Maneres de no presentar-se

–Lo que pasa es que no a todos les gustan las salsas picantes –dijo Medrano–. Quizás haya dos maneras radicalmente opuestas de intensificar el presente…
Julio CortázarLos premios»)

Vaig decidir fa un temps deixar de presentar-me a premis de poesia. Ja n’he parlat ací alguna vegada. He pogut amansir el vici en dos fases. Fins als treinta i tants, m’ho vaig deixar per una mena d’èxit primerenc que m’aclaparava. Després vaig publicar, a la meua manera, Els estius. D’aleshores ençà, preventivament, m’he prescrit ser una mica més intangible a conseqüència del darrer fracàs/decepció, producte, en part, del model meritocràtic imperant. No crec que a partir dels 30 anys siga més difícil ser poeta, ni tampoc ser-ne pitjor, però sí que ho és publicar, en el sentit de ser prudent abans de donar-se a un públic; no en el d’ofertar poemes en llauna. Vull dir que açò no és una queixa perquè no en tinga l’opció (o bé el perill de dir el que em done la gana; al blog sóc del tot “públic”), sinó, més aviat, perquè ja no sóc capaç d’ensenyar versos amb tanta alegria. El cas és que, amb tota la bona fe, dos amics m’acaben d’enviar les bases d’un premi ben abellidor al qual m’hauria presentat amb els ulls tancats, enquadernats, mecanografiats i sextuplicats, si no fóra per la pau espiritual que em proporcionen aquestes objeccions més o menys morboses –ho sé– que us he confessat, a la qual cosa hi haig d’afegir encara alguns altres preceptes, per si us poden ser de profit: 1) No et presentes a un premi si més del 50% del jurat són amics; 2) No et presentes si encara tens l’obra al forn o, pitjor encara, si tens només un parell de poemes i, neci, se t’acut escriure un llibre per a l’ocasió; 3) No et presentes si el premi no té més prestigi que el precedent. 4) No et presentes (només) per a publicar/enllaunar els teus versos. 5) I una més, que per a mi és evident, però no per a certs aspirants: no et presentes per diners, a no ser que passes fam. Per què presentar-se, aleshores? No cal que us done raons; per tot arreu en trobareu moltes que us persuadiran. Ho deixe per escrit per si algú altre troba saludable la reflexió.

39 comentaris a “Maneres de no presentar-se

  • 12/15/2010 at 2:31 pm
    Permalink

    Raonable, admirable i moltes més coses. Puc estar d’acord en alguns dels raonaments, però les regles ens vénen imposades. Jugar és optatiu. No jugar també. Però, com a jugador, llegir-te m’ha provocat cremor per dintre i una mica d’autoodi que no sé si estan totalment justificats.

    Et faig arribar, des de la discrepància, la meua admiració. Tindrà ous la cosa.

  • 12/15/2010 at 3:20 pm
    Permalink

    Jo tinc una altra raó per a no presentar-se als premis de poesia, i és que si m’hi presentava i em premiàvem, llavors tindria un mal concepte els membres del jurat i deixaria de creure definitivament en els premis (en tots els premis).

    Salutacions.

  • 12/15/2010 at 5:23 pm
    Permalink

    Jo no publique ni comentaris… La llibertat d’escriure es perd sovint intentant afaixonar el treball entre les estretors d’unes bases. I de vegades és la fam d’una altra cosa, la que ens empeny a arriscar-nos.

  • 12/15/2010 at 6:45 pm
    Permalink

    Ja ho hem parlat unes altres vegades, Clidice; avui hi ha actituds tan lletges que qualsevol intent d’honestedat sembla una cosa de l’altre món. I no és així. Admirable, admirable de veritat seria tindre el valor d’acaçar a calbots el Molt Deshonrat, per exemple.

    Ja saps, Xavier, que no tinc intenció d’encendre cap metxa contra els companys d’ofici. Però posats a jugar, podem fer-ho a molts altres jocs que no tenen res a veure amb el casino (tinga o no les cartes marcades). Un obra literària és, hauria de ser, alguna cosa més que una aposta. No patisques cap cremor. A més, aquests preceptes són meus, no els impose a ningú i no m’estime menys els amics que se’ls salten, que no són pocs. M’imagine les discrepàncies.

    Aquesta és bona, Joan. Si ho entès bé, així preserves el bon nom del jurat, la utilitat dels premis i, sens dubte, el més important de tot, la teua capacitat d’autocrítica.

    Si fóra fam, fam de rosegar ossos, Josepmanel, encara, però més aviat és ànsia i ansietat.

  • 12/15/2010 at 8:08 pm
    Permalink

    Posarem cullerada amic Josep.

    Començaré dient que des del “Vaig” amb què encete l’article fins a “reflexió” que el finalitzes, estic d’acord amb tot.
    Hi ha un temps per a cada cosa i la joventut sempre és explosiva; sembla que tots hem volgut deixar-nos veure.
    Però, passada aquesta època, la realitat canvia i l’assossegament et dóna perspectives obertes, diferents, també humanes per desballestar aquest Jo que es retroalimenta i es menjaria el món si fos un ou.
    Dit això, una petita matisació pel que fa al teu tercer punt:
    Una persona amiga i poeta molt estimada per mi, em digué que ella tan sols es presentava, a partir d’ara -és a dir- de fa una anys cap ací, als premis més senzills… els que donen xocolatines, un farcell de llibres, globus d’heli que transporten poemes gravats fins a la Xina, Burkina Faso, on fan unes traduccions vitals que pâ què, etc…

    Volia dir-me amb això que intentava viure un aprenentatge de la humilitat; era la seua aposta personal. Molt admirable per a mi, una persona mestra i consellera.

    Però bons poetes, estic convençut que continuaran apareixent.
    Com els bolets.

  • 12/15/2010 at 9:15 pm
    Permalink

    O se’ls inventaran!

    – Qui?
    – Qui siga… Alguna personalitat important, influent, meravellosament estudiat -per què no- el mercat.
    – I què vols dir amb això?
    – Que trobarem poesia i poetes per a tots els gustos.
    – Això va bé, doncs…
    – No és això la democràcia literària?
    – No entenc de política jo; i vols dir que podem trobar poetes a pes, com podem comprar llibres a pes?
    – És clar que sí. Que tu què et pensaves?

    – Anem a veure, sóc jo el qui s’interessa per allò que tu penses. Aleshores, algun dia trobarem un poemari excepcional, no creus?
    – Això espere… Però tu estàs volat?
    -No, pense en veu alta, encara que no escriga poemes. I visc, saps. Estaríem bons! I tu creus que publicaran a la premsa les virtuts i també els defectes que té l’autor o autora d’aquest llibre tan especial?
    – És el que s’hauria de fer. No hi ha llibertat?
    – És clar que sí… o això sembla, almenys. Però el més interessant seria que després d’haver dit i obert el cor, després que els entesos col·locaren al Parnàs o l’Hades aquest creador o creadora, que ens digueren del poemari en qüestió que l’ha fet una màquina.
    – No et preocupes tant. Li pegues massa voltes; et passa alguna cosa?
    – Home, pel meu cap en desfilen moltes. M’ho passe bé pensant en una Terra poblada de vertaders amants de les lletres. Ja ho ha dit el xicot de dalt…
    Com els bolets.

  • 12/15/2010 at 9:44 pm
    Permalink

    En sóc conscient que no estàs jutjant a la gent que es presenta a premis (els preceptes, amb algún matís lleuger, els podria signar),que no vols obrir conflictes, però hauràs de reconèixer que el tema es presta a l’art confús dels contrastos.

    La discrepància és la següent (i no menor): parles de “companys d’ofici”. Què hi ha de mal en rebre una compensació econòmica per una cosa que saps fer bé i produeix plaer estètic.? Per què hem d’avergonyir-nos?

    Posem per cas que ens agradara més un sistema on els diners dels premis s’invertiren en pagar als autors dels llibres seleccionats per les editorials amb criteris literaris (o de mercat, cadascú és lliure d’enfocar açò com li rote). Seria un sistema millor? No ho acabe de tindre clar.

    Mira: a mi el que em sap mal de tot açò, em provoca tristesa, és que la decisió afecte a la difusió de la teua poesia. Si és que això t’importa. Espere que almenys podrem continuar llegint els magnífics i clarividents “salms”.

  • 12/16/2010 at 12:45 am
    Permalink

    Amic Xavier, – i prenc cullerada en aquest simposi que hem obert- em sembla que no hi ha cap mal em presentar-se a cap premi i en guanyar-se un poc els fesols, sobretot quan aquests temps són prou inestables econòmicament parlant. És preferible invertir diners en crear bona literatura (i cobrar), que en fabricar bombes o dissenyar estratègies per ocultar la veritat dels robatoris que pateixen les societats actuals (això ho comentava avui a l’escola).
    Del tema de les editorials em sembla que “el pidolaire eixe”, no sé si té una idea prou clara; no l’he vist entrar al tema, però jo que estic parlant no ho tinc tampoc molt clar:
    – editorials amb criteris literaris versus editorials amb criteri de mercat?
    No ho sé, no ho sé; les primeres em cauen millor, però la puresa és una abstracció i l’oportunisme acampa per tot arreu. De tot hi haurà a la casa dels Humans.
    I per cert, amic… en cap lloc he llegit que Josep ens negara la seua obra (actual o futura). Tu mateixa ho has dit… Sempre ens restarà Salms.
    I ja veuràs com s’acostaran noves obres, per aquests canals o per alternatius…

    Em sembla que coincidim…

    Vinga cantem una mica, ara que encara podem.

  • 12/16/2010 at 1:21 am
    Permalink

    Josep, precisament (tot i no ser poeta) avui venia pensant coses semblants. Potser perquè acabava de llegir això:

    http://olgaxirinacs.blogspot.com/2010/12/la-taronja-terra-punt-del-llibre.html

    Potser també perquè fa anys vaig satisfer el desig de veure un escrit meu publicat sobre paper.

    L’esforç de tot plegat paga tan poc la pena que potser és preferible evitar més baixades de pantalons de les necessàries i procurar escriure per la pròpia satisfacció. Aquest format del bloc ho permet, amb totes les salvetats que vinguin al cas; però, lliures de tribunals d’oposicions i de compromisos corporatius, és el que més s’apropa a un estat ideal de creació pura.

  • 12/16/2010 at 10:25 am
    Permalink

    Pindolaire: a mi també m’agrada més el model d’editorial amb criteris estètics, on va a parar. Però per transitar per aquesta vida has de conèixer com està el pany, si no…

    I gràcies que Josep no ens negarà la seua obra: els salms i els poemes.

  • 12/16/2010 at 10:27 am
    Permalink

    Perdó!! Volia dir Pidolaire. Amb “n” incorporada sona a una altra cosa, huas, huas!!

  • 12/16/2010 at 2:46 pm
    Permalink

    M’han tallat l’electricitat tot el matí i ara que torne em trobe el rebombori. Els d’Iberdrola ens volen posar una “xarxa intel·ligent”; crec que és intel·ligent perquè “la xarxa pensa” com cobrar-nos més diners. Deixem-ho…

    Josep Lluís, que cadascú, com diu Xavier, enfoque açò d’acord amb la seua consciència (o inconsciència). Ni m’avergonyisc jo, faltaria més, ni intente avergonyir ningú. I, en fi, qui senta vergonya, ell mateix , millor que ningú, coneixerà les raons del seu desassossec. Com ja he dit abans, són preceptes del tot personals; cap ètica pot/hauria de ser imposada. Deixaria de ser ètica i en diríem Constitución Española. Dit això, hi ha bons fils per a cosir vores. Sembla que la persona amiga que tens, Josep Lluís, ha decidit deixar d’aspirar a premis grans perquè, pel que siga (i subratlle açò), no els ha pogut guanyar. No faré cap judici de valor, però ací hi ha una pregunta que crema: a cada “premi menor” obtingut, no sent la teua amistat una mena de secreta decepció per haver renunciat a premis més notoris? I una altra cosa: aquests premis que guanya i reguanya, no els hauria de deixar “oberts” als joves, tan necessitats d’incentius que els faça enganxar-se a un món, el de la creació literària, que s’estimen?

    Company Entretingut, els bolets no escriuen versos, no de moment. Però la seua multiplicació lliga, ho hem de reconèixer, amb la gran quantitat de poetes bons i bones, en tots els segments d’edat, que tenim en aquest moment al país. És fàcil concloure així , i cal tindre-ho present, que no hi pot haver premis per a tots i que, per suposat, els que guanyen són sovint “els escollits” i no per això, per bons que siguen, els millors. El problema de base és que no existisca una sortida digna (perdó pel plagi, Tibau), una veritable xarxa de “difusió”, com diu Xavier, per a tots.

    Xavier, necessite i vull la difusió dels meus poemes com el que més, però més important que la difusió és escriure els millors versos possibles; aquest ha de ser per al poeta el seu primer goig i deure, si pot dir-se així. La difusió és una segona fase. Hi ha qui afirma que això, fer-se escoltar, no ha de ser “cosa del poeta”, que ja fa prou d’escriure…; però quan em diuen això sempre me’n recorde dels llauradors del país, quan les autoritats econòmiques i altres sardatxos els amollaven que la distribució de taronges no havia de ser “cosa seua”, i que ells havien de limitar-se a fer les millors taronges. Poc després els foteren les cooperatives. Els resultats d’allò són a la vista. Al meu escrit no jutge en cap moment com a roí el fet de rebre una compensació econòmica per la teua obra; qüestione les intermediacions existents, els autoenganys i les falses aspiracions pròpies d’un sistema meritocràtic del qual, i no me’n penedesc ni ho amague, també jo he mamat quan era més jove. Em conec el pany, Xavier, però saps que sempre és d’una porta amb amo. Toc toc toc…

    Allau, el cas que plantege, el de Xirinacs, és realment desencoratjador. No sé què dir…, com pot un escriptor acarar una situació així? Després he llegit el seu post i he entès que aquesta dona necessita el blog gairebé com l’aigua.

  • 12/16/2010 at 2:55 pm
    Permalink

    Se m’acut que hi ha prou material per reeditar una nova Joventut, ara virtual. És clar que original no és el meu acudit i, com sempre, calen els pistrincs, però em pregunto si no hi ha prou bullir a l’olla com per reviure temps pretèrits. Una altra cosa serà viure’n o malviure’n, que les hipoteques caldrà pagar-les d’una altra manera no?

  • 12/16/2010 at 3:03 pm
    Permalink

    Pistrinc? Que això ve de Bruce Spistrinc? XD

  • 12/16/2010 at 3:07 pm
    Permalink

    veus? projecte descartat! i és que a mi em poses el Bruce davant del nas i perdo l’oremus ^^

  • 12/16/2010 at 3:16 pm
    Permalink

    Ets poeta?
    Moriràs sense una pesseta.

    És veritat que no et pots presentar pels diners, ni per vanitat. Tu ja saps el que vals, no necessites corroboració, la “propina” de Pla. Només que els del teu voltant es pronunciïn a favor o en contra n’hi ha ben bé prou.

  • 12/16/2010 at 3:17 pm
    Permalink

    Clidice, coneixia aquesta idolatria teua… ;)

  • 12/16/2010 at 3:26 pm
    Permalink

    I amanir escuts cansa, Helena, però aquests pronunciaments també tenen un valor relatiu. El que no hi pot haver és cap treva en el cara a cara de l’autor amb l’obra. Hi ha un poema de Sòria que en parla, a veure si un dia el trobe i el transcric.

  • 12/16/2010 at 3:40 pm
    Permalink

    Potser no hauria d’haver entrat en aquest debat. Estem parlant de llenguatges (i camps) diferents. Jo no faig poesia. Estic en una altra ona. Jo faig periodisme, crítica literària i musical, novel·la, guions, tot això. És la meua professió.

    I ho faig el millor que puc i sé, no confonem. Molta gent que fa poesia fa classe, o té un treball que no té a vaure, o tal i qual. Molts funcionaris. Vida resolta. O quasi. I aleshores sí, és molt fàcil parlar de l’art per l’art i tot això.

    Jo faig treballs relacionats amb l’escriptura (periodística, literària, paraliterària…) i els cobre perquè els meus ingressos són això. Un altre planeta. Faig toc-toc i tinc la sort que també me’l fan. La posició de Josep és admirable, però es presta, pel contrast, a assenyalar amb el dit unes altres opcions des d’una posició de dignitat.

    I fins ací. No espere que s’entenga, i menys en la blogosfera on tot és guai, gratis i bonic (molts amics periodistes estan en atur, no espereu que compartista aquesta visió idílica del gratis total de la cultura i la informació, ja vaig adaptant-me, a costa dels meus ingressos, però vaja…). I tan amics, que açò ja ho havia discutit amb Clidice.

  • 12/16/2010 at 3:47 pm
    Permalink

    Xavier, molts comptables estan a l’atur gràcies a que els pre-jubilats dels bancs ho fan en negre. Això dels periodistes a l’atur a mi no em fa ni fred ni calor, perquè, teòricament, els excedents vénen regulats pel mercat. I si, és molt refotut estar a l’atur després de fer una carrera, però mira, el meu pare en va fer dos i no n’ha exercit, pràcticament, mai cap, per pròpia voluntat.

    A mi em sembla excel·lent que tu et guanyis la vida fent el que fas, però convindràs amb mi que no seria just que, per exemple, me la guanyés jo escrivint el que escric, encara que tingués la carrera de periodisme. De fet, conec alguna periodista que té blog i t’asseguro que és infumable. Evidentment ja està “col·locada” a l’administració i no cal patir, ja passeja el seu títol pels nassos dels administratius quan s’escau.

    O sigui que tu funciones d’acord amb el sistema i pretens sortir-te’n i és admirable. Ara, no giris l’esquena als que creiem que cal definir molt i molt bé què és art i quina ha de ser la fórmula per fer-lo arribar arreu. De fet, ni tan sols estic segura que calgui democratitzar-lo.

    Ai que m’enredo. No no, boooornindeiueseeeeiiiiii
    ;)

  • 12/16/2010 at 4:55 pm
    Permalink

    La persona amiga meua no ha llançat ni les estovalles, ni el tovalló, ni la tovalla i és clar que continua escrivint. No crec que patisca desassossec i imsomni per no guanyar premis importants que sí els té; però és clar que el perquè una persona guanya un premi “gros o gran” exigeix una resposta multifactorial on els elements subjectius intervenen en aquest dolç saber. I no tinc la darrera paraula.

    De l’apartat que crema… 

    Aqueixa persona deixa pas a les noves generacions, és clar (ho he escrit amb minúscules), no em confongueu; no escriu àvida de premis (a aquestes hores socarrat!).

    I ara una mica de broma, que el personal s’ho pren tot massa seriosament:
    Premis per a tots poden haver-hi; ens cal una mica d’imaginació i voluntat. Ara, ens podem trobar amb poetes  i col•leccionistes ( que fan bona poesia o no).
    Envers al tema del toc, tac, toc, jo no tinc problemes Josep; jo visc “on tot és aire” i no em calen portes, la qual cosa ho fa tot més divertit.
    Si encara ho diu ma mare: 
    – No tens remei, ets un xiquet!

    I ara que han entrat més comentaris a Salms, et diré Xavi que comprenc la teua posició; guanyar-se les garrofes és ben lícit però regalar-les també; que no se” mos amalicien” se’ns emprenyen els qui fan de l’escriptura un ofici. La bellesa no és patrimoni de CAP persona.
    Del que li passa a Olga, això no té paraules en un país que es creu de sabuts.

  • 12/16/2010 at 6:04 pm
    Permalink

    Iep, Josep, això de ” on tot és aire” era una broma, no patisques; tu ja saps que no mai m’agafe les coses a nivell personal… Fem créixer l’esquena, com Aristocles. Aquesta vida és molt pesada;de vegades, clar.

  • 12/16/2010 at 6:46 pm
    Permalink

    Xavier, si no hagueres entrat a la plaça, sabent com ara sé el que has comentat, t’hauria trobat a faltar, i no és piloterisme fàcil. Tot i no ser poeta (millor per al debat!), hi ha empatia en les teues intervencions, et mulles, i això no ho fa tothom. Tens raó quan dius “no confonguem”; jo parle d’art, de poesia, motiu del post; tu acabes parlant d’una professió o, segons com, d’una professionalització, la de l’escriptura, que per a tu és vital. Per a mi la poesia també és vital, però no en el mateix sentit, em pense. I dels periodistes a l’atur, si et sembla, ho deixem per a un altra estona, perquè ara mateix no tinc a mà res per a la suor que em xorra coll avall només de pensar en el temeta.

    Clidice, potser ets una miqueta exigent amb el Xavier, no crec que es gire d’esquena; des de la posició sempre analítica que s’autoimposa és lògic que, si cal, faça d’advocat del diable.

    Tranquil, Príncep, que l’aire no m’escarota. La meua pregunta recolzava en una hipòtesi arran de la teua exposició. No sé de qui em parlaves.

  • 12/16/2010 at 6:49 pm
    Permalink

    Josep, no crec que en Xavier se m’enfadi gaire, vaja, espero que no! :) Potser és la persona amb qui vaig parlar més estona a Xàtiva, i en vaig treure la conclusió que ens barallaríem de gust fins a acabar la reserva de gin-tònics d’on fóssim. Respecto molt la seva opinió, com respecto molt la seva tasca. I l’admiro també, no cal dir. O sigui que diguem que vindria ser que, al final de tot, la discussió és amb mi mateixa :D

  • 12/16/2010 at 7:04 pm
    Permalink

    Ni gaire ni res, no estic disposat a enfadar-me amb dos dels meus blocaires preferits (ni amb la resta tampoc), el que passa és que Clidice i un servidor som de vegades un poc taxatius. Però sense arribar a ser amiguets de l’ànima (encara) nos queremos un huevo.

    I si Josep dóna per bo l’streeptease sòcio-laboral que us he fet, segurament excessiu, jo també. Gràcies sinceres per les floretes. L’admiració és mútua.

  • 12/16/2010 at 7:32 pm
    Permalink

    Parlava de qualsevol, parlava en l’aire, qualsevol lector que es veja retratat que en faça ús; és de franc.
    De la posició teua Xavi, la vaig escoltar també a Xàtiva, pels carrers o bé a l’hora de dinar. És digna, sí senyor; amb el que ens toca sentir i escoltar, de vegades.
    Déu ens pille confessats!
    Ara ens toca imaginar que el café fumeja sobre una taula i que ens ha eixit una tertúlia amb nivell i dignitat.

  • 12/16/2010 at 7:49 pm
    Permalink

    Mai no m’havia aturat a pensar en eixes coses (no sóc poeta ni escriptor), però trobe molt i molt encertada la reflexió. Amb el teu permís, més endavant, passaré aquest text als meus alumnes de 2n de batxillerat a veure què en diuen. Salutacions.

  • 12/16/2010 at 8:15 pm
    Permalink

    Et done el permís i les gràcies, Francesc, i si tens ganes i temps passes per ací i ens contes què pensa la gent jove, i el meu agraïment encara serà més gran.

  • 12/16/2010 at 9:40 pm
    Permalink

    No sé si atrevir-me a parlar, açò sembla gairebé un simposi!!!
    Jo no sóc poeta, ni escriptora (ni publique, ni res d’això) tot i que m’agrada escriure creativament. M’ha agradat sempre i continua agradant-me. I m’agrada l’art per l’art (en el meu cas). Que ho puc fer perquè tinc una altra professió, un altre treball? Doncs sí. I no crec que això haja de ser un retret. Tothom hauria de tenir una professió, un treball, si la nostra societat fos com hauria de ser i no una vergonya absoluta.

  • 12/16/2010 at 11:38 pm
    Permalink

    Gràcies, Príncep, pel teu comentari anterior. Crec que aquest debat ha estat dels bons, d’aprendre i escoltar, amb bones formes i millor fons.

    Bona nit amics i amigues. I millor creació.

  • 12/17/2010 at 1:30 pm
    Permalink

    Novesflors, que els funcionaris puguen dedicar-se “més fàcilment” a ser poetes, com podria extreure’s d’un comentari de Xavier, no vol dir que ser poeta i funcionari siga reprovable… En absolut. Com a molt, ho trobe complicat a diferents nivells, però no reprovable. Més complicat encara si ets guardiacivil i has d’obligar la gent a dissoldre’s… pacíficament!

    Xavier, l’hem de repetir, i entaulats, si és possible.

  • 12/17/2010 at 2:29 pm
    Permalink

    Sobretot entaluats, que ja toca. Aquest món virtual no ens ha de treure les ganes de veure’ns les cares.

    PD. No pretenia dir que ser poeta i funcionari siga reprovable. Res més llunyà de la intenció. I n’hi ha de molts bons.

  • 12/17/2010 at 3:35 pm
    Permalink

    Home Xavier, no siguis tan conciliador que ambdues professions, poeta i funcionari, són d’allò més reprobables per defecte :D Bé, si afegeixes la de periodista ja tens la tríada perfecta :D

    Montserrat, fent amics ^^
    D’acooord ja pago jo la ronda

  • 12/17/2010 at 5:02 pm
    Permalink

    Jo crec que la propera sí acudirà a taula, oi Xavi i Clidice?
    Faríeu llum a dintre d’un forat negre.

    Pidolaire fent entreteniments ^^ amb amics >< a la xarxa.
    Se'm fa difícil trobar-me sol.

  • 12/18/2010 at 10:47 pm
    Permalink

    A mi, el que més m’agrada és tindre amics (Josep, Xavier) que escriuen tan bé, amb tantes idees esmolades i contundents. Després d’escoltar tot el que heu dit me’n vaig a esculpir capitells romànics o a conrear oliveres (que, poc dalt o baix, és el mateix). Una abraçada a tots! Tinc dinars pendents amb vosaltres. Si us sembla bé, els puc refondre en un de sol… Si no us importa, és clar, que us vegen en públic amb un que ha estat poeta i ara és funcionari.

  • 12/19/2010 at 5:04 pm
    Permalink

    Com m’agrada trobar-te per aquests indrets virtuals, Alexandre. Això de fondre dinars pendents està molt ben pensat.

    I això de conrear oliveres… T’ho acceptem sempre i quan no deixes d’escriure, en el format que més et plaga. Una abraçada

  • 12/20/2010 at 9:03 am
    Permalink

    Alexandre, quan he vist que ens havies regalat un comentari he invocat els Xeremiers de Sóller. Tenim tants dinars ajornats que si els arrenglerem tots en un ens eixirà per les orelles. Però crec que ens arriscarem amb ganes. Després de festes? Fem un pensament, i uns correus.

    NOTA 22-01-2011
    El debat continua al blog d’Aliaga arran de la publicació d’un escrit de Manel Alonso a l’Informatiu.

Commentaris tancats.