Plorons i quitinosos

Pronòstic acomplit: «I ara, una vaga general? I després què? La callada sindical i l’escorxador restaurat. Ruleta nova i al casino. Hagan juego señores…» (juny de 2010). La cosa torna a complicar-se i el mutisme dels sindicats persisteix. Oblideu-vos-en, doncs, perquè el Govern s’ha restaurat i, ara que el PsoE comença a retallar punts després de retallar drets, toca que els sindicats munten el numeret de plorar per la negociació dels convenis. Com va dir Cortázar, cal denunciar, i potser ara més que mai, aquesta quitinositat dels sindicats dominants.

Instrucciones para llorar. Dejando de lado los motivos, atengámonos a la manera correcta de llorar, entendiendo por esto un llanto que no ingrese en el escándalo, ni que insulte a la sonrisa con su paralela y torpe semejanza. El llanto medio u ordinario consiste en una contracción general del rostro y un sonido espasmódico acompañado de lágrimas y mocos, estos últimos al final, pues el llanto se acaba en el momento en que uno se suena enérgicamente. Para llorar, dirija la imaginación hacia usted mismo, y si esto le resulta imposible por haber contraído el hábito de creer en el mundo exterior, piense en un pato cubierto de hormigas o en esos golfos del estrecho de Magallanes en los que no entra nadie, nunca. Llegado el llanto, se tapará con decoro el rostro usando ambas manos con la palma hacia adentro. Los niños llorarán con la manga del saco contra la cara, y de preferencia en un rincón del cuarto. Duración media del llanto, tres minutos. (Julio Cortázar, de Historias de Cronopios y Famas).

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ja plora el xic», Els Pabordets i el Grup Carraixet

Pressió

M’he apuntat avui, sense massa expectatives, a una oferta de treball on exigeixen de manera explícita, i cite literalment, que el treballador «aguante la presión». L’empresari no especifica si la pressió serà de l’aigua o l’atmosfèrica. Segurament serà, pel salari, una pressió d’apretar-se el cinturó. Tampoc no detalla si la pressió serà als dits, a l’esquena o al coll. Podria ser pressió per constricció, com fan les pitons o les reformes laborals, que t’abracen molt amorosament fins a ofegar-te. Recorde les paraules del director del periòdic on vaig començar: «Ací es treballa amb molta pressió». Jo era un bon xiquet i no vaig voler preguntar quanta. Vaig comprovar després que la pressió era pencar 25 hores al dia, sense contracte i per quatre xavos. Deu ser per això que la premsa és la gran garant de la llibertat d’ex-pressió. Avui hi ha un fum d’ofertes reclamant «tolerancia a la presión» (còpia). L’oferta més estimulant que he trobat és aquesta que demana «tolerancia a la presión y frustración» (còpia / pdf). És el nou capitalisme prêt-à-porter, a pèl, salvatge, sense vels; si vols treballar no només has d’estar disposat a ser oprimit, ara també ho has de declarar.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Under pressure», de Queen & David Bowie

Resignacions

«Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i percaço l’alegria»
El defalliment de la teva raça…

Robinson JEFFERS

Idiotes no som, però sí uns resignats. Com a poble, com a treballadors, com a ciutadans. Qui ho dubta? Per higiene, no m’embolicaré amb possibles combinacions dels dos qualificatius. Tot i que, disperses i fragmentàries, ja les he penjat a les xarxes de moda, cal que breument expose ací les lectures que, d’una manera o altra, han aconseguit que els darrers dies m’interesse especialment per aquest assumpte i que intente, si més no, explicar-me’l:

1) Un bon article, «Profetes de la corrupció» (Avui-El Punt), de Xavier Aliaga, que ens confessa com, recentment, en una entrevista a ràdio IB3, va haver d’evitar caure en la temptació d’usar adjectius massa fàcils envers els seus conciutadans per resumir l’absència de cost electoral en la corrupció del PP al País Valencià: «I veges com t’ho fas per explicar-ho de forma breu sense concloure de forma palmària que els valencians, a més de meninfots, som idiotes. O pitjor: còmplices».

2) Una entrevista a Juan José Millás, a l’Informatiu, en la qual l’escriptor comparava la sociopolítica valenciana amb la italiana, i optava obertament per la resignació: «Es una situación delirante, pero es la misma pregunta que nos podríamos hacer respecto a Fabra, Francisco Camps o Rita Barberá. ¿Cómo es posible? Bueno, pues es así. Qué se le va a hacer, vivimos en este mundo»;

3) Un antic article de Martí Rosselló sobre la resignació col·lectiva, militant, com a capacitat d’adaptació excel·lent al medi, tot arran d’unes protestes contra RENFE que s’acabaren esvaïnt, explica, a causa d’una creixent desgana ciutadana: «Exigir que les coses canviïn és de gent inadaptada. Vista la fatalitat, només queda la rebequeria personal de dir el nom del porc al cosmos i acceptar que l’endemà estarem, amb ben poques diferències, igual».

4) Un apunt de Joan Calsapeu, al seu blog, en el qual ens relata com el van escridassar en una llibreria a Mallorca perquè es negà a parlar l’espanyol; em descol·loca que ni l’autor ni els comentaristes empren cap dels dos termes que s’escauen per definir l’actitud de l’energumen, és a dir, racisme o discriminació: «De tota manera, [diu Casalpeu] ¿em permeteu un consell? No sigueu ases com jo. Si aquest sant baró vol que li parleu en espanyol, feu-li el plaer: digueu-li quatre coses en la llengua de Vargas Llosa. Pagueu el peatge…»;

5) Un monòleg de Roberto Saviano, «La macchina del fango», al programa Vieni via con me (RAI3), en el qual ha denunciat que «la democràcia està literalment en perill» i ha cridat, durant 29 minuts televisius seguits i amb màxima audiència a Itàlia, contra la resignació que escampen Berlusconi i la màfia;

6) Un apunt de Josep Lluís Abad, qui, amb una pregunta tan retòrica com resignada, sarcàsticament qüestiona l’audiència i l’efectivitat d’una «sàvia i alternativa conferència» sobre la crisi actual, per a tot seguit denunciar –ací la contradicció, amic– la resignació que ell mateix acaba d’induir amb l’esmentada pregunta: «Les coses no són tan complicades; alguns intenten fer que pareguen així, clavar mitges veritats a cor obert, sembrar la desídia, la desesperança»;

7) Una citació d’Els elefants són contagiosos (1974), una obra de Manuel de Pedrolo comentada per Montserrat Vilardosa al seu blog: «Perquè no és fidel a ell mateix aquell qui cultiva les seves febleses o posa traves a la seva creixença, sinó aquell altre que es proposa d’evidenciar la millor part d’ell mateix i, més que resignar-se, acull com un fet encoratjador i positiu la seva transformació en adult».

En fi, supose que hi ha tanta pols que podria seguir i trobar molts més fils d’aquesta teranyina de la resignació, indispensable per al funcionament d’una societat catòlica, conservadora i burgesa, tan vigent ara com quan Pedrolo la retratava. Exemples? Resignació és el que mana ZP quan retalla drets perquè els mercats ho dicten; resignació és el que manava Pujol i ha manat Montilla perquè Madrid ho dicta; resignació és el que Camps i companyia ens dicten als valencians quan no dimiteixen. I, en fi, qui obeeix i/o calla, simplement, es resigna. Amb raó, Vicent Terol comentava al blog d’Aliaga que assumir una mena de subnormalitat col·lectiva –la idiotesa– com a malatia congènita, causa dels nostres mals, és abandonar qualsevol intent analític dels conflictes que, vulguem o no, ens afecten. És, de fet, caure en el més cruel autoodi, en la claudicació i en el racisme més absolut, perquè significa que assimilem la inferioritat que els opressors pretenen. Afortunadament, però, els resignats no són, ni de bon tros, idiotes. Són només això, resignats. Als resignats els cal una certa lucidesa quan decideixen renunciar als seus principis i drets a fi d’adaptar-se a les circumstàncies i evitar així el conflicte. La prova més evident de la seua humana intel·ligència és que arriba un punt en què cada vegada han de cercar una dosi major de lucidesa per a poder seguir adaptant-se. Resumint: qui és a la presó s’ha d’espavilar.

Amb aquest panorama, és recomanable que pobles i treballadors oprimits continuen optant per la resignació? T. W. Adorno, que va viure temps de resignació tan complicats o més que els nostres, va deixar escrit això:

La filosofia, que una vegada semblava obsoleta [extermini nazi], continua viva perquè va deixar passar el moment d’assabentar-se precisament d’això. El judici sumari que dicta que no ha fet altra cosa que interpretar el món i mutilar-se a si mateixa per pura resignació enfront de la realitat que l’havia deteriorat, es converteix en derrota de la raó després que ha fracassat la transformació del món.

Em quede amb les paraules de l’autor del Mecanoscrit del segon origen: no som fidels a nosaltres mateixos si cultivem les nostres febleses. I, conscients o inconscients, alerta amb fomentar precisament allò que denunciem. Si denunciem la resignació, la desídia i la desesperança, si intentem ser-ne conscients, compte de no resignar-nos quan precisament ho estem denunciant. O com diria Brossa: «Facilitat i felicitat són xifres / que busquen els qui canten / dins una gàbia».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Via con me», de Paolo Conte

Ara, ara que el món torna a estar per pintar

ARA és un diari que neix en plena crisi, i això no és una casualitat. Vivim canvis profunds arreu del món. Canvis socials, tecnològics, demogràfics, productius i de valors. Canvis de tota mena que són les causes profundes de la crisi econòmica i financera actual. Aquests canvis generen reptes per al nostre país, i donar eines per transformar-los en oportunitats és una de les raons de ser d’ARA i la que explica per què ARA tria la crisi actual per néixer.

El manifest fundacional de l’Ara és valent. Toni Soler, al vídeo promocional, diu que «el món que ve, en realitat, no ve; l’hem de sortir a buscar». Cert, el món no ve mai; l’hem de fer anar. És un eslògan magnífic, ple d’optimisme i empenta, que contrasta amb la resignació i l’immobilisme vigents. Està per veure quin serà el grau de cobertura informativa perifèrica, car ja s’anuncia que «el gruix de la informació local se centrarà en l’àmbit del Principat de Catalunya». Tot i això, és d’agrair la seua distribució en paper «a les Illes i a les capitals del País Valencià». El naixement del diari serà el 28 de novembre i, segurament, la millor notícia del dia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ara», de Whiskyn’s

L’amenaça és…

«El més important són els nostres ulls que brillen tan bellament sota les nostres caputxes quan lluitem». Novel·lesca i novel·lable, la frase pertany a un pamflet dels anarquistes grecs que la setmana passada aconseguiren propagar el caos aeri i postal a Europa. El reportatge d’Andrés Mourenza, per El Periódico, és l’únic que podem trobar avui dilluns a la premsa ibèrica (mutisme confirmat, doncs). Tal com s’espera d’un periodista, que ha de reconèixer la notorietat dels esdeveniments, Mourenza ha estat dels pocs –no sé si l’únic– que s’ha preocupat de recollir les declaracions d’algú que ens conte una mica què està passant a Grècia sota les runes de la seua economia. Ha triat Mary Bossis, professora de la Universitat del Pireu i experta en seguretat. L’especialista destaca les «referències nihilistes amb un toc de romanticisme adolescent» d’aquest anarquisme. Són joves de classe mitjana, d’entre 20 i 30 anys. Els noms que usen podrien formar part dels llibres de Harry Potter: Apòstates dels Dolços Somnis (aquest m’agrada), Carpe Noctum o la Conspiració de les Cèl·lules del Foc. Sovint passa que el més important no ho trobarem sota les caputxes, sinó al darrers paràgrafs. Diu Bossis: «La majoria [dels grecs] no veu aquestes organitzacions com una amenaça. El que sí que percep com a amenaça és no tenir un futur». Ni un present.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«No future, no hope», de Defiance

Ofensiva anarquista a Europa?

Aquesta setmana s’han produït una sèrie d’atacs terroristes a Europa que difereixen sensiblement del paradigma de terror global imperant en la darrera dècada, més concretament des de la controvertida caiguda/demolició de les Torres Bessones. És molt prompte per saber si els explosius tramesos consolidaran una nova veta de terror amb segell anticapitalista, però, com a mínim, resulta sorprenent el contrast existent entre, d’una banda, la verborrea amb què la premsa occidental sol tractar qualsevol indici de terrorisme d’Al-Qaida i, d’una altra, la recent discreció –mutisme, desorientació, desinformació?– amb què aquesta mateixa premsa ha reaccionat al nou terrorisme continental dels anarquistes grecs que, des del passat dilluns, com ja sabreu, han estat adreçant paquets bomba a diferents ambaixades d’Atenes i als principals dirigents europeus: Merkel, Sarkozy i Berlusconi (no, a ZP no; he dit els principals). I diria més: de bon començament, la tendència mediàtica generalitzada, al compàs d’un estrany ocultisme per part dels governs de la UE, ha estat barrejar matusserament en les seues informacions –qui sap si amb premeditació i traïdoria– els recents atacs islamistes amb els hel·lens, com si es tractara d’un mateix terrorisme, al punt que ha estat precisament el govern grec qui ha sortit a reclamar-ne la diferenciació. Gairebé és com dir: «Les bombes són nostres». Anit, per exemple, el Telediario dedicava, per primera vegada, mig minut a precisar-ne l’autoria, definir els fets i sospesar-ne la gravetat. Avui ja s’han esplaiat una mica més. El mutisme no me l’invente jo; fins el migdia d’ahir, si volies informar-te a la Xarxa sobre aquests atacs anarquistes –realment insòlits si atenem als seus objectius transnacionals–, ho havies de fer des dels mitjans de comunicació d’Amèrica Llatina via Google News, ja que aquest mateix cercador de notícies a penes proporcionava/filtrava informació provinent de la premsa europea, és a dir, la premsa del lloc dels fets, la vella Europa! Si volies estirar del fil, difícilment podies trobar notícies sobre aquests esdeveniments en els principals periódics espanyols i, la veritat, tampoc és que avui se’n puguen trobar a plaer.

On vull anar a parar? Cadascú ja haurà fet la seua pròpia lectura. Diré la meua. A mi em sembla prou evident que, tal com va la macroeconomia, als mercats europeus no els interessa gens ni mica –i molt menys ara que sembla espavilar-se– sentir parlar de terrorisme contra els mercats europeus, els principals majordoms dels quals són i seran els diferents governs de la UE. I lligue caps: Grècia ha sigut l’estat europeu més oprimit per les mesures de recuperació econòmica –és un dir– imposades pels amos de la UE. De quin país provenen els atacs? S’han acabat ací? O són un avís? No sembla una amenaça efímera; els 27 han acordat reunir-se per analitzar-ho.

Rolf Tophoven, de l’Institut d’Investigació Terrorista d’Essen (Alemanya):

El que ha passat a Berlín té a veure amb agrupacions gregues d’extrema esquerra. L’interessant en aquest context és que els seus objectius havien estat fins ara sempre grecs: la policia, els militars o les grans empreses del país. Éstà per veure si el fet que Angela Merkel o Nicolas Sarkozy hagen estat en el punt de mira d’aquest grup, anomenat Conspiració de les Cèl·lules del Foc, representa o no una ampliació a l’estranger de la seua activitat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Superguay», de Vanexxa

Exili interior

Els valencians som ja els emigrants que més població aportem a Barcelona, segons l’anuari estadístic del seu ajuntament. No m’estranya gens, em dic immediatament. Com no m’estranya que, enguany, per autonomies, la valenciana siga líder en pèrdua de població. Com ho és en atur, en corrupció i en desànim. Per a emigrar, doncs, raons no ens falten. Vilaweb veu una causa en el perfil dels emigrants valencians: professors, estudiants i investigadors (fuga de cervells), però no és un fenomen nou. Caldrà examinar-ne una altra: els valencians ens exiliem perquè ací no s’hi albira cap futur. Ni cap present. Bo és saber que, si un dia em toca, no em trobaré a soles.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Corrandes de l’exili», per Ovidi Montllor