Tacar-se

I conclou: «Escriure, com llegir, és una manera de viure. Dit d’una altra manera, pots passar-te la vida escrivint i, si no hi has abocat el teu interior, només has dit paraules. L’ambició de l’escriptor, penso, és la d’haver estat capaç de dir coses». Aquesta tendència d’alguns escriptors a la banalització del fet d’escriure enfront de l’exigència de compromís interior que la majoria d’autors proclamen va ser ja apuntat per Saramago fa un parell de dècades: «Ara molts narradors europeus escriuen com si la novel·la no haguera de tacar-se amb la pròpia humanitat de l’autor per a poder entrar en contacte amb la humanitat del lector. La novel·la ha de buscar l’home, entendre’l i posar-lo en comunicació amb altres hòmens, sobretot mitjançant el reflex de la pròpia personalitat de l’autor en les seues línies».

Em quede amb aquesta última bella i aclaridora definició de la “utilitat” de la literatura. L’he extreta d’un retall esgrogueït i amb marques fossilitzades de cel·lofana per haver estat exposat en un tauler de suro quan era una estudiant enardida i devota de la literatura i dels qui l’escriuen. M’he fet gran, però no ha canviat aquest entusiasme profund. Fet i fet, interessar-se per la literatura és interessar-se per l’essència mateixa del ser humà.

Pluja de setembre, de Mònica Meló

Acaba així el darrer apunt d’un blog que s’acaba d’estrenar i que indaga, amb traça, la concepció que tenen els escriptors actuals al voltant de la utilitat de la literatura. Us el recomane.

Una mica penjats

–Digue’m que m’estimes encara que sigui mentida.
Li va demanar Johnny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura, és una droga. I, si ens falta, anem una mica penjats.

Montserrat Roig

«Digues que m’estimes encara que sigui mentida», Edicions 62, Barcelona, 1991.

20 anys sense M.R.

Tapetum lucidum

Ni lluernes ni ulls
de llop. S’han esvanit els udols
d’argent que migpartien la nit:
també ens han desendollat la lluna.
T’enlluerna el priapisme fosforescent
de bous xisclons i indolents
que, des del cingle dels estilites,
en les sanguinolentes nits de batuda,
impunes escupen un vòmit de sal
a les nafres dels desnonats.
T’enlluerna, i brillen també, encara,
els teus ulls humans: trenca el reflex,
desterra lluny la senil rècula banyuda,
no ha de rebentar, al teu cor, la llum perduda.

El mateix vent

Aquest matí de tardor ha arribat a Castelló el mateix vent que bufa un poema de Dylan Thomas. Especially when the October wind… «Sobretot quan l’oreig de l’octubre / amb dits glaçats em malmena els cabells, / après pel sol mesquí, vaig sobre foc / i projecto l’ombra d’un cranc per terra». Així el va traduir el poeta Isidre Martínez i Marzo. A la Plana, en tocar terra, l’espectable és bellíssim: el sol té l’ancestral costum de llostrejar marjal amunt fins a encendre, ambrats i fòssils, els peus bruts de la ciutat. Tot i la primera tebior, si hom puja pel camí de Taxida, que a l’alba acull la nostra ombra de cranc, és sorprenent l’augment de temperatura que tot d’una se sent en ascendir els només tres o quatre metres que hi ha entre els oprimits tarongerars i la primera línia d’asfalt que traça la ronda Est. La nit encara no refreda prou la ciutat i hom topa bruscament, en remuntar l’esglaó de la ronda, amb la recarregada eixutor de l’ambient urbà, quan no amb un cert baf a resclosit. Contràriament, si hom camina vora riu –tacat ja pels blancs estols d’agrons exaltats pel fruit dels darrers ruixats–, el descens tèrmic és molt més perceptible en baixar pel camí de la Donació, reialme resistent de la rosada. En arribar a Lledó, he detectat certa urgència en l’esfullament dels plataners. Més jaquetes matineres. Les primeres cares de fred. Per als intolerants, com jo, a la calor –encara anit dormia destapat–, és una delícia poder sentir en la pell com, per fi, la tardor s’hi imposa.

Com una absurda torre

titanic

L’aigua ha inundat ja els compartiments de proa i el vaixell comença a elevar-se de popa, com una absurda torre. Aviat es partirà per la meitat. Evidentment, no parle només de l’enfonsament del Titànic; pressupose que escolteu les notícies. Quan era [més] jove, gràcies a una traducció de Karin Schepers i Teresa Pascual, i a una col·lecció de poesia dirigida per Marc Granell en Edicions Alfons el Magnànim, vaig poder llegir el llibre de poemes «L’enfonsament del Titànic», del meu admirat Hans Magnus Enzensberger. Ahir el vaig rellegir i no vaig poder evitar la comparació del seu objecte líric amb la realitat imminent. Us en transcric tres peces exemplars.

CANT XII

Des d’aquell moment tot transcorre com estava previst
El casc d’acer ja no vibra, les màquines
estan en silenci, els focs fa temps que s’han extingit.
Què passa? per què no avancem? La gent escolta.
Fora, al corredor, es murmuren rosaris.
El mar està llis, negre, vidriós. La nit sense lluna.
Oh, no és res! A bord no s’ha trencat res,
ni cap gerro ni cap copa de xampany. S’espera
en grups menuts, callats, caminant amunt i avall,
en abric de pell, en bata, en granota, s’obeeix.
Ara es desenrotllen caps, es lleven les lones
dels bots, es viren pescants. Sembla
com si els passatgers haguessen pres pastilles, aquest home, p. ex.,
arrossegant el seu violoncel per la coberta interminable,
se sent com l’esperó rasca els taulons,
sense esperar rasca, rasca, i un es pregunta:
Com és possible? Ah! mira!, una bengala! —
Però sols és un xiulet dèbil, perdut ja
pel cel, balvós i buit en els reflexos de les cares.
Quiets, ascensoristes, massatgistes i forners, formen un corredor.
Al “Califòrnia” una barca vella, a dotze milles,
el radiotelegrafista pega mitja volta sobre el llit i s’adorm.
Atenció atenció! Dones i xiquets primer! En realitat per què?
Resposta: We are prepared to go down like gentlemen. —
Està bé. — Mil-sis-cents se’n queden arrere. A bord la calma
és inimaginable. Parla el Capità. Són exactament les dues,
i jo ordene: Campi qui pugui! — Música!
El director alça la batuta per a l’última peça.

CANT XIV

No és com una matança, com una bomba:
al cap i a la fi, no s’està esquarterant nungú;
és sols que va creixent,
que vol arribar a tot arreu, que tot s’ondula;
que es formen perles menudes, rierols; és tal que
se t’humitegen les soles de les sabates, que
se’t filtra pels punys, que el coll se’t mulla
a la nuca; llepa les ulleres,
entra gotejant en les caixes fortes, en els rosetons estucats
es formen taques humides; és cert que

tot ol a la seua olor que és inodora;
que goteja, esquitxa, corre, bombolleja,
no una cosa darrere l’altra, sinó a cegues i revolta,
que mulla el bescuit, el barret de feltre, els calçotets,
que arriba suorosa i rasa a les rodes de la cadira de rodes,
que es queda estancada als urinaris, salnitrosa, i que cloqueja
dintre els forns; després torna únicament a estar allí, mullada, fosca,
tranquil·la, immòbil, i simplement puja, a espai, a espai,
alça coses menudes, joguines, objectes de valor,
botelles omplides amb líquids repugnants,
les arrossega, sense posar cura, se les emporta rodant,
coses de goma, coses mortes, trencades, sense parar

fins que tu mateix sents, en el teu tòrax,
com ella, ràpida, salada, pacientment s’entremescla,
com freda i sense violència, primer es mou a les sofrages,
després als malucs, als mugrons,
a les clavícules; fins que a l’últim t’arriba al coll,
fins que te la beus, fins que sent com l’aigua,
assedegada, busca l’interior, la tràquea,
l’úter, la boca, com vol omplir-ho tot,
com vol ser engolida i engolir.

CANT XVII

Ens enfonsem en silenci. Com en la banyera, l’aigua es queda immòbil
als salons de Palmeres esplendentment il·luminats,
a les pistes de tenis, als foyers, i es reflecteix als espills.
Minuts negres com la tinta, quallats com una gelatina.
Cap brega, cap discussió. Diàlegs a mitja veu.
Vostè primer, per favor. Saluda els nens. No et refredes.
Als bots s’hi pot sentir fins el cruixir dels caps,
i es veuen les gotes fosforescents del rem,
que emergeix del mar a càmera lenta, rebotar de nou al mar.
Sols al final de tot —la fosca popa s’ha elevat verticalment
des de l’infinit com una absurda torre,
al buc s’han apagat els llums, ningú mira el rellotge—
un so inesperat destrueix la calma de vidre:
“Fou un gemec, no, un esquelleig, un retró,
una sèrie successiva de colps, com si des d’una volta
es llançassen al fons objectes com tones de pesats,
i com si aquestes coses d’un pes increïble, en caure
ho destrossassen tot. Un so com mai abans cap home
no havia sentit, i com cap de nosaltres, mentre visca,
no espera tornar a sentir”. Des d’aquest instant
ja no existia cap vaixell. El que vingué aleshores, va ser els crits.

«L’enfonsament del Titànic. Una comèdia», de Hans Magnus Enzensberger. Trad. Karin Schepers i Teresa Pascual. Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, Col. Poesia num. 18, València, 1993. Títol original: «Der Untergang der Titanic. Eine Komödie», en Suhrkamp Verlag Frankfurt am Main, 1978.

Els tics programats

Setembre és costerut. La jornada s’allarga en treballs dispersos. I són treballs, i no obres. N’és bon exemple aquesta nit de dimarts tretze. Intente, potser inútilment, que el blog m’ajude a arrenglerar les esparses notes mentals que arrossegue i m’agrada compartir. A un fil m’agafe: Partal, ahir, relatava hàbilment el grau d’obsolescència programada de l’homilia política imperant: «Fa mandra –explicava– haver de moure’s encara per coses que ja reivindicàvem fa trenta anys. No tan solament la llengua i l’escola. El tren entre València i Barcelona d’amplada europea. O poder veure TV3. O uns serveis d’ensenyament i de sanitat públics de qualitat». Tanta raó té que gairebé embafa. Els tics discursius dels majordoms de l’Estado i del Capital s’han propagat tant els darrers mesos que hom podria donar per bona la teoria de l’Etern Retorn, mite i  anhel ideats –i programats– pels antics egipcis, pels estoics després, desenvolupat filosòficament per Nietzsche i explotat finalment per escriptors com Flaubert, Borges, Hesse, García Márquez o Kundera. El periodista de Bétera, però, sap veure que «no som on érem, ja som lluny», car, si bé és cert que molts conflictes cuegen epilèptics, i amb cuades que tomben, avui són molts els ciutadans que hem perdut candidesa i hem guanyat decepció, la qual cosa entristeix molt, d’acord, però, si aconsegueixes sobreviure, reforça alguna cosa més que les conviccions. Qualificaria, però, d’optimisme immoderat, que no imprudent, el convenciment de l’editorialista quan diu que som a la meta d’una mena de carrera per l’autodeterminació. Aquest plantó, però, és d’un altre cavalló. Fa uns dies,  Mompó amollava al seu Facebook que el pp$oe aparentava haver descobert la sopa d’all quan reivindicava (és un dir) el corredor mediterrani: un altre tic. L’obsolescència programada, sovint fingida i exhibida com a insòlita, aplicada a l’agenda política i informativa dominant, ens recorda, també, que no hi ha sortides perquè no interessa gens cercar-ne i que és més fàcil repetir-se quan tot s’esdevé una fugida cap enlloc, com titulava Aliaga l’altre dia, o que tot mena a la vora de l’abisme, com fa poc alertava, ben pagat, Felipe González. Qui mira més enllà del 2012? No ningú. Tot és ara o res. Mireu quin sostre i no em digueu que no. L’etern retorn té la cara, la faccia, d’unes eleccions generalíssimes el pròxim 20 de novembre. Inspirador, eh? Quina subtil coincidència l’espanyola celebració de la fiesta de la democracia i l’aniversari de la mort del dictador. La pregunta més bonica, en qualsevol cas, és com l’antropòfaga societat de la postguerra contra el terrorisme, dels post-gurtels i dels merkkels pairà, ja no només la tisorada dels austers i l’ensostrat de la Constitución, sinó tan subtilíssima regressió. Tics, epilèpsies, convulsions…

Wirklich, ich lebe in finsteren Zeiten!