Carretera Orpesa-Cabanes

L’uomo, monotono universo,
crede allargarsi i beni
e dalle sue mani febbrili
non escono senza fine che li
miti.
Giuseppe UNGARETTI

Internacionalment protegits
dins d’una gàbia amb neumàtics,
som caragolets rapaços
lliscant pel camí absent
que ens portava, d’infants,
d’Orpesa a Cabanes.
A una banda i l’altra
de l’asfalt, entre roures confinats
i marginadíssims pinastres,
entre oliveres exiliades
i abancalats ametllers,
lloem l’estipulat paisatge
que abans era només paratge,
i amb indignació transigim
amb una carretera execrable
que ja no és un camí de pins.
Quina colla de borinots,
quina rècua d’ensabonats
aquesta gentola electa
que ens esquartera el bosc!
Protegits internacionalment
dins d’una gàbia amb neumàtics,
som caragolets rapaços
lliscant pels camins absents
dels qui parlen molt i no fan res.

Naftalinòlits!

Arquitectes i constructors frustrats, i frustrants, de vells es dediquen a la crítica d’obres immobiliàries. Una llàstima que aquells joves, tan vells ara (i també aleshores), intentaren ser poetes. A ma casa els anomenem castanyuts. A la seua, literats.

(tardor de 2001)


«La momia», de Los Razos
«eres una pinche momia
de un museo muy afamado
»

Wozu Dichter in dürftiger Zeit?

No cal que ara torne a parlar de la utilitat de la poesia, de torres de guaita, del melic de la taronja i de les misèries valencianes per a presentar-vos l’espectacle imprescindible que aquest vespre, a les vuit, acollirà a València el teatre del Micalet. El recital, basat en el llibre For sale, un recull de cinquanta poemes d’autors valencians, té un fil conductor comú: la implicació amb el nostre territori, des del cant i la celebració o des del lament, la ràbia o la rebel·lió, davant de tots els abusos i depredacions que han patit les nostres comarques al llarg de les últimes dècades. Was bleibet aberstiften die Dichter. Si, com deia Hölderlin, el que perduraallò que queda, ho funden els poetes, primer hem de saber què ens queda als valencians. Ens en donaran testimoni Marc Granell, Ramon Guillem, Eduard Marco, Àngels Gregori, Encarna Sant-Celoni, Antoni Ferrer, Manel Rodríguez-Castelló, Manel Marí, Eduard Ramírez, Lluís Roda, Christelle Enguix i Maria Josep Escrivà.

Animeu-vos.

Senderes

De bon matí, abans que tràfecs i trànsits esborren el carrer, P. surt al balcó. Per a ell, la fresca de la tardor a la pell és capaç d’aturar el temps en un instant i un espai on sempre s’hi reconeix. Reviscola. Ha travessat tantes vegades aquest gueto, amb aquesta idèntica fresca autumnal, que és ací on sap que pot retrobar-se. Ací és, alhora, el xiquet lleganyós i inaplicat que se’n va a escola, l’adolescent amb acne i reservat camí de l’institut, l’universitari rebec que corre a l’estació, l’assalariat que arriba tard a la fàbrica i, en fi, l’aturat que ara, al balcó, ensuma el cafè dels veïns. Inspira i expira profundament mentre busca respostes, però no troba més que preguntes. Avui ha de prendre una decisió d’eixes que, aparentment, poden determinar el futur d’un home. Es frega els ulls, se’ls faig rojos, i dubta encara si la nova sendera és o no un miratge. No veu la fi del corriol costerut i rocallós per on fa temps que s’arrossega; a la vora, però, se li obri ara la nova sendera, cert, molt trepitjada, però que no sap, a la llarga, a quines altres cruïlles el conduirà. De bon començament pot albirar on s’acaba la sendera, però desconeix si, de camí, hi trobarà unes altres més llargues i estimulants. Mai no havia estat tan difícil dir que sí o dir que no. En anteriors ocasions, per resoldre-ho, simplement feia memòria de com actuava en situacions similars. Quan era més jove, per exemple: hauria agafat aquesta sendera? Dubta. Fer-se vell potser és això, es diu: hi ha variables que ara compten. Abans no hi eren, les ignorava o, simplement, les menystenia. Decidir, aleshores, era més fàcil. Por, culpa i autoconservació li diuen, ara, que agafe la nova sendera; principis, audàcia i fúria li diuen que no. Li he recomanat un poema Bukowski, que en aquest cas és segurament millor que el de Frost. Hi ha senderes que van per dins. Negar-les, o tapar-les, també té conseqüències.

D’allò, ací

Barnes & Noble, la cadena de llibreries més gran dels Estats Units i del món, veu seriosament amenaçades les seues bookstores. En ple agost, els directius van anunciar que volien despatxar la companyia, per bé que, de moment, aquesta opció no sembla més que una estratègia inicial de sondeig de les temptatives de compravenda (la setmana passada encara parlaven de rumors, però fa poc Ramón de España assegurava que tancaran les paradetes a finals de desembre). D’això, els mitjans europeus se n’han fet poc ressó; tractant-se de mass media és com dir no gens. En qualsevol cas, del que no hi ha cap dubte és que el procés de reconversió al qual s’ha sotmés l’empresa en el pas del llibre de paper a l’electrònic, o en afavorir la convivència dels dos suports (com els agrada dir), ha infligit una pressió voraç sobre els seus actius i recursos, al punt que els amos han retirat de borsa la societat. La caiguda en picat de les vendes i les adverses previsions d’enguany han dut Barnes & Noble a plantejar-se el traspàs de, si no el negoci, sí de les 729 llibreries per fer front a la gran embranzida, probablement decisiva, del llibre electrònic en els darrers mesos. L’esperança de Barnes & Noble es diu Nook, el seu propi dispositiu lector de llibres electrònics, llançat ara fa un any. És cert que aquest aparell ha aconseguit augmentar les vendes d’aquesta divisió de la companyia en un 42% i, també, que Amazon, ara per a ara el més fort competidor, rebaixe el preu del seu Kindle. Tot i això, el futur d’aquest gegant comerciant de llibres de paper no deixa de ser incert, ja que està per veure quina serà, a la llarga, la resposta tecnològica tant del Nook com del Kindle a la connectivitat, el dinamisme i diversa funcionalitat dels nous tablets, entre els quals hi ha el competitiu iPad d’Apple. De fet, tot i que ha estat criticat en certs aspectes elementals, no hi ha cap raó per pensar que Apple s’aturarà en la millora del seu propi dispositiu de lectura electrònica.

De tot açò, preguntes i sospites. Primer: si tanquen 729 punts de venda, els físics (alguns dels quals són veritables temples de la paraula impresa), on hi anirà a parar tota eixa massa immensa de paper expulsat del circuit comercial? A reciclatge? A les biblioteques? A les llibreries de vell? A les escoles? Perfecte. Segon: sembla confirmar-se com un error l’invent el “meu” propi dispositiu lector per a vendre els “meus” llibres electrònics… No és un desagradable flashback entropessar de nou amb la mateixa pedra i haver de triar entre Beta o VHS, sobretot després que Internet ha demostrat que rebenta i rebentarà monopolis d’explotació comercial via plataformes? I per acabar: de veritat que, d’allò, ací, n’estem al cas?


«Bookstore», de St. Thomas (Thomas Hansen)

Som pont

Sense ponts,
no som.

Sense ponts,
ni tan sols podem ser
dues ribes d’un mateix riu;
serem illes ínfimes
d’immensos oceans
en planetes allunyats.

Còsmiques són les aigües, etèries les barques
i incertes les revesses per al solitari caminant.

Un pont no és només una persona creuant un pont.
En calen més:
també és un pont qui pensa un pont;
també és un pont qui pica a la pedrera;
també és un pont qui basteix un pont.

I, per a qui és pont, serà sempre horitzó
l’altra riba.


«Bridge Over Troubled Water», per Johnny Cash