«Algunos añitos más»

Miguel Ángel Fernández Ordóñez, conegut també per MAFO, és el Governador del Banco de España que no va prevenir l’esclat de la bombolla immobiliària; que no va recriminar en cap moment la bogeria del doble endeutament que suposava el crèdit a dojo donat pels bancs a la gent i, temps després, per l’Estat (la gent) als bancs; que no va alertar de l’inici de la crisi quan Zapatero la negava; que va callar deliberadament les esmolades tisorades (reformes en diuen) que a la bestreta  ja sabien que havien de cometre al·legant un ajust del dèficit públic, amb la voraç connivència d’uns déus, els mercats, que vampiritzen el deute espanyol i que són, en la pràctica, un estat d’excepció permanent, per no dir dictadura; que ha sigut un dels principals instigadors de la denigrant i eixorca reforma laboral; que, com a Governador, ha dut a un caòtic desgovern financer moltes caixes d’estalvis i bancs… Doncs bé, després de tot això, aquest senyor, MAFO, és encara Governador i, en volta d’assumir la seua incompetència, conserva intacta la refinada desvergonya d’amorrar-se a un faristol i, davant de les càmeres ibèriques, en la cara de tots els treballadors, gargalleja amb impunitat el pronunciament militar que reclama l’endarreriment «algunos anyitos más» de l’edat de jubilació. O seré jo, que em calente per no res, que li tinc mania i, en fi, mon semblable, mon frère, no passa res, tu dorm, dorm, dorm!, que no hi ha per a tant. Carpe diem.

4 comentaris a “«Algunos añitos más»

  • 12/14/2010 at 12:07 pm
    Permalink

    Crec que hauríem de fer un contuberni, una maquinació que esmolara més encara les paraules.
    Home estàs calent perquè fa massa temps que et veig crucificat al poltre inquisitorial d’aquesta economia llardosa, sense llenties al cor i un aire gèlid per tota esperança.
    És a dir, vas calent del fred no triat i imposat que pateixes.
    Haurem de maquinar per amor a la paraula.

  • 12/14/2010 at 1:20 pm
    Permalink

    Per aquests rodals tenim les mans ensagnades des fa temps, Josep.
    No existeix la pietat dels altres, la dels engominats de carreres de F 1, banquers i politiquets o sindicalistes de falla i foc.

    Sembla que tot i la bona acció del Pare Ricard de Castelló (que l’admire pel projecte de vida personal), voldria més Justícia i menys Caritat.
    No m’agradaria anar al seu menjador social; però als pobres reals i d’esperit no els deixen triar, no poden escapar-se d’aquesta pobresa retroalimentada en la disbauxa i abús dels sepulcres buits, aparentment néts.

    Sembla que la sang a les mans els es poca cosa per a aquesta colla d’adlàters.
    Voldran forats més profuns, més carnassa?

    Existirà algun mecanisme perquè vegen aquests paios aquesta escena a casa seua?
    Tastaran aquests metges la seua pròpia droga o se n’ixiran per una vora?

    Mecasunlamarequeelsvamatricular!, que diu la blogaire Zel.

  • 12/14/2010 at 12:31 pm
    Permalink

    Més esmolades? A veure si ens tallem…

  • 12/14/2010 at 1:38 pm
    Permalink

    T’has descuidat que, al darrera d’ell quan estava al faristol, la propaganda era del Santander. Em va semblar un acudit perfecte. Amb força mala llet, no cal dir. Per cert, a tot això, Franco què hi diu? Últimament el trobo callat. Ah! que ja és mort? I ca, home!

Commentaris tancats.