Un triple trenc d’albes

El 31 de desembre és el darrer dia de l’any, o això diuen, i no tinc massa ganes de fer-ne balanç, la veritat. No sé si, a la fi, l’únic balanç sempre és pèrdua, com versifica Sòria i desdramatitza l’amic Alexandre, però és indubtable que, enguany, els ciutadans, sobretot els assalariats, hem perdut molt. No m’entretindré ara en això; de lectures sobre l’assumpte en trobareu hores i dies a Salms. Senzillament, amables i pacients lectors, vull felicitar-vos la nit de Cap d’Any. Desitge que, per tots vosaltres, l’entrada d’any siga un triple trenc d’albes. De regal, aquesta personal videofelicitació, a partir d’un poema de John Keats:

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

El que va dir el tord

(versió de Josep Porcar)

Oh tu, que a la cara has sentit el vent hivernal,
que als ulls has guardat núvols de neu entre boires
i oms de capells negres entre estels gebrats,
per a tu la primavera serà temps d’esplet.
Oh tu, que per llibre has tingut només la llum
d’una tenebra extrema que et nodria
nit rere nit, quan Febus no hi era,
per a tu la primavera serà un triple trenc d’albes.
Que no t’amoïni la saviesa —jo no en tinc gens,
i tanmateix el meu cant creix d’arrel amb passió.
Que no t’amoïni la saviesa —jo no en tinc gens,
i tanmateix la Tarda escolta. Qui s’entristeix
pensant en la desgana no pot estar desganat,
i resta despert qui es creu adormit.

12 comentaris a “Un triple trenc d’albes

  • 12/31/2010 at 1:58 pm
    Permalink

    Gràcies, Teresa, és una cançó magnífica. Ai l’encaixar…

  • 12/31/2010 at 4:14 pm
    Permalink

    Que no ens amoïni la saviesa … Que tinguis un molt bon 2011 i que els demés tinguem oportunitat de compartir-ho :)

  • 12/31/2010 at 8:56 pm
    Permalink

    Abans de cloure l’última sessió d’ordinador de l’any, faig una ullada als teus Salms, Josep, i m’hi trobe aquesta meravella de poema, i de muntatge audiovisual. I pense que alguns accidents exteriors poden ser puta pena, realment, però la capacitat reflexiva i creativa de gent com tu, com vosaltres que us hi trobeu, tenen potència per plantar cara a la grisor que ens envolta. En fi, que gràcies, i una forta abraçada de coratge.
    Si m’ho permeteu, també m’agradaria fer arribar a Alexandre, des d’ací, un cabàs de cordialitats. Salut!

  • 1/1/2011 at 11:07 am
    Permalink

    També diu Sòria: “no morirà ni un sol vers ni una abraçada”. Perdurarem en els sentiments, en els versos, en tot això que sobreviu al temps i a les circumstàncies. O, tot seguint amb la poètica d’Enric, acabarem recordant la “festa grega” dels posidonis? No, no! La nostra festa grega és viva, ben viva. Bon any, doncs, a tots i a totes (i gràcies per la cabassada).

  • 1/1/2011 at 1:45 pm
    Permalink

    I és ara, entendrit com el xiquet massa temps lluny de la mare, que m’emocione i m’entren les més alegres ganes de plorar en sentir, des de l’altra vora del riu, les vostres paraules vives. Una abraçada, amics, i bon any 2011.

  • 1/1/2011 at 1:46 pm
    Permalink

    Ié, paian, ié!

  • 1/1/2011 at 1:52 pm
    Permalink

    Més, més talismans!

    «Bell com la joia: ¡ié, paian, ié!
    Bell com eixa rara esmaragda: la saviesa.
    Bell com la suma de totes les belleses.
    Bell com ho és que tot això m’ignore.
    Bell com el déu que ho va fer ser perquè la paraula bell poguera dir-se.
    »

    ;-)

  • 1/1/2011 at 2:18 pm
    Permalink

    El talismà que més m’agrada: “bell com l’amor, els versos i la nit”. Insuperable.

  • 1/1/2011 at 7:57 pm
    Permalink

    Quina encesa tan magnífica, Josep.
    Carretejaré un lligall de bruc per a què faci bona xera,
    un grapat de tions de roure per a mantenir la foc,
    i quatre soques de ginebre per a perfumar el fum.

Commentaris tancats.