«Algunos añitos más»

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut també per MAFO, és el Governador del Banco de España que no va prevenir l’esclat de la bombolla immobiliària; que no va recriminar en cap moment la bogeria del doble endeutament que suposava el crèdit a dojo donat pels bancs a la gent i, temps després, per l’Estat (la gent) als bancs; que no va alertar de l’inici de la crisi quan Zapatero la negava; que va callar deliberadament les esmolades tisorades (reformes en diuen) que a la bestreta  ja sabien que havien de cometre al·legant un ajust del dèficit públic, amb la voraç connivència d’uns déus, els mercats, que vampiritzen el deute espanyol i que són, en la pràctica, un estat d’excepció permanent, per no dir dictadura; que ha sigut un dels principals instigadors de la denigrant i eixorca reforma laboral; que, com a Governador, ha dut a un caòtic desgovern financer moltes caixes d’estalvis i bancs… Doncs bé, després de tot això, aquest senyor, MAFO, és encara Governador i, en volta d’assumir la seua incompetència, conserva intacta la refinada desvergonya d’amorrar-se a un faristol i, davant de les càmeres ibèriques, en la cara de tots els treballadors, gargalleja amb impunitat el pronunciament militar que reclama l’endarreriment «algunos anyitos más» de l’edat de jubilació. O seré jo, que em calente per no res, que li tinc mania i, en fi, mon semblable, mon frère, no passa res, tu dorm, dorm, dorm!, que no hi ha per a tant. Carpe diem.

És veritat!!!

– Escolta… han dit que tot allò del quètxup és veritat!
– No fòtigues, de veritat que és veritat?
– Ho han publicat tot.
– Però nosaltres ja ho sabíem, que hi havia molt de quètxup…
– Ho sabíem, però no ens ho havien confirmat.
– I quina és la diferència?
– Que per fi han confirmat l’existència de quètxup.
– Ah… Però ho han confirmat els autors?
– No, els autors no.
– I qui ho ha confirmat?
– Ells.
– Ells? Aleshores, ells diuen ara el que tots nosaltres ja sabíem?
– Sí, però amb papers plens de quètxup. Nosaltres només ho imaginàvem.
– Ah, els papers. I per què nosaltres ja ens imaginàvem quètxup, i no cuscús?
– No ho sé…, una casualitat?
– Això serà. Passa’m l’allioli.

Salvapàtries

Un post festívol. Veig que, en general, tothom ha aplaudit amb els genolls i les orelles, fins i tot el PP, la decisió del Govern espanyol d’activar l’estat d’alarma per forçar els controladors a tornar als seus llocs de treball. L’alarma es mantindrà quinze dies més i el presidente no descarta allargar-la, si més no, fins a les festes de Nadal. Ja posats, em dic, que facen oficial l’estat d’alarma permanent, que al capdavall és com vivim i morim des que la dictablana dels mercats ha mutat en dictadura pura i dura, i ha traçat, per al porquet subpirinenc, el camí a l’escorxador. Fa temps que Bono no bramava tan a gust com ahir, amb un discurs que igualava els controladors aeris amb terroristes d’ETA. Els controladors són gent fàcilment insultable, com els terroristes, però el veritable «chantaje al Estado» no és un monopoli seu. El teatre de la mà dura amb els controladors ha estat com un partit de futbol que ha volgut canalitzar els arrossegats odis ibèrics. Ara només faltaria que Botin, després d’Alonso, patrocinara els uniformes dels militars que ens han salvat dels descontrolats. En qualsevol cas, després de l’espectacle, queda més clar encara que els salvapàtries de ZP i Rajoy no tenen kiwis a entrar, pistola en mà, en els principals centres d’especulació i fuga de capitals del Estado, on només treballa Déu i la grenya de Salgado. És a dir, els mercats. Tot siga dit, esclar, amb perdó de la taula.

L’espectacle (II)

Si valores generosament els fets, estàs perdut, perquè, en la nostra societat, els fets no parlen per si mateixos. Tenen poc valor. Entre el fet i la imatge facturada del fet, l’espill industrial dels esdeveniments, hi ha alguna cosa més que una cadena de mans emmanillades. Hi ha l’espectacle. Probablement, els sistemes més eficaços de persuasió i alienació són l’espectacle i la tortura. El govern nordamericà, com Hollywood, ens han regalat algunes superproduccions la darrera dècada. La veracitat compta poc; la veritat, no gens. L’important és l’espectacle. And the show must go on. Avui dia, no és imprescindible una inducció de l’incident, és a dir, provocar o inventar l’esdeveniment, per tal de generar espectacle; cal, sobretot, una bona postproducció. L’ull públic dels fets, que Howard Franklin va convertir el 1972 en una gran pel·lícula –on el fotògraf de premsa intervenia activament en la realitat i, per tant, en la construcció de la història–, ha estat superat per la nouvelle cuisine dels fets, encara que siguen aire o tan volàtils com un bacteri. Més críptic, en un apunt recent, servidor recitava que tot és plató i hi enllaçava un article de Ramon J. Molés (UAB), que qüestionava el valor informatiu de les filtracions de claveguera de Wikileaks. L’escrit recordava una frase de Howard Simons, editor del Washington Post, actor i espectador, jutge i part de la societat de l’espectacle, la nostra: «Quan et penses que saps una cosa, t’has de preguntar si és això el que volen que sàpigues». Ara acabe de llegir l’article «Show NASA», de Martí Domínguez, en el qual lamenta, arran del descobriment del bacteri que pot viure en l’arsènic, que «cada colp més es confon la difusió de la investigació científica amb l’espectacle» i que els mitjans de comunicació convencionals han renunciat a contrastar les comunicacions provinents de revistes i institucions científiques. No caldria dir que això és un perill. En fi, un més entre tants. La qüestió és que ens han encès tants fanals que ens enlluernem i, en aquestes blanques tenebres, rebem tan poca llum com Suècia a l’hivern. Caldrà una teràpia.

Per destil·lar algunes ombres, us deixe amb una versió cinematogràfica de «La société du spectacle», obra de Guy Debord: «L’espectacle és el capital en un grau tan alt d’acumulació que s’ha convertit en imatge»*.

[ Parts de la pel·lícula: 123456789Ací totes ]

Nur um der Hoffnungslosen willen ist

Herbert Marcuse va publicar One-Dimensional Man el 1964. Gairebé 50 anys després, els darrers paràgrafs del llibre semblen profètics (els subratllats són meus):

Però la lluita per una solució ha sobrepassat les formes tradicionals. Les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular. Aquesta il·lusió conté una veritat: «el poble», que anteriorment era el ferment del canvi social, «s’ha elevat» per convertir-se en el ferment de la cohesió social. En aquest fenomen, més que en la redistribució de la riquesa i la igualtat de classes, hi ha la nova estratificació característica de la societat industrial avançada.

Tanmateix, sobre la base popular conservadora es troba el substrat dels proscrits i els “estranys”, els explotats i els perseguits d’unes altres races i d’uns altres colors, els aturats i els que no poden ser ‘empleats’. Ells existeixen fora del procés democràtic, la seva vida és la necessitat més immediata i la més real per posar fi a institucions i condicions intolerables. Així, la seva oposició és revolucionària fins i tot si la seva consciència no ho és. La seva oposició ataca el sistema des de l’exterior i per tant no és derrotada pel sistema; és una força elemental que viola les regles del joc i, quan ho fa, ho revela com una partida trucada. Quan es reuneixen i surten al carrer sense armes, sense protecció, per demanar els drets civils més primitius, saben que s’han d’enfrontar a gossos, pedres, bombes, la presó, els camps de concentració, fins i tot la mort. La seva força està darrere de tota manifestació política a favor de les víctimes de la llei i l’ordre. Que hagin començat a negar-se a jugar el joc pot ser el fet que assenyali el principi del final d’un període.

Res no permet suposar que sigui un bon final. Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre reajustaments i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per a ocupar-se de les situacions d’emergència. Tanmateix, l’espectre hi és una altra vegada, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. El fàcil paral·lelisme històric amb els bàrbars amenaçant l’imperi de la civilització crea un prejudici sobre el tema; el segon període de barbàrie pot ser l’imperi continuat de la civilització mateixa. Però hi ha la possibilitat que, en aquest període, els extrems històrics es troben una altra vegada: la consciència més avançada de la humanitat i la força més explotada. No és més que una possibilitat. La teoria crítica de la societat no té conceptes que puguin aixecar un pont sobre l’abisme entre el present i el seu futur: sense sostenir cap promesa, ni tenir cap èxit, continua sent negativa. Així, vol romandre lleial a aquells que, sense esperança, han donat i donen la seva vida al Gran Rebuig.

Al començament de l’era feixista, Walter Benjamin va escriure:
«Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben».
Només pel bé dels desesperats ens és donada l’esperança.

Els merkels

Pilotes fora. Els clivells als dics del capital ibèric marquen l’hora exacta de culpar Alemanya. Merkel i mercat, gairebé homògrafes, són paraules psicofòniques que podrien obtenir cert ressó fantasmagòric com a boc expiatori, però a qui vol persuadir ara Salgado? A l’Angela Merkel? Als àngels negres de l’especulació? Tothom, a poc que sàpiga quatre coses d’economia, pot entreveure que els marges diferencials entre el bons espanyols i els bunds alemanys són un casino mafiós. La casa, que dicta les normes, no perd mai. Sabem també quin és el centre del Banc Central Europeu, que no és, ni de bon tros, el banc central dels europeus. Aleshores, de què vol queixar-se ara Salgado? Abans, Alemanya no en tenia la culpa i, de sobte, ara sí? Als merkels poc els importen ja que la ministra plante bandera. En referència als rescats, Felipe González parlava fa poc d’emergència espasmòdica. De seguida em vaig imaginar un orgasme. Quant de temps durarà? Ací ho deixe.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Of angels of angles», de The Decemberists

Una portada divergent

La portada d’avui del diari El País és entranyable, d’un silenci eloqüent. Les empremtes dactilars de l’amo han quedat marcades en cadascun dels exemplars del tiratge. També en el digital. El maquillatge no ha esborrat la manotada. És entranyable perquè em retorna als matins universitaris dels 90, quan el bo de Pedro Ortiz desmollava amb traça pretextos i subterfugis ideológics de les màscares mediàtiques del dia. Mas no presideix la portada d’El País. El diari de Prisa relega la catàstrofe socioliberal catalana a poc més de mig faldonet, amb un titular tan calculat com insípid que precisament revela allò que el 85% de la portada calla: «CiU vuelve al poder en Cataluña» [fixeu-vos que l’anunci publicitari que l’acompanya és cruelment al·legòric: «Elevadores para personas con dificultades de movilidad en su casa»]. M’enlluernaria menys si la premsa espanyola adjacent també haguera dirigit el flexo a les delacions de Wikileaks, sens dubte rellevants. No és el cas. En la resta de portades el tema del dia és convergent, amb l’habitual manifasseria de banderes.

Baixaré, però, algunes línies més fins a l’arena del circ. Segurament, Montilla, no volia perdre, però no està gens clar que volguera guanyar. Fitxar, per a la campanya, un polític amb el semblant derrotat per la crisi, l’exministre de Treball, quina estratègia de partit és aquesta? «Hem perdut les eleccions però les nostres conviccions no han estat derrotades», ha dit. Quines? La de saber firmar EROs, per exemple? Això ja ho sabien fer CiU i el PP, als quals no els cal, a diferència del PSC i/o PsoE, ocultar conviccions de dreta. I, de moltes, aquesta és una lectura: l’electorat no ha votat, només, a la dreta; ha votat, també, que no votarà a una esquerra impostora si pot votar a una dreta real, per més que la seua puga semblar una nació de províncies. I, en bona part, és per això que Mas presideix (gairebé) totes les portades.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La cançó de les mentides», per Núria Lozano i Marc Serrats

L’amor va per sendera

Escriptor de l’aire, de la mà oberta, Josep Lluís Abad ha desafiat la llei de la gravetat i, com un xiquet, s’ha enlairat amb la seua milotxa nova: L’amor. Fa un temps apuntava ací mateix que un volum de versos per llegir sempre el pots tocar o mirar –a la llibreria, a les pantalles–, però un de llegit serà ja per sempre impalpable, invisible i ingràvid: intangible. Vent entre les ànimes, paraula en el temps. I en uns temps, els nostres, en el qual se’ns fa potser massa fàcil malparlar de l’odi creixent, brandar ara un poemari amb un títol així és una acció ben valenta. Diria més: d’un entusiasme i d’una insolència més que mai imprescindibles. A la rebequeria hi heu d’afegir l’incòmode sacseig de les cadenes editorials, el compromís de la vuitena veu, perquè Abad s’ha servit de les senderes de comunicació digital al seu abast, l’autoedició, la xarxa i els documents/suports portables i oberts, per trobar-se amb el seu destinatari natural. Ja sabeu que on els apologetes de la llanda hi amollen els sinònims de «temerari», servidor cantarà els de «generós». Perquè això és, bàsicament, la poesia. Molta sort i una abraçada, Pep.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El nostre amor», per Toti Soler (de Joan Vergés)

Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rescue me», d’Aretha Franklin