El fum prohibit

– I vostè, que té opinió per a tot, què pensa de la llei antitabac?
– No en tinc una de fixa, però en tinc mitja dotzena per regalar.
– Home…, això és trampa, siga sincer i digue’m quina li afecta a vostè.
– M’afecten tantes coses…
– Quines coses?
– Patisc un fumeral de la BP a 4 km. de casa.
– No faça demagògia… Dic quines coses en relació al fum del tabac?
– …i centenars de fumerals d’Onda, Vila-real, Alcora, que si el vent bufa…
– Ja n’hi ha prou, s’ha de limitar a la pregunta… Quines coses?
– …i segurament sóc asmàtic pels gasos contaminants dels vehicles.
– Prou! Prou! Prou! Quines coses?
– No cap. Ja no fume ni freqüente antres… Però no m’apunte amb el boli…
– D’acord. I que me’n diu, de les famoses inspeccions?
– Ací m’ha pillat, d’això no tinc opinió…, tinc una tesi.
– Què vol dir?
– Que si aquests 2000 inspectors foren de treball no caldria una llei antitabac.
– Xa, i quina relació n’hi ha? Ho pot demostrar?
– Esclar, però no en tinc ganes…
– Demagog!
– Au, bon dia.

2 comentaris a “El fum prohibit

  • 1/5/2011 at 11:55 am
    Permalink

    Només una cosa m’està posicionant cada vegada més a favor de la ditxosa llei: els escarafalls dels fumadors intentant fer valdre la SEVA llibertat, sense adonar-se que la seva va en contra de la meva.

    I, entretant, amb aquesta bubota, que ens equipara en alguns casos als Neanderthal, només cal veure la premsa, ningú no piula sobre la pujada de tarifes de l’energia, etc.

    M’hagués agradat tant que els fumadors haguessin dit: “bé, normal, ja se sap, a tot Europa és així, i ara anem per una altra cosa senyor Govern, parlem de números?”, per exemple.

  • 1/7/2011 at 9:36 am
    Permalink

    Sent haver coincidit aquest dia amb l’agenda íntima de governs i mitjans, tot i que només en l’aspra superfície del temeta. Fa un parell de dies en vaig cantar un de pardalet de niu : potser caldrà tornar al foc, i no tan sols com a font de subministrament energètic. En general, em pense que als fumadors se’ls en fot tant els números com al propi Govern. Perquè, al capdavall, sembla que l’important no són els números sinó els mercats (o propietaris dels números) i, esclar, cal ser europeus en tot, tret dels salaris. És a dir, més europeus que els europeus i més xinesos que els xinesos.

Commentaris tancats.