Sense treva

L’insòlit i llarg debat a Salms sobre els premis literaris més tangibles –n’hi ha d’altres– suscità interessants comentaris. En un d’ells vaig prometre que cercaria un poema de Sòria que evocava amb la netedat que el caracteritza la relació on no hi pot haver cap treva. Pertany al seu llibre «L’instant etern».

Vidre

Un vers no és una treva.
Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,
o es cargola en un deler de vidre
que les paraules no saben contenir
però no és una treva.

En eixe joc tot s’aposta sencer,
fins l’esperança,
i valen igualment
el vers que no has escrit
i aquest que ara creus teu,
perquè, a la fi, l’únic balanç és pèrdua.

Almenys això ho tenen en comú
la vida i el poema.
Es juga per no-res
en canvi de no-res
a tota ultrança.
I no hi ha cap respir
ni tan sols a saber-ho, mentrestant.

No ho oblides:
aquest vers no és cap treva tampoc.
Escriu-lo, doncs, així.
I encara que ells ignoren
les regles i l’aspresa
del joc de les paraules i el silenci,
procura no fer trampes
i deixa’l acabar en la ruïna.

El que importa és que, els talls, els faça nets.

Enric Sòria

4 comentaris a “Sense treva

  • 12/24/2010 at 11:44 am
    Permalink

    L’última frase m’ha deixat off-side. Impressionant. L’hauré de mastegar una estona. Entretant, bon solstici d’hivern! :)

  • 12/24/2010 at 1:26 pm
    Permalink

    No sóc tan pessimista per creure que, al capdavall, tot és una pèrdua. La felicitat de l’altre, la del lector -que per la paraula es desperta i batalla- és la rosa meua, un horitzó d’amable i blava d’esperança.

  • 12/24/2010 at 8:12 pm
    Permalink

    Sense treva, t’afanyes cercant el lloc antic de cada esberla;
    fins a redreçar l’escudella.
    Aquí, fer trampes seria que no perdés per un lloc o altre.

    Vaig fer tard per a comentar res dels premis. Tan sols dir que vaig sota-signar el teu pronunciament després de canviar poesia per pintura i escriure per pintar. Tota una prova del 9.

  • 12/30/2010 at 6:22 pm
    Permalink

    Em recorda un vers -o dos- de Borges que diuen quelcom així com (cite de memòria, que no tinc ganes de cercar al meu laberint de biblioteca) “porque el que vive pierde/ y perder significa haber tenido”. En qualsevol cas, ja saps com és el senyor Sòria quan deixa caure la batallada dins del poema: has de fugir corrents, tot perseguit pel so, tan potent com perdurable. I al cap dels dies o les hores encara et brunzeix a les temples.
    Bon pas de l’any!

Commentaris tancats.