Nur um der Hoffnungslosen willen ist

Herbert Marcuse va publicar One-Dimensional Man el 1964. Gairebé 50 anys després, els darrers paràgrafs del llibre semblen profètics (els subratllats són meus):

Però la lluita per una solució ha sobrepassat les formes tradicionals. Les tendències totalitàries de la societat unidimensional fan ineficaces les formes i els mitjans de protesta tradicionals, potser fins i tot perillosos, perquè preserven la il·lusió de sobirania popular. Aquesta il·lusió conté una veritat: «el poble», que anteriorment era el ferment del canvi social, «s’ha elevat» per convertir-se en el ferment de la cohesió social. En aquest fenomen, més que en la redistribució de la riquesa i la igualtat de classes, hi ha la nova estratificació característica de la societat industrial avançada.

Tanmateix, sobre la base popular conservadora es troba el substrat dels proscrits i els “estranys”, els explotats i els perseguits d’unes altres races i d’uns altres colors, els aturats i els que no poden ser ‘empleats’. Ells existeixen fora del procés democràtic, la seva vida és la necessitat més immediata i la més real per posar fi a institucions i condicions intolerables. Així, la seva oposició és revolucionària fins i tot si la seva consciència no ho és. La seva oposició ataca el sistema des de l’exterior i per tant no és derrotada pel sistema; és una força elemental que viola les regles del joc i, quan ho fa, ho revela com una partida trucada. Quan es reuneixen i surten al carrer sense armes, sense protecció, per demanar els drets civils més primitius, saben que s’han d’enfrontar a gossos, pedres, bombes, la presó, els camps de concentració, fins i tot la mort. La seva força està darrere de tota manifestació política a favor de les víctimes de la llei i l’ordre. Que hagin començat a negar-se a jugar el joc pot ser el fet que assenyali el principi del final d’un període.

Res no permet suposar que sigui un bon final. Les capacitats econòmiques i tècniques de les societats establertes són prou grans per permetre reajustaments i concessions als pàries, i les forces armades estan prou entrenades i equipades per a ocupar-se de les situacions d’emergència. Tanmateix, l’espectre hi és una altra vegada, dins i fora de les fronteres de les societats avançades. El fàcil paral·lelisme històric amb els bàrbars amenaçant l’imperi de la civilització crea un prejudici sobre el tema; el segon període de barbàrie pot ser l’imperi continuat de la civilització mateixa. Però hi ha la possibilitat que, en aquest període, els extrems històrics es troben una altra vegada: la consciència més avançada de la humanitat i la força més explotada. No és més que una possibilitat. La teoria crítica de la societat no té conceptes que puguin aixecar un pont sobre l’abisme entre el present i el seu futur: sense sostenir cap promesa, ni tenir cap èxit, continua sent negativa. Així, vol romandre lleial a aquells que, sense esperança, han donat i donen la seva vida al Gran Rebuig.

Al començament de l’era feixista, Walter Benjamin va escriure:
«Nur um der Hoffnungslosen willen ist uns die Hoffnung gegeben».
Només pel bé dels desesperats ens és donada l’esperança.

2 comentaris a “Nur um der Hoffnungslosen willen ist

  • 12/3/2010 at 12:07 am
    Permalink

    Bestial el text, la llavor que s’hi amaga sota el glaç més terrible i cru. I pensar que un dia li vaig sentir al del bigoti que” parlava en privat català” la gran boutade: “el marxisme és mort”.
    Vaig pensar en els meus alumnes, el comentari que farien d’aquestes paraules d’un estudiós i especialista en l’escola de Frankfurt com ell. 
    A mi em va pegar per riure de les bajanades que, de vegades, hem d’escoltar de gent tan funicular, de gent que, en lloc d’il•lustrar, funesta.

  • 12/5/2010 at 10:13 pm
    Permalink

    M’he vist de petit, quan la mare em feia treure la pols als llibres, com em cridava l’atenció l’Eros i Civilització que acabava d’editar 62 (amb traducció del Solé Tura, quines coses!). És clar que, amb nou anys, no podia entendre’l de cap de les maneres, però sí recordo que era d’aquells llibres que anhelava llegir.
    Ara fa una pila d’anys que el tinc a casa. Crec que és hora de rellegir-lo.

Commentaris tancats.