Fins a quin

Fins a quin punt hi ha, des de les trinxeres enfrontades, una aplicació, al producte polític, d’una estratègia d’obsolescència programada per a posar fi a dècades de drets adquirits, com ara els derivats de la immersió lingüística o de la lliure recepció de TV3 al País Valencià? I fins a quin punt se’ns pot fer agre, pura propensió a l’immobilisme, un consum convencional, tradicional, i no veritablement trencador, regurgitant, eficaç, d’aquests remakes de reivindicacions identitàries del tot legítimes? Fins a quin punt necessitem anar més enllà d’un bell cant “Al vent 2.0”?

Fins a quin punt les revoltes nordafricanes, digerides pels mitjans de comunicació europeus, no són més que un espill còncau on es mira la deprimida i depressora classe mitjana i baixa europea que no té el valor, ni la generositat, ni la vergonya de dir prou? Fins a quin punt, alhora, aquestes revoltes, per a Europa, no són més que un discurs mediàtic per mantenir controlada, dins d’uns marges, la dissidència? I fins a quin punt això és veritablement dissidència?

Per a quan el Gran Rebuig?

Especials normals

…és que els escriptors som una raça especial que pot viure al marge de la societat i dels canvis? Certament sí que ho sembla, en alguns casos, però jo diria que cada vegada en són menys. Cada dia veig més escriptors, diguem-ne normals, no particularment ‘tecnòfils’, que es comuniquen per correu electrònic, o s’han fet un blog, o fins i tot utilitzen el Twitter o el Facebook. La gent que ens dediquem a escriure, de debò que podem ignorar tranquil·lament les tecnologies que han fet que hi hagi més gent que mai llegint i escrivint alhora arreu del món?

Carles Bellver a l’experiment Literatura, ciència i Internet, a càrrec de Biel Mesquida.

Merkel és productiva: del pet a la cambra de gas

L’hamburguesa mutació del tòtem Mercat, la senyora Merkel, ha amollat que els treballadors haurien de rebre millores salarials només en cas de ser “més productius” (caldria saber ben bé què coi vol dir, això!), i no perquè els productes que fabriquen aquests treballadors els hi costen, als mateixos treballadors, un 10% més cars que l’any passat –l’electricitat, sense anar més lluny. La pregunta és fa evident: i què passa si hem sigut més productius, però no prou, tot està molt més car i, any rere any, el nostre salari continua congelat per un meravellós conveni lligat a la productivitat? Jo us ho diré: intentes, primer, passar-te del vi a l’aigua i, uns anys després, et mors de fam.

Un exemple concret: fa dos anys, un operari de forn treia 1.000 barres al dia; l’any passat va treure 1.250 barres/dia. Tot i l’evident esforç productiu (un 25% més!), qui pot creure que, enguany, l’operari n’obtindrà ni que siga un increment salarial del 2’5%? Aleshores, com ho hem de calcular, això? No és una fal·làcia monumental aquest evangeli de Merkel? “Produir més” no significa “produir millor” ni, encara menys, “vendre més” –una cosa, per cert, que tampoc no significa, ni de bon tros, “guanyar més“. I podem anar més enllà: pagar salaris més baixos (encara més!) no significa fabricar productes més competitius. Primer perquè, en preu, ens guanyaran sempre els xinesos. Segon, perquè la quantitat i la qualitat del producte encara depenen –vulguen o no els patrons– de les motivacions del treballador.

Torne. Tot i la contenció salarial, el patró panader, en canvi, sí que hi pot haver pujat el preu del pa en els darrers anys. Posem per cas que, fa dos, quan el seu forner en fabricava 1.000, la barra de pa costava 70 cèntims/unitat; l’any passat, quan el treballador n’enfornava un 25% més, el patró el va apujar a 75 cèntims/barra. Això significa que el forner ha pencat més, però que li abaixaran el salari, com a mínim, 5 cèntims/dia, si enguany no rep un increment salarial d’acord amb l’encariment del pa. Vull dir, amb tot això, que, en termes objectius, la productivitat no és una ciència exacta; no és calculable com la inflació –que, també, deixa-la córrer i veuràs… En definitiva, una alteració, ara, d’aquests factors de revisió salarial –diguem-ho ja– no té cap altre objectiu que donar-nos gat per llebre i que acceptem Merkel com a animal de companyia… Jau! Jau! Sit down! Subtotal més IVA: una altra tisorada.

Terrorisme laboral fi, el de Merkel: el pet de senyoreta que lentament s’escampa fins a inundar tota Europa amb la seua pudentor ultraliberal. Aquesta dona recorda, cada dia més i més, la Thatcher. No sé si la fórmula merkeliana funciona correctament a la pròspera i lloada Alemanya –deixeu-me dubtar-ho, també–, però estic convençut que ibèricament, si els majordoms del Capital ho drecreten, aquesta aerofàgia teutona pot resultar asfixiant. O encara penseu que, ací, guanyaran més diners els assalariats que més treballen? Vinga va…