Una portada divergent

La portada d’avui del diari El País és entranyable, d’un silenci eloqüent. Les empremtes dactilars de l’amo han quedat marcades en cadascun dels exemplars del tiratge. També en el digital. El maquillatge no ha esborrat la manotada. És entranyable perquè em retorna als matins universitaris dels 90, quan el bo de Pedro Ortiz desmollava amb traça pretextos i subterfugis ideológics de les màscares mediàtiques del dia. Mas no presideix la portada d’El País. El diari de Prisa relega la catàstrofe socioliberal catalana a poc més de mig faldonet, amb un titular tan calculat com insípid que precisament revela allò que el 85% de la portada calla: «CiU vuelve al poder en Cataluña» [fixeu-vos que l’anunci publicitari que l’acompanya és cruelment al·legòric: «Elevadores para personas con dificultades de movilidad en su casa»]. M’enlluernaria menys si la premsa espanyola adjacent també haguera dirigit el flexo a les delacions de Wikileaks, sens dubte rellevants. No és el cas. En la resta de portades el tema del dia és convergent, amb l’habitual manifasseria de banderes.

Baixaré, però, algunes línies més fins a l’arena del circ. Segurament, Montilla, no volia perdre, però no està gens clar que volguera guanyar. Fitxar, per a la campanya, un polític amb el semblant derrotat per la crisi, l’exministre de Treball, quina estratègia de partit és aquesta? «Hem perdut les eleccions però les nostres conviccions no han estat derrotades», ha dit. Quines? La de saber firmar EROs, per exemple? Això ja ho sabien fer CiU i el PP, als quals no els cal, a diferència del PSC i/o PsoE, ocultar conviccions de dreta. I, de moltes, aquesta és una lectura: l’electorat no ha votat, només, a la dreta; ha votat, també, que no votarà a una esquerra impostora si pot votar a una dreta real, per més que la seua puga semblar una nació de províncies. I, en bona part, és per això que Mas presideix (gairebé) totes les portades.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La cançó de les mentides», per Núria Lozano i Marc Serrats

L’amor va per sendera

Escriptor de l’aire, de la mà oberta, Josep Lluís Abad ha desafiat la llei de la gravetat i, com un xiquet, s’ha enlairat amb la seua milotxa nova: L’amor. Fa un temps apuntava ací mateix que un volum de versos per llegir sempre el pots tocar o mirar –a la llibreria, a les pantalles–, però un de llegit serà ja per sempre impalpable, invisible i ingràvid: intangible. Vent entre les ànimes, paraula en el temps. I en uns temps, els nostres, en el qual se’ns fa potser massa fàcil malparlar de l’odi creixent, brandar ara un poemari amb un títol així és una acció ben valenta. Diria més: d’un entusiasme i d’una insolència més que mai imprescindibles. A la rebequeria hi heu d’afegir l’incòmode sacseig de les cadenes editorials, el compromís de la vuitena veu, perquè Abad s’ha servit de les senderes de comunicació digital al seu abast, l’autoedició, la xarxa i els documents/suports portables i oberts, per trobar-se amb el seu destinatari natural. Ja sabeu que on els apologetes de la llanda hi amollen els sinònims de «temerari», servidor cantarà els de «generós». Perquè això és, bàsicament, la poesia. Molta sort i una abraçada, Pep.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El nostre amor», per Toti Soler (de Joan Vergés)

Spain is not Spain!

Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? (Lluc 6,42). Fa uns mesos, el càstig dels mercats als polítics, economistes i periodistes espanyols va ser que copiaren a la pissarres mediàtiques aquesta frase: «España no es Grecia». Els darrers dies, aquesta gent va cagalló per sèquia copiant-ne una altra: «España no es Irlanda». I ja es preparen per a brandar el mateix tabú, però amb el cul a l’aire: «España no es Portugal». Polítics, economistes i periodistes espanyols han bramat tant aquesta pal·liativa consigna que probablement han arribat a creure que… España no és España! Per als mercats, l’eslògan Spain is different deixà de funcionar quan els alemanys començaren a comprar les taronges més barates al centre de Berlin. I, en fi, si no els han convençut totes les retallades de ZP, dubte molt quels puga persuadir aquest Spain is not Spain. Curiosament, i així tanquem el cercle dels porquets, els italians van dient que «l’Italia non è la Spagnama non dobbiamo abbassare la guardia».

D’altra banda, serà benvingut qualsevol article sobre l’agost que alguns estan fent amb tant de rescat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rescue me», d’Aretha Franklin

Arial quintuplicada

El pitjor de netejar l’ordinador és que mai no sé per on haig de començar i encara menys quan acabaré. Fa dies que no puc desplegar en condicions ni tan sols el meu blog, en cap dels navegadors habituals, senyal que hi ha alguna cosa que en la màquina no rutlla, en el seu programari o en perifèrics com el router. El Mac Os X es bloquejava més que un Windows, que ja és dir, i calia reiniciar el Mac contínuament. El problema ha persistit després descartar conflictes de xarxa, de desinfectar l’equip d’un bon cabàs de programes inservibles que he anat provant al llarg del temps, d’arxivar gigues de documentació en DVD, de revisar permisos d’usuari, extensions, preferències i, en fi, tots els racons del sistema. Per fi he detectat el conflicte justament allà per on hauria d’haver començat, pels embolics de les tipografies activades, que és sovint on hi va a morir el programari d’Apple. Encara m’estic preguntant com he arribat a tenir per quintuplicat, i en dansa, la font Arial i quatre còpies de Times. Una pista: alerta quan hi instal·leu programes nous, perquè alguns inclouen tipografies que dupliquen les existents. És el cas de l’insofrible Microsoft Word. Desfet l’embolic, tot va com una seda.

Aquest cansament

Sent un grat ensopiment, certa descompressió, cansament del bo, quan m’assec ara a escriure aquestes línies després de la ruta d’avui. Ja havia trepitjat anteriorment la sendera que enllaça l’ermitori de Les Santes amb el cim del Bartolo, però mai no havia fet aquest trajecte per la pista que, voltant tota la muntanya, ens regala unes panoràmiques magnífiques de la mar de Benicàssim i d’Orpesa, de les Agulles i del Prat de Cabanes. Mai no havia vist les Agulles per darrere. No era un dia massa clar, però també hi hem pogut albirar les Columbretes i, durant la pujada, enllà lluny, la negra ferida que als nostres ulls obria una altra pista, aquesta molt menys útil, la del futur i incert aeroport. A estones m’han entrat ganes de plorar, no per aquella ferida, sinó per la bellesa de la vida que hem tingut la sort de contemplar i que, per si sola, encara s’obri pas i prospera. I cada dia estic més convençut que és només aquest cansament i aquest plor, i no aquell altre, el que realment val la pena.

Reformes per a morir aviat

Els professors Juan Torres López i Vicenç Navarro han realitzat un treball extraordinari i rigorós (PDF), «Errors, mitges veritats i silencis al servei de la banca», per rebatre punt per punt la «propuesta de los 100 economistas» sobre la reforma de les pensions. Aquesta colla de saberuts és el mateix que li va dir al Gobierno de España, sota el paraigües de Fedea, quina havia de ser la reforma laboral que, com sabeu, finalment decretà i ara, com era d’esperar, tampoc funciona perquè el capital no es mou del seu cau. Per saber per on van els tirs només cal pegar un cop d’ull als patrons i finançadors d’aquesta fundació i de la majoria dels estudis que han servit aquests darrers anys per a propagar les prediccions catastrofistes: els grans bancs i empreses espanyoles. Al blog Pensiones Dignas (trad.) podeu llegir en xarxa tota la contraproposta. Vull extreure’n ací un paràgraf ben significatiu:

…la veritat és que l’efecte que produeix la seva proposta sobre pensions és molt clar: posar-li les coses fàcils a la banca difonent afirmacions incertes i molt poc rigoroses. Han assumit fins a tal punt la perspectiva d’anàlisi de la banca i del sistema capitalista que fins i tot el seu vocabulari el delata. Així, Fernández-Villaverde, en el seu escrit, parla del “risc de la supervivència” o diu que la mortalitat entre els 65 i els 67 anys s’ha reduït de manera dramàtica. Dos lapsus calami, en el millor dels casos, que mostren la consideració que li donen aquest tipus d’economistes a la vida i al benestar humà: la d’un pur valor actuarial.

Pot estar tranquil aquest senyor pagat per Caja Madrid, perquè, gràcies a les seues reformes, no passarem dels 60.

«Sera di febbraio», d’Umberto Saba

M’interessen els versos capvesprals, poesia a les palpentes que intueix la font de les tenebres, dels temps de crisi i, per motius obvis, actualment encara més. Fa uns mesos vaig publicar al Salms i al Blogs de Lletres el vídeopoema «And death shall have no dominion», de Dylan Thomas, amb la magnífica versió catalana d’Isidre Martínez i Marzo. Comentava aleshores que el Crack del 29 va encendre la metxa de l’anomenada Gran Despressió i del gran malestar social que, poc després, fou massivament rendibilitzat per la propaganda xenòfoba del nazisme. No us estranyeu si en llegir açò patiu de sobte un déjà vu. El poema que us presente a continuació, «Capvespre de febrer», recitat en cos i ànima pel seu autor, Umberto Saba, és dels més breus i punyents del seu Canzoniere. Pertany a la col·lecció «Últimes coses», 43 poemes escrits entre 1935 i 1943, un dels períodes més difícils en la vida del poeta, tant per les preocupacions personals com les circumstàncies històriques. La «Serena disperazione» (títol de la col·lecció 1913-1915) mutà en fosca desesperació a causa de la profunda solitud que va sentir Saba en aquells temps de guerra a Europa, quan s’atiava –com ara, qui ho anava a dir– l’odi i la discriminació. Concís, amb un inusitat to amarg, «Sera di febbraio» és un dibuix inconclús del pas fugaç de la vida («una sera che rapida cala») que ens transmet la seua desesperança en contemplar tants joves indolents, apàtics, sense horitzons, que «corren a pobres fites». Amb aquest buit existencial, el triestí cerca consol en la idea de la mort. Ens recorda «La mort des pauvres» de Baudelaire: «C’est la Mort qui console, hélas ! et qui fait vivre» («És la mort que consola, i que fa viure»). I també el «Sono una creatura» d’Ungaretti: «La morte /si sconta / vivendo» («La mort / es paga / vivint»). Podeu trobar un Saba més feliç en un vídeopoema anterior: «Ulisse».  [ref.]

Versió MP3

SERA DI FEBBRAIO

Spunta la luna.
                    Nel viale è ancora
giorno, una sera che rapida cala.
Indifferente gioventù s’allaccia;
sbanda a povere mète.
                           Ed è il pensiero
della morte che, infine, aiuta vivere.

Llegir-ne més