fins a quin punt això és veritablement dissidència?

Per a quan el Gran Rebuig?

5 comentaris a “Fins a quin

  • 2/24/2011 at 10:03 am
    Permalink

    Això que dius, Josep, em recorda a aquell que es posa a caminar, té gent darrere, però en fer uns quants quilòmetres, els més dur, cap amunt, es regira i comprova que ja no hi ha ningú. Malament està.

  • 2/24/2011 at 11:43 am
    Permalink

    Al facebook vaig vore que 3500 persones havien dit que anirien el dilluns a la mani. Bé, no fou així, no sé fer càlculs de gent però jo posaria la mà en el foc de que no érem ni mil. Un amic em va dir: ay, cuánto tenemos que aprender de los egipcios.
    Sí, jo crec que també forme part d’una dissidència còmoda ( ono arriba ni a dissidència, únicament quan vote). Còmoda perquè m’acomode i còmoda per al govern i el sistema econòmic actual.

  • 2/24/2011 at 6:03 pm
    Permalink

    Hola Xavier, no sé ben bé en quin sentit afagar les teues paraules. En tot cas, per no anar a les palpentes, no puc deixar de fer-me aquestes preguntes.

    Coralet, sóc dels que pensa que hi ha algunes coses que no s’ensenyen ni s’aprenen, i no perquè vinguen de naixement. Tots som propensos a l’ergonomia, però de les cadires de dos potes sempre ens caurem.

  • 2/24/2011 at 8:05 pm
    Permalink

    Jo hi era i pense que sí que hi devia haver més de mil persones, que aquella plaça és ben gran.
    Mireu, no sé respondre aquest tipus de preguntes que potser en vénen grans. Però si anem a qüestions més practiques i immediates, sí que tinc una resposta senzilla: em sembla perfecte que a les portes d’unes eleccions hi haja un moviment de protesta que, sota el pretext o no de l’apagada dels repetidors, mobilitze els grups i els torne, encara que siga puntualment, en grans grups, virtualment i presencialment. Que això tinga conseqüències electorals o no ja són figues d’un altre paner. Com deia l’altre dia Agustí Cerdà, si el PP ha d’arrasar igualment, votem almenys amb alegria i el que ens isca del cos. Això val per a endegar protestes, que són també un motiu de rencontre i per tant, d’alegria per estar fent front comú a alguna cosa. Que els grups de l’esquerra ja s’ho han torcat bastants anys amb un paperet, home! Siguem pràctics i deixem de discutir-nos pel sexe dels àngels, i els àngels que s’apanyen.
    Una abraçada

  • 2/24/2011 at 11:18 pm
    Permalink

    Josep, no qüestione que faces les preguntes, de cap de les maneres, però se m’ocorren respostes massa escèptiques (o massa cíniques). No volia ser obtús.

Commentaris tancats.