Onze

els assassins, muts d’astorament,
sempre s’han dit: Però si
no s’havien extingit mai abans.
I confrontats amb la possibilitat que
això pogués passar un dia amb les balenes
contesten els ofesos caçadors: Impossible,
però si no s’han extingit mai abans.

Thorkild Bjørnvig
(Epimetheus, 1990)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Eleven days», de Pájaro Sunrise

L’esperança

A propòsit d’un apunt sobre un llibre, «Menú del dia: carn de canó», de Joan Garcia del Muro, em preguntava, a tall d’invocació, si és possible, avui dia, un assaig sobre l’esperança més que no pas sobre tot allò que ens aboca i lliga a la desesperança. Dels motius per a l’esperança gairebé no en parla ni El Capital de Marx, però dels fonaments de la desesperança podem trobar hipercrítica a cabassades, formidables investigacions socials capaces de desemmascarar conflictes, alienacions i desequilibris. Són diagnòstics impecables, amb arguments ben escrits i reveladors. I fàcils de trobar a les llibreries! Vull aclarir que parle d’una esperança real, col·lectiva i individual, i no de la religiosa o de la idealista, ni tampoc d’eixes molles de pa en llanda que ens aboquen polítics i comerciants. Hope! Ho comentava amb Enric Balaguer, qui resumia al seu blog les tesis d’aquest assaig sobre la «metafísica del consumisme», en paraules de l’autor. Hi ha un judici que Balaguer emfatitza i trobe especialment incitant: «Un cop interrompuda la transmissió cultural i anestesiat el pensament propi, ens quedem sense instruments per fer front a aquest nou despotisme tou, a aquest totalitarisme nihilista que envaeix suaument les societats contemporànies». Cert que compartisc aquest criteri genèric, per la part que em toca d’exiliat a casa, d’expulsat del mercat, de consumidor consumit i de poeta/periodista sotsarrendat. El judici de Garcia del Muro potser és estimulant per a una cosa: per a seguir parlant de l’anestèsia, de la son, de la narcolèpsia i de la paramnèsia. Per a ser-ne conscients, d’acord, que no és poca cosa. Aquest diagnòstic, però, així a pèl, tan net, no anima a parlar de quin ha de ser el despertador, del canvi ni d’aquells somnis adormits, primera clau de l’esperança possible. Fins al punt que, alerta, aquesta hipercrítica, segur que lúcida i eloqüent, podria acabar reforçant, com un peix que es mossega la cua, aquella anestèsia.

La teoria de l’espiral del silenci, de la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, explica que és menys probable que un individu done la seua opinió sobre un tema determinat entre un grup de persones si sent que és part de la minoria, per por a la repressió o l’aïllament per part de la majoria. No caldria dir que, aquesta teoria, aplicada a una societat de masses i de consum, té efectes devastadors sobre la llibertat d’expressió, sobre l’opinió pública i, encara més, sobre la publicada. D’acord amb el paràgraf anterior, hi afegiria un altre factor a l’espiral, que és alhora patida i involuntàriament fomentada: l’espiral d’aquells que sí que donen opinions, i molt sòlides, la dels dissidents que no s’amaguen, que fins i tot concerten certes afinitats amb els seus congèneres, però que no arriben a involucrar-los en un projecte comú per manca d’acció. I potser és aquesta la raó per la qual, avui dia, és tan complicat trobar veritables espirals d’esperança. Amb tot, arribe a la conclusió que tindre consciència i lucidesa no és prou per a tindre esperança. Simplement constata –a la perfecció, això sí– la desesperança i la decepció. Per un altre costat, tampoc confie, i menys encara com a valencià, en sobtades solsides salvífiques, incitants, comprometedores, que en nosaltres desperten alguna mena esperança. Efectistes i efectives per al bipartidisme, breu fantasia per al poble. Per a superar-ho, si vol ser superat, caldria un altre pas més decisiu: agrupar-se i organitzar-se. L’esperança, com tot, s’ha de construir, i molt em pense que això només serà possible des de la societat civil. Per això cal felicitar els instigadors de, per exemple, la Festa Estellés. Ens agrade o no, no hi ha cap altra sortida. Objeccions, recels, suspicàcies…? Endavant.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Grans esperances», de Raydibaum

Garantismes i gargarismes

Algunes giragonses jurídiques són espectaculars. L’art del legalisme, el de sortir-se’n per una vora, hauria d’inspirar algun reality televisiu per episodis, amb tots els personatges: l’estafador, l’estafat, el jutge, els advocats, els perits a sou… Crec que enganxaria. En canvi, a la premsa, els sofregits d’agència arraconen i oculten aquest circ magnífic, aquest monument a la cobdícia ibèrica, i el fa passar per una notícia intrascendent i gris, fins al punt de relegar la xuplada de la sangonera al darrer paràgraf:

El lunes se celebró el primer juicio contra Díaz Ferrán por impago de salarios, en este caso de octubre y noviembre de 2009, al que el líder de la patronal no se presentó. El empresario, para evitar la huelga en la compañía aérea, comprometió por escrito su “garantía personal” para el abono de las nóminas atrasadas. El abogado de Díaz Ferrán alegó en el juicio que la garantía personal “es sólo una garantía ética o moral, pero que en ningún caso el empresario iba a responder con su patrimonio”.

Garantia moral de què, aleshores? De que és un bitxo? Cap novetat. L’escorredís fugitiu no ha aconseguit untar apegalosament els administradors concursals, tal com s’espera de qualsevol negociant capaç de fer aquestes gàrgares morals. Tampoc no em sorprèn això. La principal diferència amb la fuga consumada per altres empresaris és que, en aquest cas, l’Estat ha estat vigilant de prop tot el procés, i no per cap mena de filantropia, sinó perquè és un dels principals creditors, via Seguretat Social, via Hisenda, i també com a garant subsidiari dels danys col·laterals dels vols cancel·lats per la companyia aèria del capitost de la CEOE. És possible que el jutge del Mercantil declare finalment culpable el concurs, però encara està per veure si els treballadors cobraran els seus salaris endarrerits de la butxaca de l’avar o de la del Fogasa, és a dir, de l’Estat, de la nostra butxaca. És fàcil d’endevinar-ho.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Garantía total», de Soziedad Alkoholika

Car l’exemple és allò que val

Vientos de salmos…”
León FELIPE

Car l’exemple és allò que val
i has de ser exemplar en tot,
exemplar en tots els moments,
t’has d’anar oblidant de tu,
has de ser cadascun dels teus
i fer teua la seua pena
i fer teua la seua fúria,
i així seràs íntegrament,
als ulls de Déu i als ulls dels hòmens,
i seràs poble per a sempre.
Pena unànime, fúria unànime,
així varen nàixer els salms.
El temps que ve és un temps de salms,
solament perduren els salms
creuant els segles i els països.
Únicament el salm perdura,
i tocaràs mare en el salm.
Contra el dol, contra la injustícia,
contra la brutedad i la tristesa,
i contra la incivilitat,
agafa el salm i entona el salm,
car aquest és temps de salm.
No hi ha millor arma que el salm:
enderroca els murs i els enlaira,
desfà les ciutats i les fa,
i l’esperança està en el salm.

Vicent Andrés Estellés

(Propietats de la pena, V, «Llibre de Meravelles», Manuscrits de Burjassot-1)

LA FESTA ESTELLÉS

Ministre de passeig

Una pregunta fàcil: en quin Estat europeu, un ministre de Treball amb l’atur més alt de la història, pot guardar alguna mena prestigi, després de ser rellevat, per a anar a «reforçar», diuen, la imatge d’un partit polític regional? En plena riuada, el ministre Corbacho s’escapoleix en iot de luxe, com un covard amb la butxaca ben farcideta. Tot un paradigma: el jove aprenent d’impremta que, després de 30 anys ocupant càrrecs públics, també aprofita la crisi, com un empresari lladre, per a untar-se i fugir. Exemplar! De nit, amb la inconsciència tranquila, potser dormirà sense somnis, però també sense insomni. Com una marmota. Ara bé, en la propera campanya, Montilla hauria de tenir cura de no exhibir massa alegrement un dels més ineficients ministres de Treball que hem patit, Celestino Corbacho, que abandonarà el seu càrrec a fi de mes i tornarà al cau pesecista tot just després de passar-se per l’arc del triomf la graciosa vaga general. Amb la tempesta de desempleats i l’escorxador a punt, tan fraudulent i esotèric és que els sindicats no mamprengueren aquesta vaga abans com que el ministre de l’atur no haja decidit cessar fins ara. Com a presumpte servidor públic, no podria ser exonerat per la seua imperícia ni tan sols si arribara a confessar en la intimitat que, com a socialista, s’ho deixa perquè no vol seguir actuant contra els seus principis. Sobretot no l’exonera perquè, de bon principi, ni tan sols actuava, que al capdavall és com actuar en contra. Té fama de ser un gran passejant i l’han enviat a paseo. No sempre es possible passejar per la platja sense mullar-se. Almenys, ens ha deixat una memorable frase per a la història de l’estultícia: «El govern no abaratirà l’acomiadament de cap de les maneres».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Passejant per l’habitació», de Lax’n Busto