Resignacions

«Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i percaço l’alegria»
El defalliment de la teva raça…

Robinson JEFFERS

Idiotes no som, però sí uns resignats. Com a poble, com a treballadors, com a ciutadans. Qui ho dubta? Per higiene, no m’embolicaré amb possibles combinacions dels dos qualificatius. Tot i que, disperses i fragmentàries, ja les he penjat a les xarxes de moda, cal que breument expose ací les lectures que, d’una manera o altra, han aconseguit que els darrers dies m’interesse especialment per aquest assumpte i que intente, si més no, explicar-me’l:

1) Un bon article, «Profetes de la corrupció» (Avui-El Punt), de Xavier Aliaga, que ens confessa com, recentment, en una entrevista a ràdio IB3, va haver d’evitar caure en la temptació d’usar adjectius massa fàcils envers els seus conciutadans per resumir l’absència de cost electoral en la corrupció del PP al País Valencià: «I veges com t’ho fas per explicar-ho de forma breu sense concloure de forma palmària que els valencians, a més de meninfots, som idiotes. O pitjor: còmplices».

2) Una entrevista a Juan José Millás, a l’Informatiu, en la qual l’escriptor comparava la sociopolítica valenciana amb la italiana, i optava obertament per la resignació: «Es una situación delirante, pero es la misma pregunta que nos podríamos hacer respecto a Fabra, Francisco Camps o Rita Barberá. ¿Cómo es posible? Bueno, pues es así. Qué se le va a hacer, vivimos en este mundo»;

3) Un antic article de Martí Rosselló sobre la resignació col·lectiva, militant, com a capacitat d’adaptació excel·lent al medi, tot arran d’unes protestes contra RENFE que s’acabaren esvaïnt, explica, a causa d’una creixent desgana ciutadana: «Exigir que les coses canviïn és de gent inadaptada. Vista la fatalitat, només queda la rebequeria personal de dir el nom del porc al cosmos i acceptar que l’endemà estarem, amb ben poques diferències, igual».

4) Un apunt de Joan Calsapeu, al seu blog, en el qual ens relata com el van escridassar en una llibreria a Mallorca perquè es negà a parlar l’espanyol; em descol·loca que ni l’autor ni els comentaristes empren cap dels dos termes que s’escauen per definir l’actitud de l’energumen, és a dir, racisme o discriminació: «De tota manera, [diu Casalpeu] ¿em permeteu un consell? No sigueu ases com jo. Si aquest sant baró vol que li parleu en espanyol, feu-li el plaer: digueu-li quatre coses en la llengua de Vargas Llosa. Pagueu el peatge…»;

5) Un monòleg de Roberto Saviano, «La macchina del fango», al programa Vieni via con me (RAI3), en el qual ha denunciat que «la democràcia està literalment en perill» i ha cridat, durant 29 minuts televisius seguits i amb màxima audiència a Itàlia, contra la resignació que escampen Berlusconi i la màfia;

6) Un apunt de Josep Lluís Abad, qui, amb una pregunta tan retòrica com resignada, sarcàsticament qüestiona l’audiència i l’efectivitat d’una «sàvia i alternativa conferència» sobre la crisi actual, per a tot seguit denunciar –ací la contradicció, amic– la resignació que ell mateix acaba d’induir amb l’esmentada pregunta: «Les coses no són tan complicades; alguns intenten fer que pareguen així, clavar mitges veritats a cor obert, sembrar la desídia, la desesperança»;

7) Una citació d’Els elefants són contagiosos (1974), una obra de Manuel de Pedrolo comentada per Montserrat Vilardosa al seu blog: «Perquè no és fidel a ell mateix aquell qui cultiva les seves febleses o posa traves a la seva creixença, sinó aquell altre que es proposa d’evidenciar la millor part d’ell mateix i, més que resignar-se, acull com un fet encoratjador i positiu la seva transformació en adult».

En fi, supose que hi ha tanta pols que podria seguir i trobar molts més fils d’aquesta teranyina de la resignació, indispensable per al funcionament d’una societat catòlica, conservadora i burgesa, tan vigent ara com quan Pedrolo la retratava. Exemples? Resignació és el que mana ZP quan retalla drets perquè els mercats ho dicten; resignació és el que manava Pujol i ha manat Montilla perquè Madrid ho dicta; resignació és el que Camps i companyia ens dicten als valencians quan no dimiteixen. I, en fi, qui obeeix i/o calla, simplement, es resigna. Amb raó, Vicent Terol comentava al blog d’Aliaga que assumir una mena de subnormalitat col·lectiva –la idiotesa– com a malatia congènita, causa dels nostres mals, és abandonar qualsevol intent analític dels conflictes que, vulguem o no, ens afecten. És, de fet, caure en el més cruel autoodi, en la claudicació i en el racisme més absolut, perquè significa que assimilem la inferioritat que els opressors pretenen. Afortunadament, però, els resignats no són, ni de bon tros, idiotes. Són només això, resignats. Als resignats els cal una certa lucidesa quan decideixen renunciar als seus principis i drets a fi d’adaptar-se a les circumstàncies i evitar així el conflicte. La prova més evident de la seua humana intel·ligència és que arriba un punt en què cada vegada han de cercar una dosi major de lucidesa per a poder seguir adaptant-se. Resumint: qui és a la presó s’ha d’espavilar.

Amb aquest panorama, és recomanable que pobles i treballadors oprimits continuen optant per la resignació? T. W. Adorno, que va viure temps de resignació tan complicats o més que els nostres, va deixar escrit això:

La filosofia, que una vegada semblava obsoleta [extermini nazi], continua viva perquè va deixar passar el moment d’assabentar-se precisament d’això. El judici sumari que dicta que no ha fet altra cosa que interpretar el món i mutilar-se a si mateixa per pura resignació enfront de la realitat que l’havia deteriorat, es converteix en derrota de la raó després que ha fracassat la transformació del món.

Em quede amb les paraules de l’autor del Mecanoscrit del segon origen: no som fidels a nosaltres mateixos si cultivem les nostres febleses. I, conscients o inconscients, alerta amb fomentar precisament allò que denunciem. Si denunciem la resignació, la desídia i la desesperança, si intentem ser-ne conscients, compte de no resignar-nos quan precisament ho estem denunciant. O com diria Brossa: «Facilitat i felicitat són xifres / que busquen els qui canten / dins una gàbia».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Via con me», de Paolo Conte

6 comentaris a “Resignacions

  • 11/10/2010 at 10:11 pm
    Permalink

    Accepto la renyolima sense protestar, Josep -però no pas amb resignació! M’adono que, a la fi de l’apunt, no vaig saber transmetre la idea que volia expressar. Volia dir que la llibreria que fa al cas és tan excepcional -és un edèn de bibliòfil- que, si cal, val la pena fer una excepció i dir quatre mots en espanyol a manera de peatge. Però vaja, ja veig que el símil no és afortunat.

    Joan Calsapeu

  • 11/10/2010 at 10:44 pm
    Permalink

    Gràcies per la cita. Un apunt molt reeixit, com no podia ser d’una altra manera. Sobretot pels llocs que m’has fet visitar i la reflexió que se’n desprén: amb la consciència guanyem un resquill d’esperança? Si, ja ho sé, sóc una optimista. Però és que si no és amb alguna dosi d’optimisme a veure qui és la guapa que es lleva cada matí.

  • 11/11/2010 at 5:15 pm
    Permalink

    M’has deixat, Joan, amb la mel als llavis, perquè molt ha de valer eixa llibreria per pagar un peatge tan alt. Salutacions.

    Clidice, ens cal l’optimisme conscient, l’enteresa.

  • 11/12/2010 at 12:09 pm
    Permalink

    Probablement, intentar esbrinar les motivacions per les quals empres unes paraules o d’altres en un discurs, és una realitat força complicada. En la nota 7 del meu apunt intente clarificar -te allò que sent i, com diu Joan, de resignació cap ni mica; la realitat és difícil, però no hem de perdre mai el nord. Ja saps que de retòrica la mínima i si n’hi ha és sols la justa i necessària al discurs per tal de remoure la consciència i provocar l’acció concreta per canviar les cojuntures.
    Quina cosa creus, amic, que fem ací tots els qui escrivim?

    Per una altra banda, fa massa temps que vaig llegir i no sé de qui n’és la cita una frase que s’acostava a aquesta idea…
    Com anem una revolució estructural i social si l’interior de l’individu és un forat negre ple de podridura i corrupció?
    Què conste que aquesta idea no vol afegir una excusa per no fer res, sinó més aviat al contrari, és a dir, exigeix una revolució ètica personal i social alhora.

    Potser no m’haja expressat bé o no has pillat l’interior ple de vida de les meues paraules no gens conformistes.

    Una abraçada i bon dia Josep.

  • 11/12/2010 at 7:20 pm
    Permalink

    Els teus comentaris al teu blog i al Salms deixen ben clar que el Príncep de les Milotxes no es resigna, que no és gens conformista, que de vida en va ple i que el que volia dir és el que ha dit. Manifestat això, que no he discutit en cap moment, em centre només en la paradoxa que prenc d’exemple per al meu apunt. Tampoc no em resigne jo a privar-te d’un nou intent d’esclariment: en ocasions emprem, i m’hi incloc, fórmules discursives i girs retòrics que poden suscitar resignació quan, en realitat, tenim l’objectiu contrari: esperança, revolta o subversió. És el cas de la pregunta retòrica que uses al blog: «però, qui escoltarà tan alternativa i sàvia conferència?». Xoca amb la que acabes d’escriure: «Quina cosa creus, amic, que fem ací tots els qui escrivim?». I xoca perquè, quina cosa creus, amic, que feia el conferenciant Arcadi Oliveres? El seu vídeo, per cert, ha rebut més de 8.000 visionats. Formen un “qui” considerable. Per dir-ho més gràficament: què és preferible, atacar els veritables adversaris o passar-nos el dia lamentant una presumpta falta de munició de la nostra tropa?

  • 11/12/2010 at 8:08 pm
    Permalink

    T’he comprés perfectament Josep; hem d’alçar la bandera del cor i aquella de les mans amb secs i talls si convé. Les revolucions de despatx no m’han agradat mai, sí, en canvi, les que posen tota la carn a la graella.
    Sense considerar-me exemple en res, el que volia dir humilment és que, si s’escau, compartirem els guanys amb els qui ho passen fotudament per la uniteralitat de la crisi (sempre la paguen els mateixos) i criticarem els qui fan el contrari. No cal parar-nos ací, hem d’anar més lluny, cal canviar estructures injustes fetes per homes immorals, sense escrúpols.

    El meu pare em deia que no li agradava la Caritat, sí la Vertadera Justícia, la que fan els autèntics homes i dones en silenci: la Veritat no és cap abstracció i es troba en actuar no per tal d’aconseguir una cosa o resultat final com, posem per cas, millorar. Ningú no ha de millorar la seua vida; hem de Viure-la, que és molt diferent.
    Amic, la veritat d’aquest viure s’equipara amb la Justícia social, una vida amb dignitat.
    Emprem la paraula per remarcar aquesta darrera Veritat.
    Una abraçada.

Commentaris tancats.