Enviar «Les obvietats insòlites» a un contacte

Enviar còpia de l’apunt titulat «Les obvietats insòlites» a un contacte

* Required Field






Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.



Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.


E-Mail Image Verification

Loading ... Loading ...

4 comentaris a “Les obvietats insòlites

  • 12/20/2010 at 12:22 pm
    Permalink

    Fa anys i panys que sabem que les coses ara es fan per trencar-se, però sembla que ens ho hagin de reblar per tal de fer-ho palès. És el mateix que les wikileakeades. Em pregunto, però, si des de la premsa, com tot es mou en quotes de mercat i del que es tracta és de superar el “soroll” dels competidors, no arribarà un moment on ja ningú escolti, de tant xivarri.

  • 12/20/2010 at 1:13 pm
    Permalink

    Clidice, crec que estem a la vora d’això, l’abisme del rebombori estèril. Com fa poc comentava, paradoxalment, massa llums ens enlluernen i massa veus ens ensordeixen. En aquest sentit, potser s’està produint una subversió de la influència que els mitjans de comunicació (i ho saben) han tingut les darreres dècades. Hi ha diverses teories sobre poder de la premsa, i una d’elles és que al llarg de la història la seua influència ha oscil·lat per diversos factors, entre ells la capacitat de la societat per a pair el soroll. Les primeres teories, com la de l’Agulla Hipodèrmica, defensaven que els humans no tenien pràcticament cap protecció per defensar-se de les injeccions dels mitjans. Teories posteriors, com la Crítica de l’Escola de Frankfurt, han modulat i relativitzat aquesta idea. Potser és més fàcil que tot això i que, simplement, la gent tornarà a escoltar els mitjans si els mitjans tornen algun dia a escoltar la gent.

  • 12/21/2010 at 1:49 am
    Permalink

    Josep, felicitats per l’article i per donar-hi llum terrenal i posar-hi veu humana.

  • 12/22/2010 at 2:26 pm
    Permalink

    Gràcies, Carles. El blog va omplint-se de batalletes contra la resignació. Em sembla que això d’agafar-se a les quatre certeses que ens hi queden és típic dels temps de crisi. Quin remei, dirà un altre. Salutacions.

Commentaris tancats.