Vaga de consum, el pròxim dimarts

No m’estranyaria gens que el pròxim esclat de bambolla afecte els constructors de la realitat. Ja prou tocats per la recessió, sembla que als grans grups de comunicació no els preocupa massa haver de foragitar més periodistes. És encantadora, per exemple, gairebé hipnòtica, la disfressa de camuflatge que en general s’han posat els mitjans de comunicació europeus (i més encara els ibèrics), per a amagar les fortes revoltes que darrerament s’estan produint a Grècia, a fi de limitar-ne les ones expansives i reduir-ne l’impacte social a la resta d’Europa. Construcció de la realitat, se’n diu. Neteja de l’escenari del crim, també. Mentrestant, les portades van borratxes de Whisky Leaks. Tapa-ho! Tapa-ho! En el blanc llençol de l’actualitat, Pere Puig, el paleta justicier d’Olot, no és més que una petita taca de sang que cal rentar aviat: un treballador explotat al qual premsa i banca, de la maneta, no han tardat en penjar-li l’etiqueta PVP de malalt paranoic, de ment laberíntica [Ara Sensacionalisme?], és a dir, que s’ho inventava tot! Ah! Segur que els grecs tampoc tenen motius, que són uns bàrbars, perquè, en la realitat edificada, el món és feliç, consumible i tot conflicte és només producte de paranoies i conspiracions de terroristes i altres dimonis.

És possible que no en tingueu notícia. És normal. Centenars d’entitats sindicals i culturals han organitzat una VAGA DE CONSUM per al pròxim dimars 21 de desembre. Si, com ells bé expliquen, el primer objectiu d’una vaga, com a mètode de pressió, és que l’empresari perda diners, sens dubte, avui dia, una vaga de consum ben orquestrada pot ser molt més eficaç que una vaga general. Amb orquestra o sense, servidor la farà. Carpe diem.

Maneres de no presentar-se

–Lo que pasa es que no a todos les gustan las salsas picantes –dijo Medrano–. Quizás haya dos maneras radicalmente opuestas de intensificar el presente…
Julio CortázarLos premios»)

Vaig decidir fa un temps deixar de presentar-me a premis de poesia. Ja n’he parlat ací alguna vegada. He pogut amansir el vici en dos fases. Fins als treinta i tants, m’ho vaig deixar per una mena d’èxit primerenc que m’aclaparava. Després vaig publicar, a la meua manera, Els estius. D’aleshores ençà, preventivament, m’he prescrit ser una mica més intangible a conseqüència del darrer fracàs/decepció, producte, en part, del model meritocràtic imperant. No crec que a partir dels 30 anys siga més difícil ser poeta, ni tampoc ser-ne pitjor, però sí que ho és publicar, en el sentit de ser prudent abans de donar-se a un públic; no en el d’ofertar poemes en llauna. Vull dir que açò no és una queixa perquè no en tinga l’opció (o bé el perill de dir el que em done la gana; al blog sóc del tot “públic”), sinó, més aviat, perquè ja no sóc capaç d’ensenyar versos amb tanta alegria. El cas és que, amb tota la bona fe, dos amics m’acaben d’enviar les bases d’un premi ben abellidor al qual m’hauria presentat amb els ulls tancats, enquadernats, mecanografiats i sextuplicats, si no fóra per la pau espiritual que em proporcionen aquestes objeccions més o menys morboses –ho sé– que us he confessat, a la qual cosa hi haig d’afegir encara alguns altres preceptes, per si us poden ser de profit: 1) No et presentes a un premi si més del 50% del jurat són amics; 2) No et presentes si encara tens l’obra al forn o, pitjor encara, si tens només un parell de poemes i, neci, se t’acut escriure un llibre per a l’ocasió; 3) No et presentes si el premi no té més prestigi que el precedent. 4) No et presentes (només) per a publicar/enllaunar els teus versos. 5) I una més, que per a mi és evident, però no per a certs aspirants: no et presentes per diners, a no ser que passes fam. Per què presentar-se, aleshores? No cal que us done raons; per tot arreu en trobareu moltes que us persuadiran. Ho deixe per escrit per si algú altre troba saludable la reflexió.

«Algunos añitos más»

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut també per MAFO, és el Governador del Banco de España que no va prevenir l’esclat de la bombolla immobiliària; que no va recriminar en cap moment la bogeria del doble endeutament que suposava el crèdit a dojo donat pels bancs a la gent i, temps després, per l’Estat (la gent) als bancs; que no va alertar de l’inici de la crisi quan Zapatero la negava; que va callar deliberadament les esmolades tisorades (reformes en diuen) que a la bestreta  ja sabien que havien de cometre al·legant un ajust del dèficit públic, amb la voraç connivència d’uns déus, els mercats, que vampiritzen el deute espanyol i que són, en la pràctica, un estat d’excepció permanent, per no dir dictadura; que ha sigut un dels principals instigadors de la denigrant i eixorca reforma laboral; que, com a Governador, ha dut a un caòtic desgovern financer moltes caixes d’estalvis i bancs… Doncs bé, després de tot això, aquest senyor, MAFO, és encara Governador i, en volta d’assumir la seua incompetència, conserva intacta la refinada desvergonya d’amorrar-se a un faristol i, davant de les càmeres ibèriques, en la cara de tots els treballadors, gargalleja amb impunitat el pronunciament militar que reclama l’endarreriment «algunos anyitos más» de l’edat de jubilació. O seré jo, que em calente per no res, que li tinc mania i, en fi, mon semblable, mon frère, no passa res, tu dorm, dorm, dorm!, que no hi ha per a tant. Carpe diem.

És veritat!!!

– Escolta… han dit que tot allò del quètxup és veritat!
– No fòtigues, de veritat que és veritat?
– Ho han publicat tot.
– Però nosaltres ja ho sabíem, que hi havia molt de quètxup…
– Ho sabíem, però no ens ho havien confirmat.
– I quina és la diferència?
– Que per fi han confirmat l’existència de quètxup.
– Ah… Però ho han confirmat els autors?
– No, els autors no.
– I qui ho ha confirmat?
– Ells.
– Ells? Aleshores, ells diuen ara el que tots nosaltres ja sabíem?
– Sí, però amb papers plens de quètxup. Nosaltres només ho imaginàvem.
– Ah, els papers. I per què nosaltres ja ens imaginàvem quètxup, i no cuscús?
– No ho sé…, una casualitat?
– Això serà. Passa’m l’allioli.

Salvapàtries

Un post festívol. Veig que, en general, tothom ha aplaudit amb els genolls i les orelles, fins i tot el PP, la decisió del Govern espanyol d’activar l’estat d’alarma per forçar els controladors a tornar als seus llocs de treball. L’alarma es mantindrà quinze dies més i el presidente no descarta allargar-la, si més no, fins a les festes de Nadal. Ja posats, em dic, que facen oficial l’estat d’alarma permanent, que al capdavall és com vivim i morim des que la dictablana dels mercats ha mutat en dictadura pura i dura, i ha traçat, per al porquet subpirinenc, el camí a l’escorxador. Fa temps que Bono no bramava tan a gust com ahir, amb un discurs que igualava els controladors aeris amb terroristes d’ETA. Els controladors són gent fàcilment insultable, com els terroristes, però el veritable «chantaje al Estado» no és un monopoli seu. El teatre de la mà dura amb els controladors ha estat com un partit de futbol que ha volgut canalitzar els arrossegats odis ibèrics. Ara només faltaria que Botin, després d’Alonso, patrocinara els uniformes dels militars que ens han salvat dels descontrolats. En qualsevol cas, després de l’espectacle, queda més clar encara que els salvapàtries de ZP i Rajoy no tenen kiwis a entrar, pistola en mà, en els principals centres d’especulació i fuga de capitals del Estado, on només treballa Déu i la grenya de Salgado. És a dir, els mercats. Tot siga dit, esclar, amb perdó de la taula.

L’espectacle (II)

Si valores generosament els fets, estàs perdut, perquè, en la nostra societat, els fets no parlen per si mateixos. Tenen poc valor. Entre el fet i la imatge facturada del fet, l’espill industrial dels esdeveniments, hi ha alguna cosa més que una cadena de mans emmanillades. Hi ha l’espectacle. Probablement, els sistemes més eficaços de persuasió i alienació són l’espectacle i la tortura. El govern nordamericà, com Hollywood, ens han regalat algunes superproduccions la darrera dècada. La veracitat compta poc; la veritat, no gens. L’important és l’espectacle. And the show must go on. Avui dia, no és imprescindible una inducció de l’incident, és a dir, provocar o inventar l’esdeveniment, per tal de generar espectacle; cal, sobretot, una bona postproducció. L’ull públic dels fets, que Howard Franklin va convertir el 1972 en una gran pel·lícula –on el fotògraf de premsa intervenia activament en la realitat i, per tant, en la construcció de la història–, ha estat superat per la nouvelle cuisine dels fets, encara que siguen aire o tan volàtils com un bacteri. Més críptic, en un apunt recent, servidor recitava que tot és plató i hi enllaçava un article de Ramon J. Molés (UAB), que qüestionava el valor informatiu de les filtracions de claveguera de Wikileaks. L’escrit recordava una frase de Howard Simons, editor del Washington Post, actor i espectador, jutge i part de la societat de l’espectacle, la nostra: «Quan et penses que saps una cosa, t’has de preguntar si és això el que volen que sàpigues». Ara acabe de llegir l’article «Show NASA», de Martí Domínguez, en el qual lamenta, arran del descobriment del bacteri que pot viure en l’arsènic, que «cada colp més es confon la difusió de la investigació científica amb l’espectacle» i que els mitjans de comunicació convencionals han renunciat a contrastar les comunicacions provinents de revistes i institucions científiques. No caldria dir que això és un perill. En fi, un més entre tants. La qüestió és que ens han encès tants fanals que ens enlluernem i, en aquestes blanques tenebres, rebem tan poca llum com Suècia a l’hivern. Caldrà una teràpia.

Per destil·lar algunes ombres, us deixe amb una versió cinematogràfica de «La société du spectacle», obra de Guy Debord: «L’espectacle és el capital en un grau tan alt d’acumulació que s’ha convertit en imatge»*.

[ Parts de la pel·lícula: 123456789Ací totes ]

Nur um der Hoffnungslosen willen ist

Herbert Marcuse va publicar One-Dimensional Man el 1964. Gairebé 50 anys després, els darrers paràgrafs del llibre semblen profètics (els subratllats són meus):

Però la lluita per una solució ha sobrepassat les formes tradicionals. Les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular. Aquesta il·lusió conté una veritat: «el poble», que anteriorment era el ferment del canvi social, «s’ha elevat» per convertir-se en el ferment de la cohesió social. En aquest fenomen, més que en la redistribució de la riquesa i la igualtat de classes, hi ha la nova estratificació característica de la societat industrial avançada.

Tanmateix, sobre la base popular conservadora es troba el substrat dels proscrits i els “estranys”, els explotats i els perseguits d’unes altres races i d’uns altres colors, els aturats i els que no poden ser ‘empleats’. Ells existeixen fora del procés democràtic, la seva vida és la necessitat més immediata i la més real per posar fi a institucions i condicions intolerables. Així, la seva oposició és revolucionària fins i tot si la seva consciència no ho és. La seva oposició ataca el sistema des de l’exterior i per tant no és derrotada pel sistema; és una força elemental que viola les regles del joc i, quan ho fa, ho revela com una partida trucada. Quan es reuneixen i surten al carrer sense armes, sense protecció, per demanar els drets civils més primitius, saben que s’han d’enfrontar a gossos, pedres, bombes, la presó, els camps de concentració, fins i tot la mort. La seva força està darrere de tota manifestació política a favor de les víctimes de la llei i l’ordre. Que hagin començat a negar-se a jugar el joc pot ser el fet que assenyali el principi del final d’un període.

Res no permet suposar que sigui un bon final. Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre reajustaments i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per a ocupar-se de les situacions d’emergència. Tanmateix, l’espectre hi és una altra vegada, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. El fàcil paral·lelisme històric amb els bàrbars amenaçant l’imperi de la civilització crea un prejudici sobre el tema; el segon període de barbàrie pot ser l’imperi continuat de la civilització mateixa. Però hi ha la possibilitat que, en aquest període, els extrems històrics es troben una altra vegada: la consciència més avançada de la humanitat i la força més explotada. No és més que una possibilitat. La teoria crítica de la societat no té conceptes que puguin aixecar un pont sobre l’abisme entre el present i el seu futur: sense sostenir cap promesa, ni tenir cap èxit, continua sent negativa. Així, vol romandre lleial a aquells que, sense esperança, han donat i donen la seva vida al Gran Rebuig.

Al començament de l’era feixista, Walter Benjamin va escriure:
«Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben».
Només pel bé dels desesperats ens és donada l’esperança.