Enviar «L'esperança» a un contacte

Enviar còpia de l’apunt titulat «L'esperança» a un contacte

* Required Field






Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.



Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.


E-Mail Image Verification

Loading ... Loading ...

6 comentaris a “L’esperança

  • 9/9/2010 at 9:20 pm
    Permalink

    En la desesperança continuada no es pot viure, només es pot malviure. Crec que en algun a ocasió li he deixat algun comentari a E. Balaguer en aquest sentit.
    No em pensava que la Festa Estellés tindria tant de ressò. Me n’alegre, de la resposta de tanta gent.

  • 9/10/2010 at 10:18 am
    Permalink

    L’escepticisme potser és higiènic i, en part, aconsegueix esquivar i atenuar el desencant, però un excés de lleixiu també crema. La Festa Estellés (la FE són les seues sigles, curiosament) ha estat exemplar, car l’exemple és allò que val, com va deixar escrit el nét de Nadalet el forner. A Catelló, enguany no hem tingut temps de preparar res, però en la propera edició farem rebombori. Salutacions.

  • 9/10/2010 at 11:22 am
    Permalink

    tu ho dius, escepticisme que no desesperança. pel poc que porto llegit, de la Ilíada ençà, la desesperança és el neguit primer de la humanitat. serà que esperança i llibertat són conceptes ideals, inventats, i la realitat s’entesta en ser. altrament és molt difícil tenir esperança sabent el final de la pel·lícula no? identifiquem la humanitat amb el nostre camí particular? malgrat tot, petites esperances i petites llibertats forneixen el nostre dia a dia, sempre treballant “a la curta”.

  • 9/10/2010 at 2:27 pm
    Permalink

    Quantes? Com de petites? El tamany importa? D’un costat, hi ha les expectatives i les llicències quotidianes; i d’un altre, hi ha l’esperança i la llibertat, a les quals, personalment, qui sap si errat d’arrel, i sense ganes de caure en paranys idealistes, atorgue una categoria superior. No són excloents, és clar, però no les anivelle.

  • 9/10/2010 at 2:39 pm
    Permalink

    penso, honestament, que les esperances, les grans, i la idea de llibertat, vénen de la mà d’una humanitat amb una finalitat última, com un devenir escrit a partir del mico i que ha d’acomplir algun tipus de tasca que se m’escapa, quan, en realitat, no crec que siguem res més que un accident evolutiu. no hi ha esperança perquè no sabem que pot passar. només podem mirar enrere i comparar. evidentment, qualsevol temps passat fou pitjor. i el futur sempre serà dolent per a nosaltres, perquè som incapaços d’endevinar-lo o de comprendre’l, sotmesos com estem al caprici de l’univers.

  • 9/10/2010 at 5:51 pm
    Permalink

    Caeiro, l’alter ego de Pessoa, va deixar escrit:

    «Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui rodona
    i que un surer no hagi nascut pi o roure.

    He migpartit la taronja, i les dues parts no podien sortir iguals.
    ¿Envers quina part he estat injust —jo que me les menjaré totes dues?»

    L’esperança possible és actitud i acció contra l’acceptació d’aquesta injustícia com un fet natural, una injustícia que el poeta versifica abstracta, impersonal, com si darrere no hi haguera una pell que la pateix. I, en fi, per concretar, no em semblen gens naturals, ni un caprici de l’univers, els genocidis o unes altres injustícies no tan violentes, però que ens afecten profundament.

    Arròs a banda, hi ha uns versos de Cortázar que diuen, cite de memòria: «Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo». Potser això és el que hauríem d’aprendre a acceptar, no la injustícia.

Commentaris tancats.