Marrades?

Marrada (voltera): volta que es fa desviant-se del camí que va més dretament d’un punt a un altre. Ex: «Si agafem aquest sender, farem marrada». Amb la corrupció, poques marrades més podem pegar els valencians, encara que siga aquest el segon cognom de l’estrenada presidenta del Tribunal Superior de Justícia de València: María Pilar de la Oliva Marrades. De fet, així ho ha declarat ella mateixa: cal ser «inflexible» i actuar de manera «implacable». A veure si és veritat, senyoria! Tot i les declaracions, sabem que Juan Luis de la Rúa, l’anterior president, i Pilar de la Oliva, comparteixen alguna cosa més que una preposició aristocrática al primer cognom –un detall, per cert, no determinant però tampoc desdenyable. María Pilar de la Oliva és membre de la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM) i, alerta, compta amb el vist i plau de Fernando de Rosa, vicepresident del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), exconseller, recel de Garzón i, com De la Rúa, amic íntim de Camps. La premsa conservadora, que coneix pèls i senyals del procés de votacions, assegura que algunes fonts asseguren que l’exconseller impulsà la candidatura de De la Oliva. Qui té el cul llogat, no seu quan vol, diuen. Tot i això, existeixen sensibles diferències amb De la Rúa i altres aspirants conservadors com Castellano: De la Oliva no tingut mai un càrrec de govern en el CGPJ (hi ha un recurs per això); no ha estat frontalment recusada per la minoria progressista del CGPJ; té prestigi d’objectiva, sensata i «exageradament treballadora» dins del gremi; i per últim, sembla que, ara per ara, no és amiga íntima del president de la Generalitat (sona més obscè que amic íntim). S’ha sentit dir que, potser, per aquestes i altres raons, durant la sessió de descontrol ahir a les Corts, hi havia un cert hieratisme en les cares del Consell. El cas és que, després d’un any i tres mesos esperant que el CGPJ nomenara un sustitut, hi ha per fi una renovació del Tribunal Superior de Justícia de València. Levante dedica avui l’editorial a la nova titular del tribunal i li recorda la gran pèrdua de confiança dels valencians en la justícia. Ella ha manifestat que vol ser «eficaç i creïble». Li deixaran ser-ho? Una curiositat: no és la primera vegada que María del Pilar de la Oliva té un paper rellevant en la societat valenciana: l’any 1973 fou Fallera Major. No és per xafardejar; ho dic perquè, a la seua manera, que no té per què ser la meua, s’estima aquesta terra. Que els valencians parlen poc de la corrupció i que la premsa parle tant dels jutges que l’haurien de penar és tot un símptoma. A veure si De la Oliva no pega volteres, ens regala per fi un desenllaç per a Gürtel i a Ferran Torrent un nou filó novel·lable.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Setze jutges», d’Adrià Puntí

Qui vulga refranys…

«Qui no vulga pols, que no vaja a l’era». Aquest ha estat el refrany més recordat als Països Catalans en l’estudi que Víctor Pàmies ha dut a terme en línia els darrers mesos. La proposta era aquesta: «Només us demano que m’envieu per correu electrònic la llista dels 10 primers refranys que us vinguin al cap, sense cap interferència ni influència. Res de mirar llibres. Només tanqueu els ulls, preneu paper i llapis i anoteu els 10 primers refranys que us vinguin al cap». Set mesos després, Pàmies ha publicat un índex amb estadístiques, notes de premsa, blogs que se’n fan ressó i llistes top i antitop dels refranys catalans. L’antitop és la llista de les parèmies que només s’han suggerit una volta. Aquests suggeriments únics em semblen una de les joies de l’estudi, perquè recullen la riquesa diversa i dispersa de la nostra llengua, si pot dir-se així. Entre aquestes dites, m’alegre de trobar-ne tres enviades per mi. Les amollava el meu avi Manolo Museros i estic molt content de contribuir així a conservar-les:

«Més parla el mut que el llengut»;
«A l’hospital i a la presó tots tenim un cabiró»;
«Si beus vi, borratxo; si no, un interessat; si vas a missa beat i, si no, un condemnat».

Hi ha una quantitat enorme de material i dades que s’hauran de destil·lar. Li he comentat a l’autor el meu interès pel gran valor sociològic dels resultats. Per exemple, que la dita més proposada haja estat «Qui no vulgui pols…» no sembla una casualitat. I tampoc és casualitat que els valencians i la resta del país coincidim en dur aquest refrany al primer lloc. Pot obrir això un petit debat sobre com som? Qui no vulga pols… Prudents o porucs? Defugim per sistema la confrontació? Lliga això amb la teoria i pràctica del meninfotisme? En fi. Ho deixe ací, digueu la vostra.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Cançó de batre», per Al Tall

Muralles del paradís

Més de 6.000 milions d’euros, segons Hisenda, és el diner negre que milers d’acaparadors espanyols han ocultat i desviat a comptes capbussats de la filial suïssa del HSBC, un dels principals bancs del món. Els mitjans van fer públic el frau abans de l’estiu. Quatre mesos després, no s’ha obert cap diligència judicial a Espanya. L’Agència Tributària notificà cordialment als avars que havien estat fitxats i els oferí un repertori de facilitats per liquidar el deute, els interessos i els recàrrecs. Cal recordar que, tractant-se d’un delicte molt greu contra les arques públiques, aquesta formalització de les devolucions en tan còmodes terminis –per a presumptes delinqüents!– fou durament criticada per l’Organización Profesional de Inspectores de Hacienda del Estado (IHE). De fet, en els seus requeriments, sembla que Hisenda es mostrà aleshores tan misericordiosa que han sigut pocs els evasors que han decidit «posar-se al dia». Ara, com reclamaven els inspectors, caldrà fer el que s’hauria d’haver fet immediatament: obrir inspeccions als sospitosos i prendre mesures coercitives. Mentrestant, a favor de qui ha jugat el temps –i l’Agència Tributària– si els diners poden viatjar a la velocitat de la llum de Suïssa a les Bahames?

La negativa, en qualsevol cas, a acceptar aquesta clemència fiscal significa que la majoria d’estafadors han robat tant que ara els compensa afrontar la via penal i comprar els advocats que calguen per demorar o invalidar, arribat el cas, qualsevol procediment judicial que puga emprendre l’Agència Tributària. I ho poden afrontar gràcies a un subterfugi jurídic que en cap moment suprimiria la presumpció de la seua condició de lladres, però sí el judici i la presó: que la documentació que els involucra fou «robada» per un antic empleat del HSBC (robada al banc dels lladres, per entendre’ns). I si no tingueren aquesta evasiva, no patiu, que se n’inventarien una altra, que per això són evasors, no? Uns experts. El fet que un portaveu de l’HSBC a Suïssa haja fet gàrgares amb aquest legalisme palesa que Hisenda no només s’haurà d’enfrontar a l’entrenat exèrcit d’advocats de les mil i una fortunes que s’han fugat; també haurà d’acarar-se amb un dels principals bancs del món i, com no, amb els paranys legals d’un paradís fiscal com és Suïssa. Per aquestes raons i algunes altres, Hisenda s’ho pensarà molt: con los mercados hemos topado, Sancho. Una altra vegada. Sí, hem topat amb la més absoluta desvergonya. Hi afegiré, per últim, dos gotes de vinagre: 1) Quant de temps li hauria costat actuar a la policia si el govern francés li passara a l’espanyol una llista robada amb el nom de terroristes i l’adreça on s’hi amaguen? 2) Són 24.000 els noms que apareixen en la llista de lladres, de gairebé tots els Estats d’Europa; què fa la Unió Europea? Le soleil ne brille pas pour tout le monde.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Comfortably numb», de Pink Floyd

Interior del conflicte (2)

Vaig teclejar en principi”, també, perquè és tan fàcil com còmode caure en la tova candidesa de pensar que la superació d’un conflicte només depèn d’un conjunt de voluntats oposades o tangents que presumptament s’entreguen, en cor i ànima, a resoldre’l. L’estrenada ministra de Sanitat n’és un cas extrem… D’acomodament. Mirem de reüll el món, patim massa de cervicals, i sabem que les coses no van així, per més cristianisme que hagem mamat. La consigna és desconfia i encertaràs. De l’arrap a la guerra, no hi ha gairebé cap conflicte que no siga un conflicte d’interessos i, ben a sovint, un dels més forts, si no el més potent, és precisament mantenir el conflicte. La candidesa, real o aparent, rau en menystenir el poder d’aquest cercle viciós i dels seus més àvids defensors, sobretot quan el conflicte funciona com una mena de banc central que garanteix el més alt interès. Exemples concrets, recents i a flor de pell: l’actual crisi econòmica, el despietat retorn del thatcherisme, el darrer maquillatge del Govern espanyol (amb rímel barat), els recels dels Estats davant del canvi climàtic, el negoci de la Grip A, etcètera. Aquest vici, però, és homologable a qualsevol altra mena de confrontacions interpersonals; només cal doblar la paraulota “interès” a l’idioma interior de cada mortal, d’acord amb els colors, tamanys, intensitats, utilitats, etc., i apareixeran d’una tongada, com una immensa crosta, tots els nostres granets adolescents solcant el vell rostre de la puta verge: anhels, afanys, delers, desigs, aspiracions, expectatives, apetències, ganes, ànsies, ambicions, cobejances, usures, avarícies… Saurí de desgràcies, oracle de vora séquia i mestre en pessimisme, un amic m’amolla per correu una de les seues: Fa temps que hi ha guerra; quanta gent pot dir que viu en pau?

PREC

Calla, cor.
                Deixa,
només un instant,
de repetir, incansable,
jo vull, jo vull, jo desitge.

Sigues, cor,
                   només
un instant, etern,
llum.

Marc Granell

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Underground», de Tom Waits

Interior del conflicte (1)

En principi, quan hi ha un conflicte personal, interpersonal o comunitari, l’actitud més valenta, digna i honrada hauria de ser entregar la nostra sensibilitat, reflexió i capacitat crítica per intentar resoldre’l pacíficament i amb una certa enteresa. Dic en principi perquè, avui dia, en canvi, la tendència generalitzada és exactament la contrària, i l’entorn constantment ens diu que és preferible mentir, amagar-se, callar, insultar o matar-se per no haver d’acarar els conflictes. És més fàcil. És el que toca. D’això se’n diu signes del temps? Això que escric podria ser una tautologia poètica més de les meues si, acaçats per la barbàrie, no fóra tan fàcil negar la Llei de la Gravitació Universal. Fins al punt que, si per una d’aquelles, algú guarda encara un bri d’audàcia o tenacitat per practicar aquella actitud primera, aquest individu, als ulls miops de l’entorn, no és més que un temerari o un idiota, quan no, sense més pretextos, una mala persona. Finalment, per si aquestes percepcions adverses no l’acaben de persuadir, el ramat hi afegirà que el seu és un conflicte interior i que potser hauria d’anar al psicòleg o al psiquiatra. Potser. Potser perquè segurament serà en això que, per fi, posaran molt de sentit i sensibilitat.

Facilitat i felicitat són xifres
que busquen els qui canten
dins una gàbia. Però si,
per a mantenir el foc,
us cal agafar una brasa
encesa, poseu-vos cendra
al tou de la mà.

I, de la tristesa,
feu-ne llenya.

Joan Brossa

A Elies Barberà.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Hinematov», de Brossa Quartet de Corda

Paperots

UGT i CCOO diuen que estaran actius. Potser algun dia, em dic. Perquè no ho han estat, perquè no ho estan, ni en semblen tenir ganes. En definitiva: perquè no ho són. Un silenci còsmic i còmic el seu, després de la vaga, la més ajornada de la historia de les vagues. Mentre els sindicats francesos tenen gairebé contra les cordes el govern de Sarkozy, els espanyols UGT i CCOO ixen ara amb la cantilena d’una iniciativa legislativa popular per intentar que ZP rectifique la reforma laboral. Paperots!

Arròs a banda, m’ha alegrat descobrir aquest nou blog sobre Larkin: Ran de les coses, d’August Garcia, que està preparant, diu, una proposta escènica sobre el de Coventry.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Everybody oughta make a change», d’Eric Clapton