Un triple trenc d’albes

El 31 de desembre és el darrer dia de l’any, o això diuen, i no tinc massa ganes de fer-ne balanç, la veritat. No sé si, a la fi, l’únic balanç sempre és pèrdua, com versifica Sòria i desdramatitza l’amic Alexandre, però és indubtable que, enguany, els ciutadans, sobretot els assalariats, hem perdut molt. No m’entretindré ara en això; de lectures sobre l’assumpte en trobareu hores i dies a Salms. Senzillament, amables i pacients lectors, vull felicitar-vos la nit de Cap d’Any. Desitge que, per tots vosaltres, l’entrada d’any siga un triple trenc d’albes. De regal, aquesta personal videofelicitació, a partir d’un poema de John Keats:

Versió MP3

O thou whose face hath felt the Winter’s wind,
Whose eye has seen the snow-clouds hung in mist,
And the black elm tops ‘mong the freezing stars!
To thee the spring will be a harvest time.
O thou whose only book has been the light
Of supreme darkness, which thou feddest on
Night after night, when Phoebus was away!
To thee the spring shall be a triple morn.
O fret not after knowledge. I have none,
And yet my song comes native with the warmth.
O fret not after knowledge! I have none.
And yet the evening listens. He who saddens
At thought of idleness cannot be idle,
And he’s awake who thinks himself asleep.

(Lines From A Letter To John Hamilton Reynolds, 1818)

John Keats

Llegir-ne més

La Barbie porno, per fi

Avui es el dia que alguns creients, innocents o no, commemoren la degolla de tots els infants menors de 2 anys nascuts a Betlem, ordenada per Herodes a fi d’esborrar del mapa el messies nounat. Dubte que siga una innocentada, però avui també és el dia, curiosament, que alguns diaris ibèrics situen la Barbie al nivell d’amenaça global imminent. FBI dixit. Per unes altres raons, com ara l’anorèxia, servidor ja hi veia un certa pornografia quan venia de fàbrica sense càmera incorporada. Amb la Barbie, abans, ja podia fer-se porno (o no); la diferència és que ara és ella qui pot rodar pel·lícules porno (o no), segons les més reescalfades ments del FBI, que tenen com a màxima l’aplicació de prevenció absoluta contra qualsevol inseguretat potencial. Reprovable (o no), encara que la retiren del mercat, la publicitat global que ha obtingut el fabricant és impagable. I em sembla que aquí hem tocat el moll de l’os.

Tornar al foc

No he fet números, o no n’he fet massa, però fa més d’un any que vaig començar a prendre mesures per controlar el consum d’electricitat a casa: la tisorada domèstica. He retallat moltíssim l’ús del forn, de la rentadora i d’altres electrodomèstics. He intentat fer això que se’n diu un ús eficient i responsable. Abans, incaut, posava la secadora sempre que plovia; ara la tinc gairebé només per a mirar-la, perquè preferisc penjar la roba a l’estenedor de la galeria interior. Cada nit, ho desendolle tot, tret del frigorífic. Dia i nit, com el meu avi Manolo, quin savi, vaig apagant llums darrere del temerari que se’ls deixa encesos. En definitiva, lectures en mà, calcule que he pogut reduir el meu consum un 20%, pel cap baix. A curt termini, les meues restriccions han frenat el dèficit pressupostari domèstic anual, però comence a veure que, a llarg termini, l’ús restringit ja no és cap solució, perquè a mesura que vaig limitant el meu consum, la companyia elèctrica em va augmentant el preu dels quilowatts/hora. No vols caldo? Dues tasses! Pense que, en general, aquesta és la política de les elèctriques en temps de crisi: a més contenció del consumidor, més elevada és la tarifa. Tot un exemple, a petita escala, de com funcionen els mercats. Quant més t’apretes, més et foten. A Castelló tenim una escatològica frase feta per a definir açò de consumir cada volta menys i pagar cada volta més: és com si cagares, però cap a dins. ZP se l’hauria d’aprendre, si més no per a recordar quina fou la seua política econòmica. Sempre n’hi ha d’ell, expert en consolacions (com ZP), que t’amolla: xa, home, imagina’t quants diners pagaries si no hagueres retallat! Cert. Arriba un moment, però, que ja no trobes d’on retallar i has d’extirpar el mal d’arrel: encendre les velles llànties, la llar, sobretot el cervell, donar-te de baixa i enviar les sangoneres males putes a mamar de la séquia. Al temps…

Sense treva

L’insòlit i llarg debat a Salms sobre els premis literaris més tangibles –n’hi ha d’altres– suscità interessants comentaris. En un d’ells vaig prometre que cercaria un poema de Sòria que evocava amb la netedat que el caracteritza la relació on no hi pot haver cap treva. Pertany al seu llibre «L’instant etern».

Vidre

Un vers no és una treva.
Intenta ser oratge, o clevill, o drecera,
o es cargola en un deler de vidre
que les paraules no saben contenir
però no és una treva.

En eixe joc tot s’aposta sencer,
fins l’esperança,
i valen igualment
el vers que no has escrit
i aquest que ara creus teu,
perquè, a la fi, l’únic balanç és pèrdua.

Almenys això ho tenen en comú
la vida i el poema.
Es juga per no-res
en canvi de no-res
a tota ultrança.
I no hi ha cap respir
ni tan sols a saber-ho, mentrestant.

No ho oblides:
aquest vers no és cap treva tampoc.
Escriu-lo, doncs, així.
I encara que ells ignoren
les regles i l’aspresa
del joc de les paraules i el silenci,
procura no fer trampes
i deixa’l acabar en la ruïna.

El que importa és que, els talls, els faça nets.

Enric Sòria

Ara sí que s’ha trencat

És significatiu que la sentència del Tribunal Suprem contra, entre altres, la immersió lingüística es faça pública (PDF) el mateix dia que el Sorteo de Navidad de la Lotería Nacional plou premis i milions d’euros a Catalunya. Xa, quina casualitat… No em trec del cap que la sentència és una reacció gairebé militar, absolutament calculada per a la restauració dels marges d’acció política que els partits regionalistes havien perdut. Per a falcar-se en el càrrec, necessiten reprogramar les dissidències obsoletes. Però n’hi ha marge social, realment? En qualsevol cas, que aquest assalt a la sobirania catalana coincidisca, a més, amb un enfonsament ressentit del PSC i l’allargada investidura d’Artur Mas, és una burla i un gargall a la cara dels ciutadans després de tants anys d’immersió. El senyor Mas parlava fa uns dies de transició nacional. Cap a què? Cap a la nación española? A l’editorial d’avui, Partal ho diu alt i clar: això és un cop d’Estat.

«Perquè no hauríem d’oblidar que la constitució espanyola, les institucions generals de l’estat, durant dècades han avalat i validat la immersió. I això ara no ho ha canviat voluntàriament ni la voluntat popular ni el poder legislatiu. Ho ha canviat la voluntat arbitrària d’un cos organitzat i autònom dins l’estat –talment l’exèrcit».

Sortides: desobediència civil, rebel·lió ciutadana, independència. Que se rompe… Ara sí que s’ha trencat.

Darrere de darrere

Minva en les portades la música màquina d’aquest ballo in maschera mediàtic, global i digital que ha estat WikiLeaks, mentre comença a escampar-se pels marges el sarau de les ocultes confabulacions amb tota mena de cançons punks, algunes realment bones. Ahir vaig poder veure al blog de Partal el debat de Millenium (TV3) titulat, molt encertadament, «Darrere de WikiLeaks». Entenc l’adverbi en un triple sentit: darrere, evidentment, perquè no sabem del cert –per més que ens ho puguem imaginar– quins poders fàctics són els ventrílocs de l’Assange, el public enemy de torn dels EUA (Bin Laden ja no els ‘funciona’); darrere perquè, expectants, els mitjans de comunicació, sobretot els marginats, hi van a la saga; i darrere, també, per la retardada posició de la societat en relació al nou fenomen i model mediàtic, essencialment digital. Ballarins experts, els dos periodistes convidats, Partal i Martín de Pozuelo, foren sens dubte els més eloqüents, sobretot en la discussió de quatre assumptes claus que obren la porta a un fum de suspicàcies: 1) La irradiació tutelada de les filtracions mitjançant un càrtel de premsa, que permet la promoció de l’organització WikiLeaks i, a canvi, la cuina de la informació pels periòdics, és a dir, l’existència de coalició, monopoli i transacció; 2) La hiperactivitat compulsiva del càrtel de periòdics per abocar diàriament les informacions, que permet esquivar una atenta reflexió crítica dels fets i, alhora, elevar a categoria de noticiables els cables més morbosos; 3) El valor periodístic de les filtracions: un cocktail de secrets a veus barrejats amb xafarderies diplomàtiques que servidor anomenava obvietats insòlites en el darrer apunt; 4) La fiabilitat contrastable i la qualitat de la informació servida per les presents i futures organitzacions wikimèdia, aureolades de neutralitat i filantropia, sabent com sap tot periodista que cap filtració és desinteressada.

Torne a l’adverbi darrere. Més que la cara dels ventrílocs que hi pot haver darrere de l’Assange, m’interessa saber quines motivacions hi poden haver darrere dels ventrílocs. Servidor no té cap dubte que algunes cançons punks diuen veritats com a catedrals: els cables ens els han llançat al coll, dicten l’agenda de temes, ventilen ràpidament i sense conseqüències institucionals les mentides impunes de la darrera dècada i, sobretot, cusen la catifa màgica davall de la qual hi ha grans i creixents conflictes socials, com ara els milions d’afamats i d’aturats sense veu. Però, darrere de darrere, hi ha també la fabricació de la dissidència, de la qual en sap molt més que jo Michel Chossudovsky:

«La fabricació de consentiment és la presentació, a l’opinió pública, de la principal narrativa dels mitjans de comunicació, les seves mentides i falsedats. Sota la il·lusió de capitalisme contemporani, la il·lusió de democràcia ha de prevaler. És, en interès de les elits corporatives, l’acceptació de la dissidència i la protesta com una característica del sistema en la mesura que no posin en perill l’ordre social establert. El propòsit no és reprimir la dissidència, sinó, per contra, donar forma i modelar el moviment de protesta, per establir el límit a la dissidència. Per mantenir la seva legitimitat, les elits econòmiques afavoreixen formes d’oposició limitades i controlades, per tal de prevenir el desenvolupament de formes radicals de protesta, cosa que podria sacsejar els fonaments i les institucions del capitalisme global. En unes altres paraules, “la fabricació de dissidència” actua com una “vàlvula de seguretat”, que protegeix i sosté el Nou Ordre Mundial»

Del mateix autor, us recomane la seua inspecció dels soterranis de WikiLeaks, l’entorn social i corporatiu, en el qual destacaria la relació que Chossudovsky veu entre l’Assange, The Economist i els Rothschild. Poser s’encenen llumenetes i no són de Nadal.

A video used to be embedded here but the service that it was hosted on has shut down.

Les obvietats insòlites

Més o menys fundat, tinc el pressentiment que la recessió vigent està posant de moda als mitjans de comunicació de masses una mena d’espectacle de la constatació, d’exhibicionisme de les evidències, de vedetisme probatori, amb una ansietat que sembla gairebé un trastorn d’ordre obsessiu-compulsiu. Les poques certeses que ja teníem, poques i lletges, alguns anys relaxades a l’ombra d’una presumpta prosperitat, se’ns revelen ara de nou, esvanit ja el miratge, com si ens les acabaren de demostrar i descobrir. Amb comptades excepcions, els cèlebres cables de WikiLeaks, si més no els propalats fins ara, poden ser interpretats com un paradigma d’aquesta veta de mercat comunicatiu que té com a finalitat afegir valor a una cosa que servidor anomenaria l’obvietat insòlita, per la qual el consumidor de premsa rep com a sorprenent la confirmació d’un fet que amb antelació existia ja en el seu repertori de conviccions. Per exemple, que el govern espanyol amagà els vols il·legals de la CIA. Quina sorpresa! Aquesta notícia de la SER, de l’any 2006!, entre moltísimes altres, ja ens havien alertat dels enganys del Govern i ja formaven part dels nostre imaginari. Davant de l’obvietat insòlita, la resposta institucional ha estat el silenci, o el balbuceig. No cal que cap govern acredite la veracitat de les confidències ventilades, perquè ja s’encarrega de compulsar-les el periòdic que les divulga. Per descomptat, ben salpebrades d’astorament i morbositat: cal vendre. La millor prova de la dissolució imminent d’aquesta veta de mercat informatiu és, per un costat, la necessitat/ansietat diària i creixent que el mitjà de comunicació té d’erigir-se públicament en el gran revelador d’una cosa que sovint ha insinuat o callat en directe i ara difon en diferit: les mentides dels governs. Per un altre costat, la caducitat intrínseca de la notícia.

Aquest fenomen comunicatiu pot ser una moda, però no és nova en absolut. És com l’antic hippysme, avui dia assimilat pels pijos: el pihippysme. Denis McQuail, en la seua «Introducció a la teoria de la comunicació de masses», recorda que un dels pares fundadors de la sociologia de la informació, Walter Lippman, que era periodista, concebia la naturalesa de les notícies en aquest sentit: «La notícia no és un espill de les condicions socials, sinó la constatació d’un aspecte que ha esdevingut notori». L’important no és el fet, sinó la notorietat d’algun aspecte del fet, el valor ressenyable. Per això, la premsa, diu McQuail, passava i passa revista a llocs com les comissaries de policia, els tribunals de justícia, els hospitals i els parlaments, on hi ha més possibilitats, més ràpidament, de constatar esdeveniments. Doncs bé, a tots eixos espais físics, ara haurem d’afegir els virtuals i intangibles, és a dir, els wikileaks. Aquesta moda informativa s’emmarca perfectament en la teoria de la modelació de les pautes mentals dominants de Gerbner (1967), per la qual els mitjans de comunicació tenen propensió a oferir versions uniformes i relativament consensuades de la realitat social. Per això els cables esbombats són també una manera que tenen els mitjans de tornar a la societat i dir: sí, això era així.

No tot és blanc o negre, però. La propagació compulsiva d’evidències té precisament el valor de les asseveracions concloents. Tota pedra fa paret i les delacions conegudes palesen que les democràcies del nostre temps són pures màscares al servei d’interessos privats. Els famosos cables, però, són un exemple més d’aquest espectacle de la constatació que esmentava al principi. Us en donaré un altre. La setmana passada vaig tindre la sort de veure al web de TV3 un documental que connecta amb aquest fenomen mediàtic de la revelació de certeses que, d’alguna manera, ja teníem assimilades. El documental és «Comprar, llençar, comprar. La història secreta de l’obsolescència programada». La seua gran aportació, més que la de desvelar un secret, és la d’airejar la velada història d’una activitat abusiva que les grans empreses han intentat ocultar a l’opinió pública al llarg de la història: planned / built-in obsolescence. La diferència amb els wikileaks és que el documental fa un pas endavant, des de la revelació de la certesa a la reivindicació de la certesa. Qui no ha pensat mai: «Les sabatilles de la marca SBT s’acaben trencant sempre pel mateix lloc!» Doncs bé, el documental ens ensenya per què el forat que surt en la puntera de la sabatilla SBT està calculat, predissenyat, programat de fàbrica. És a dir, que el producte ve desfasat de sèrie. L’aplicació del concepte de caducitat planificada al turnismo polític, al mercat laboral, el cultural o el mediàtic, és altament inquietant. Demà hi ha VAGA DE CONSUM. La revalidació pública de certeses com aquesta, sincerament, em sembla immensament més profitosa per al ciutadà que el consum de grans filtracions insalubres. Però això, afortundament, ja ho jutjareu vosaltres. Us deixe penjat ací el documental.