L’esperança

A propòsit d’un apunt sobre un llibre, «Menú del dia: carn de canó», de Joan Garcia del Muro, em preguntava, a tall d’invocació, si és possible, avui dia, un assaig sobre l’esperança més que no pas sobre tot allò que ens aboca i lliga a la desesperança. Dels motius per a l’esperança gairebé no en parla ni El Capital de Marx, però dels fonaments de la desesperança podem trobar hipercrítica a cabassades, formidables investigacions socials capaces de desemmascarar conflictes, alienacions i desequilibris. Són diagnòstics impecables, amb arguments ben escrits i reveladors. I fàcils de trobar a les llibreries! Vull aclarir que parle d’una esperança real, col·lectiva i individual, i no de la religiosa o de la idealista, ni tampoc d’eixes molles de pa en llanda que ens aboquen polítics i comerciants. Hope! Ho comentava amb Enric Balaguer, qui resumia al seu blog les tesis d’aquest assaig sobre la «metafísica del consumisme», en paraules de l’autor. Hi ha un judici que Balaguer emfatitza i trobe especialment incitant: «Un cop interrompuda la transmissió cultural i anestesiat el pensament propi, ens quedem sense instruments per fer front a aquest nou despotisme tou, a aquest totalitarisme nihilista que envaeix suaument les societats contemporànies». Cert que compartisc aquest criteri genèric, per la part que em toca d’exiliat a casa, d’expulsat del mercat, de consumidor consumit i de poeta/periodista sotsarrendat. El judici de Garcia del Muro potser és estimulant per a una cosa: per a seguir parlant de l’anestèsia, de la son, de la narcolèpsia i de la paramnèsia. Per a ser-ne conscients, d’acord, que no és poca cosa. Aquest diagnòstic, però, així a pèl, tan net, no anima a parlar de quin ha de ser el despertador, del canvi ni d’aquells somnis adormits, primera clau de l’esperança possible. Fins al punt que, alerta, aquesta hipercrítica, segur que lúcida i eloqüent, podria acabar reforçant, com un peix que es mossega la cua, aquella anestèsia.

La teoria de l’espiral del silenci, de la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann, explica que és menys probable que un individu done la seua opinió sobre un tema determinat entre un grup de persones si sent que és part de la minoria, per por a la repressió o l’aïllament per part de la majoria. No caldria dir que, aquesta teoria, aplicada a una societat de masses i de consum, té efectes devastadors sobre la llibertat d’expressió, sobre l’opinió pública i, encara més, sobre la publicada. D’acord amb el paràgraf anterior, hi afegiria un altre factor a l’espiral, que és alhora patida i involuntàriament fomentada: l’espiral d’aquells que sí que donen opinions, i molt sòlides, la dels dissidents que no s’amaguen, que fins i tot concerten certes afinitats amb els seus congèneres, però que no arriben a involucrar-los en un projecte comú per manca d’acció. I potser és aquesta la raó per la qual, avui dia, és tan complicat trobar veritables espirals d’esperança. Amb tot, arribe a la conclusió que tindre consciència i lucidesa no és prou per a tindre esperança. Simplement constata –a la perfecció, això sí– la desesperança i la decepció. Per un altre costat, tampoc confie, i menys encara com a valencià, en sobtades solsides salvífiques, incitants, comprometedores, que en nosaltres desperten alguna mena esperança. Efectistes i efectives per al bipartidisme, breu fantasia per al poble. Per a superar-ho, si vol ser superat, caldria un altre pas més decisiu: agrupar-se i organitzar-se. L’esperança, com tot, s’ha de construir, i molt em pense que això només serà possible des de la societat civil. Per això cal felicitar els instigadors de, per exemple, la Festa Estellés. Ens agrade o no, no hi ha cap altra sortida. Objeccions, recels, suspicàcies…? Endavant.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Grans esperances», de Raydibaum

6 comentaris a “L’esperança

  • 9/9/2010 at 9:20 pm
    Permalink

    En la desesperança continuada no es pot viure, només es pot malviure. Crec que en algun a ocasió li he deixat algun comentari a E. Balaguer en aquest sentit.
    No em pensava que la Festa Estellés tindria tant de ressò. Me n’alegre, de la resposta de tanta gent.

  • 9/10/2010 at 10:18 am
    Permalink

    L’escepticisme potser és higiènic i, en part, aconsegueix esquivar i atenuar el desencant, però un excés de lleixiu també crema. La Festa Estellés (la FE són les seues sigles, curiosament) ha estat exemplar, car l’exemple és allò que val, com va deixar escrit el nét de Nadalet el forner. A Catelló, enguany no hem tingut temps de preparar res, però en la propera edició farem rebombori. Salutacions.

  • 9/10/2010 at 11:22 am
    Permalink

    tu ho dius, escepticisme que no desesperança. pel poc que porto llegit, de la Ilíada ençà, la desesperança és el neguit primer de la humanitat. serà que esperança i llibertat són conceptes ideals, inventats, i la realitat s’entesta en ser. altrament és molt difícil tenir esperança sabent el final de la pel·lícula no? identifiquem la humanitat amb el nostre camí particular? malgrat tot, petites esperances i petites llibertats forneixen el nostre dia a dia, sempre treballant “a la curta”.

  • 9/10/2010 at 2:27 pm
    Permalink

    Quantes? Com de petites? El tamany importa? D’un costat, hi ha les expectatives i les llicències quotidianes; i d’un altre, hi ha l’esperança i la llibertat, a les quals, personalment, qui sap si errat d’arrel, i sense ganes de caure en paranys idealistes, atorgue una categoria superior. No són excloents, és clar, però no les anivelle.

  • 9/10/2010 at 2:39 pm
    Permalink

    penso, honestament, que les esperances, les grans, i la idea de llibertat, vénen de la mà d’una humanitat amb una finalitat última, com un devenir escrit a partir del mico i que ha d’acomplir algun tipus de tasca que se m’escapa, quan, en realitat, no crec que siguem res més que un accident evolutiu. no hi ha esperança perquè no sabem que pot passar. només podem mirar enrere i comparar. evidentment, qualsevol temps passat fou pitjor. i el futur sempre serà dolent per a nosaltres, perquè som incapaços d’endevinar-lo o de comprendre’l, sotmesos com estem al caprici de l’univers.

  • 9/10/2010 at 5:51 pm
    Permalink

    Caeiro, l’alter ego de Pessoa, va deixar escrit:

    «Accepto la injustícia igual que accepto que una pedra no sigui rodona
    i que un surer no hagi nascut pi o roure.

    He migpartit la taronja, i les dues parts no podien sortir iguals.
    ¿Envers quina part he estat injust —jo que me les menjaré totes dues?»

    L’esperança possible és actitud i acció contra l’acceptació d’aquesta injustícia com un fet natural, una injustícia que el poeta versifica abstracta, impersonal, com si darrere no hi haguera una pell que la pateix. I, en fi, per concretar, no em semblen gens naturals, ni un caprici de l’univers, els genocidis o unes altres injustícies no tan violentes, però que ens afecten profundament.

    Arròs a banda, hi ha uns versos de Cortázar que diuen, cite de memòria: «Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo». Potser això és el que hauríem d’aprendre a acceptar, no la injustícia.

Commentaris tancats.