Reformes

Sí, encara respire. Quatre paraules no em salvaran d’aquest silenci que se m’allarga indecentment ni, encara menys, dels documents de Word que se m’amuntonen per editar, però m’he volgut escapar uns minuts per comentar-vos que encara he pogut traure temps per alguns vicis imprescindibles: 1) Actualitzar el Blogs de Lletres, car em sap greu que la gent espere massa temps per aconseguir la indexació del seu blog al Sumari de l’hiperblog, entre ells el magnífic portal versos.cat; 2) Afegir-hi un enllaç de la novedosa i nutritiva iniciativa S.E.M.P.E.R., el Seminari Estable de Matèries Poètiques en Evolució i Recerca, «un cicle de tallers i recitals a càrrec de poetes dotats d’habilitats i savieses específiques», en paraules de Sif; 3) Posar al dia el Twitter i el Facebook del Blogs de Lletres, que permet des de fa setmanes un seguiment dels darrers apunts literaris de la Xarxa des de qualsevol dispositiu mòbil.

És d’agrair, en part, no tindre temps per parlar de Tunísia i Egipte, de les caixes deslocalitzades, de les pensions foradades, dels sindicats venuts, del reformatori neoliberal de la socialdemocràcia presumpta/bagassa/moribunda. Però sí tindre’n, en canvi, per llegir quines reformes podríem/hauríem de fer nosaltres.

Céline

Céline era i és un escriptor incòmode i incorrecte, que és un manera de ser escriptor. A vegades, en algunes circumstàncies personals i històriques excepcionals, és l’única. La decisió del govern francès de negar-li un homenatge en l’aniversari de la seua mort, em pense que no és, només, com diuen, pel seu antisemitisme, sinó també, sobretot, pel seu anticapitalisme, que amaguen. Quan vaig llegir el Viatge al fons de la nit vaig pensar que Céline era un home profundament decebut que escrivia amb fúria i a les palpentes en una de les èpoques més tenebroses de la història moderna. Filonazi, val, d’acord, però en absolut monolític; la seua obra és plena de matisos, vitalitat i lucidesa. El pitjor és que el ministre censor probablement no s’adona que, negant-li l’homenatge, practica allò que presumptament voldria evitar: una política típicament nazi, la del dirigisme i control cultural. I malparlen, censuren i espolsen la polèmica fàcil com a cortina de fum, en volta d’intentar comprendre llums i ombres d’un autor importantíssim, reeditar la seua obra i que la gent puga traure les seues pròpies conclusions. Potser caldria preguntar-se per què, ara, a l’estat de la liberté, égalité, fraternité li ha entrat de sobte tanta por que la gent pense per si mateixa. No era així, o no tant, fa uns anys, abans de la crisi.

Don Fabrizzio, opera magna

Aquell era un desgraciat de qui tothom sabia que estava en política per enriquir-se. Un corrupte. Tenia un Jaguar groc que aparcava uns sis cotxes més a l’esquerra d’ell. Fora del pàrquing, on havien coincidit només un parell de vegades per raons d’horari, a penes s’havia creuat amb ell en unes poques ocasions camí dels portals respectius. L’havia vist, això sí, en alguns actes oficials, com a regidor, portant alguna reina fallera del bracet, o retratat als diaris quan l’oposició l’acusava per alguna raó. Però com que no era gran fisonomista, ell, en veure’l amb els ulls i la boca oberts, els cabells esbullats, no l’havia reconegut. Ara que la dona li havia confirmat la identitat, sí, devia ser ell.

Joan Pla ens presenta al seu blog la seua novel·la Don Fabrizzio, i un cadàver al Prince Building, i anuncia: «En uns pocs mesos es publicarà en una editorial valenciana una novel·la negra que vinc treballant des de fa uns anys. Una novel·la que us sorprendrà per la tècnica, la trama i la temàtica. Una novel·la que posarà nerviós a més d’u…».  Què us pensàveu, que a casa nostra no tenim lisbethsalanders?

Em sembla que el misteri no és qui es posarà nerviós. ;-)

Punt i a part

El punt i a part és complicat. L’use poc. No m’ix, si l’haig d’escriure, de manera, diguem-ne, natural. Sempre hi ha un fil a seguir, una idea surant, una veu continua. Cal que me’l plantege específicament. En caldrà ara un, de punt i a part? Ben bé, no ho sé. Depèn, com tot. Me n’aniria al més enllà, lluny de mi, si diguera que la vida vol, demana o imposa punts i a part. A més, no sona lleig això? Lleig i mentida, també, perquè algunes senderes no són més que un miratge. La vida no exigeix res, tret de viure-la. La vida no és ningú; som nosaltres. És un llàstima, disculpeu-me, que m’explique així de boirós per dir que he abandonat el blog durant uns dies, i no sé quants encara hi cuejarà l’absència, perquè he iniciat una aventura professional que em té pres. Pres amb ganes, vull dir. Aquesta paraula, ‘professional’, com professor, profeta i altres, ve del verb professar, de tenir fe en alguna cosa. Potser no us descobriré res si dic, descregut com sóc, que sempre he tingut conflictes amb la fe, amb la meua i amb la dels altres. No em fie dels seus manifassers. Religions a banda, haig d’intentar-ho, en qualsevol cas, i això, en mi almenys, és un punt i a part. La nostra voluntat, el nostre esforç, la que ens queda en nosaltres mateixos és la única fe possible, i més encara en els temps que corren. Perquè, si no, què? Quan? Com? Per què? Frost és temptador, però, després de tot, he escollit Bukowski.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Digueu-me per què», de Guillermina Motta

El fum prohibit

– I vostè, que té opinió per a tot, què pensa de la llei antitabac?
– No en tinc una de fixa, però en tinc mitja dotzena per regalar.
– Home…, això és trampa, siga sincer i digue’m quina li afecta a vostè.
– M’afecten tantes coses…
– Quines coses?
– Patisc un fumeral de la BP a 4 km. de casa.
– No faça demagògia… Dic quines coses en relació al fum del tabac?
– …i centenars de fumerals d’Onda, Vila-real, Alcora, que si el vent bufa…
– Ja n’hi ha prou, s’ha de limitar a la pregunta… Quines coses?
– …i segurament sóc asmàtic pels gasos contaminants dels vehicles.
– Prou! Prou! Prou! Quines coses?
– No cap. Ja no fume ni freqüente antres… Però no m’apunte amb el boli…
– D’acord. I que me’n diu, de les famoses inspeccions?
– Ací m’ha pillat, d’això no tinc opinió…, tinc una tesi.
– Què vol dir?
– Que si aquests 2000 inspectors foren de treball no caldria una llei antitabac.
– Xa, i quina relació n’hi ha? Ho pot demostrar?
– Esclar, però no en tinc ganes…
– Demagog!
– Au, bon dia.

Oblits i sants

Alfons Garcia ens recorda els centenaris valencians d’enguany i quin de tots, causalment, oblida el Consell: el de Manuel Sanchis Guarner. Es fan 100 anys del naixement i 30 de la mort de l’autor de La llengua dels valencians. Però aquesta amnèsia del Consell no és un oblit més, un oblit com qualsevol altre. Sanchis Guarner, figura clau en l’elaboració de les Normes de Castelló, va ser segurament el filòleg valencià amb més voluntat de consens sobre determinades qüestions lingüístiques que alguns, que ara manen, corrien immediatament a convertir en conflictives. Tret d’alguns actes commemoratius de l’AVL, que no pot oblidar-se’n (però practica l’autocensura de no retolar-lo vistosament en portada), per al centenari del mestre Sanchis Guarner no s’ha preparat cap programació oficial d’activitats. Sí la té, és clar, com no, Juan de Ribera, sevillanovalencià beatificat el 1796, arquebisbe i virrei de València, pare de la Contrareforma autòctona, creador del col·legi Corpus Christi de València i assot inclement dels moriscos fins a l’expulsió el 1609. En fi, un sant.

Recorde 43 oblits més.