Interior del conflicte (1)

En principi, quan hi ha un conflicte personal, interpersonal o comunitari, l’actitud més valenta, digna i honrada hauria de ser entregar la nostra sensibilitat, reflexió i capacitat crítica per intentar resoldre’l pacíficament i amb una certa enteresa. Dic en principi perquè, avui dia, en canvi, la tendència generalitzada és exactament la contrària, i l’entorn constantment ens diu que és preferible mentir, amagar-se, callar, insultar o matar-se per no haver d’acarar els conflictes. És més fàcil. És el que toca. D’això se’n diu signes del temps? Això que escric podria ser una tautologia poètica més de les meues si, acaçats per la barbàrie, no fóra tan fàcil negar la Llei de la Gravitació Universal. Fins al punt que, si per una d’aquelles, algú guarda encara un bri d’audàcia o tenacitat per practicar aquella actitud primera, aquest individu, als ulls miops de l’entorn, no és més que un temerari o un idiota, quan no, sense més pretextos, una mala persona. Finalment, per si aquestes percepcions adverses no l’acaben de persuadir, el ramat hi afegirà que el seu és un conflicte interior i que potser hauria d’anar al psicòleg o al psiquiatra. Potser. Potser perquè segurament serà en això que, per fi, posaran molt de sentit i sensibilitat.

Facilitat i felicitat són xifres
que busquen els qui canten
dins una gàbia. Però si,
per a mantenir el foc,
us cal agafar una brasa
encesa, poseu-vos cendra
al tou de la mà.

I, de la tristesa,
feu-ne llenya.

Joan Brossa

A Elies Barberà.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Hinematov», de Brossa Quartet de Corda

3 comentaris a “Interior del conflicte (1)

  • 10/19/2010 at 6:57 pm
    Permalink

    Però com és una mica astut afegeix… Aprofita la foguera per desfer-te del llast que t’empresona, però empra la cendra; és clar que et cremaràs, però la ferida serà menys profunda.

    En té de bons, el paio!

  • 10/21/2010 at 2:49 pm
    Permalink

    Sí, Josep. I si de moment no es poden resoldre, si se n’ha d’ajornar la resolució, mirar-los(-se) honestament i sincera ja és, sens dubte, un pas endavant.
    Una abraçada.

Commentaris tancats.