Pressió

M’he apuntat avui, sense massa expectatives, a una oferta de treball on exigeixen de manera explícita, i cite literalment, que el treballador «aguante la presión». L’empresari no especifica si la pressió serà de l’aigua o l’atmosfèrica. Segurament serà, pel salari, una pressió d’apretar-se el cinturó. Tampoc no detalla si la pressió serà als dits, a l’esquena o al coll. Podria ser pressió per constricció, com fan les pitons o les reformes laborals, que t’abracen molt amorosament fins a ofegar-te. Recorde les paraules del director del periòdic on vaig començar: «Ací es treballa amb molta pressió». Jo era un bon xiquet i no vaig voler preguntar quanta. Vaig comprovar després que la pressió era pencar 25 hores al dia, sense contracte i per quatre xavos. Deu ser per això que la premsa és la gran garant de la llibertat d’ex-pressió. Avui hi ha un fum d’ofertes reclamant «tolerancia a la presión» (còpia). L’oferta més estimulant que he trobat és aquesta que demana «tolerancia a la presión y frustración» (còpia / pdf). És el nou capitalisme prêt-à-porter, a pèl, salvatge, sense vels; si vols treballar no només has d’estar disposat a ser oprimit, ara també ho has de declarar.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Under pressure», de Queen & David Bowie

6 comentaris a “Pressió

  • 11/15/2010 at 10:32 pm
    Permalink

    A mi no m’escandalitzen els anuncis aquests, el que si que em té ben astorada és com ningú no se sent convenientment escandalitzat de tot plegat i comencem a treure rovell de les velles guillotines. Serà que fent-nos propietaris, ni que sigui de misèries, ens han ben enxampat.

  • 11/16/2010 at 12:09 pm
    Permalink

    Com no trigaré a explicar al meu bloc, és veu que som capaços de suportar més bars de pressió dels que mai hauríem dit. Ara sabem que la nostra fisiologia conserva uns quants trets reminiscents afins als mamífers marins; tots ells fets a resistir pressions insuportables. Conscients d’aquesta capacitat, els empresaris premen tan fort com poden.
    I és que, si no és per aquí, em costa d’entendre que la revolta no sia un fet!

  • 11/16/2010 at 1:38 pm
    Permalink

    Clidice, codi penal en mà, “tolerància a la frustració” com a requisit per treballar em sembla que ha d’estar tipificat d’alguna manera com a delicte contra la integritat personal. Però com que la classe treballadora, en general, ja no distingeix ni tan sols entre sacrifici personal i autoimmolació, doncs sí, ens han assampat.

    Segons com, la vergonya ja no existeix, Novesflors; per als avars és una molèstia innecessària, com un granet al…

    Príncep, l’assumpte és tenebrós i això meu és un misto. Tens benzina?

    Girbén, estarè alerta al Foravial. En la manifestació contra la reforma laboral ho comentava amb un amic; ell estava convençut que a la classe mitjana encara li queda marge per aguantar aquestes tisorades i més encara. No ho dubte. El conflicte tindrà més pinta d’esclatar (qui sap, potser tampoc) quan s’adone que això de ser “de mitjana” era un miratge.

  • 11/16/2010 at 8:08 pm
    Permalink

    Muchas veces, los requisitos para acceder a un trabajo son de lo más variopinto. Las tonterias con las uno se encuentra, encima de estar sobreviviendo de mala manera son infinitas.
    El empleador da trabajo, pero presiona, presiona…..
    Salut i sort

Commentaris tancats.