Skip to main content
Societat

Interior del conflicte (2)

Per Dijous, 21 octubre, 2010octubre 3rd, 20142 Comments

Vaig teclejar en principi”, també, perquè és tan fàcil com còmode caure en la tova candidesa de pensar que la superació d’un conflicte només depèn d’un conjunt de voluntats oposades o tangents que presumptament s’entreguen, en cor i ànima, a resoldre’l. L’estrenada ministra de Sanitat n’és un cas extrem… D’acomodament. Mirem de reüll el món, patim massa de cervicals, i sabem que les coses no van així, per més cristianisme que hagem mamat. La consigna és desconfia i encertaràs. De l’arrap a la guerra, no hi ha gairebé cap conflicte que no siga un conflicte d’interessos i, ben a sovint, un dels més forts, si no el més potent, és precisament mantenir el conflicte. La candidesa, real o aparent, rau en menystenir el poder d’aquest cercle viciós i dels seus més àvids defensors, sobretot quan el conflicte funciona com una mena de banc central que garanteix el més alt interès. Exemples concrets, recents i a flor de pell: l’actual crisi econòmica, el despietat retorn del thatcherisme, el darrer maquillatge del Govern espanyol (amb rímel barat), els recels dels Estats davant del canvi climàtic, el negoci de la Grip A, etcètera. Aquest vici, però, és homologable a qualsevol altra mena de confrontacions interpersonals; només cal doblar la paraulota “interès” a l’idioma interior de cada mortal, d’acord amb els colors, tamanys, intensitats, utilitats, etc., i apareixeran d’una tongada, com una immensa crosta, tots els nostres granets adolescents solcant el vell rostre de la puta verge: anhels, afanys, delers, desigs, aspiracions, expectatives, apetències, ganes, ànsies, ambicions, cobejances, usures, avarícies… Saurí de desgràcies, oracle de vora séquia i mestre en pessimisme, un amic m’amolla per correu una de les seues: Fa temps que hi ha guerra; quanta gent pot dir que viu en pau?

PREC

Calla, cor.
                Deixa,
només un instant,
de repetir, incansable,
jo vull, jo vull, jo desitge.

Sigues, cor,
                   només
un instant, etern,
llum.

Marc Granell

Escoltar
«Underground», de Tom Waits

2 Comments