Supositoris

La folclòrica que no paga és Camps, mentre De la Rua juga al tenis amb Madrid.

Si ZP fos el rescatador que ha de baixar en càpsula Fènix, els minaires no haurien eixit del forat fins als 67 anys.

Fabra rebrà homenatge i exaltació aquest dissabte a l’Auditori de Castelló. Cap castellonenc han muntat cap grup de Facebook contra la implantació del títol de Reinona de les Festes de la Magdalena.

«Un hombre procesado por herir en el cuello con una botella al ocasional seductor de su hermana, el dependiente de una carnicería». Teoria i pràctica de la poesia impura: «La carn vol carn, l’arma son semblant cerca» (A.M.)

I un poc de vaselina. «El Ibex tiene al 11.000 a tiro de piedra. El optimismo campa a sus anchas en los parqués bursátiles ya que…». Ja que… Acabeu vosaltres la frase.

I això és tot per hui. Bon dia.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Vaselina», d’Axe B.A.

4 comentaris a “Supositoris

  • 10/14/2010 at 12:52 pm
    Permalink

    Com explicar allò inexplicable sense necessitat de recórrer (molt explícitament, almenys) a símils pornogràfics. De fet, no hi ha pornografia més dura que aquella. La cançó, un horror, però reconec que li anava molt bé al post.

  • 10/14/2010 at 2:13 pm
    Permalink

    Ho sé, m’ha eixit un post un pèl llardós o, més exactament, cinc pèls… Serà perquè porte uns dies recordant allò de la sodomia barrinadora.

  • 10/16/2010 at 12:38 pm
    Permalink

    I a mi que em fa la impressió que estes males sensacions només les tenim una immensa minoria. La minoria de la reserva pessimista, vull dir. O què? No ho sé. Potser tot és més fàcil i la gent realment feliç.

    (Els comentaris a l’article de l’homenatge a Fabra són per a sucar-hi pa.)

  • 10/17/2010 at 7:40 pm
    Permalink

    Home, no sé si en diria “sensacions”, però no tinc cap dubte que “tot” és molt més fàcil. A voltes m’ho pregunte: tal com van les coses, si els valencians no buscaren la facilitat, què passaria? En qualsevol cas, a la vista ho tens: fàcil exaltació de la corrupció a Castelló. Els ciutadans els ho posen fàcil: que s’exalten… La felicitat ja és un altre cantar. Però posar el cap sota l’ala és d’allò més fàcil. Els valencians en som experts. El problema ve quan a un li toquen l’ala (cas d’alguns empresaris valencians que han remugat les darreres setmanes). I dic l’ala per no encadenar més sicalipsis. I perquè l’ala és per a volar, i ja sabem que per als humans això sempre serà difícil. Salut, poeta.

Commentaris tancats.