ZP&Rajoy, parella antisistema

«Els incendis de desenes de contenidors han obligat els Bombers a mantenir una intensa activitat, ja que veien com els focs es multiplicaven des del carrer Pau Claris amb Urquinaona cap a la plaça de la Catedral, on els violents han destrossat el local de Domino’s Pizza, trencant els ordinadors i les caixes registradores de l’establiment». (3cat24.cat)

No diria ni que sí ni que no. Sempre estem a temps. Ho comentava ahir amb un amic durant la manifestació. Envellim, cert, però tenir o no l’edat per a segons quines coses és irrellevant si ja no ens queda ni el suc de la corretja: cremar contenidors i destrossar locals de multinacionals sovint és una conseqüència de l’extrema desesperació de les persones més que no pas una resposta als seus principis morals i/o ideològics –que també. Així van triomfar gran revoltes. No vull dir amb això que els aldarulls d’ahir puguen prosperar o que els rebels estigueren tots desesperats, però ignorar-ne, en el futur, la seua nova i sobtada intensitat (als mitjans recollida de manera tan generosa com insòlita) és, com a mínim, imprudent. Dubte que pogueren tindre una més alta legitimitat ciutadana si els avalots respongueren a una suma de les dues variants, desesperació i principis; en tot cas és una barreja que, malauradament, s’encarna poc en els temps que corren. No sé si tinc edat per a fer-ho –cremar contenidors i destrossar locals de multinacionals–, tampoc no em sent extremadament desesperat (encara no); sí tinc edat i ganes, però, per a expressar que és menys reprovable que mai. I no dic justificable, que fàcilment m’acusaran d’apologies punibles, però sí ben explicable i cantabile. Sempre estem a temps, em dic de nou, perquè el futur és una boira espessa; els governs no atenen a raons, les reivindicacions dels treballadors són menystingudes i, ara per ara, les servituds dels representants polítics davant dels mercats són tan grans, descarades i irresponsables que el seu missatge arriba a ser subversiu en si mateix, deixant als dissidents espai només per a l’acció directa, l’únic que els avars entenen i que realment els astora. Quina és la sortida, si no? Tornar a eixa negociació que ens ha dut a la reforma laboral per decret? Els antisistema han pres bona nota d’aquest missatge subversiu que els han regalat els ocupants del Parlamento. I així la premsa avui va plena com mai d’activistes, antisistema, radicals, extremistes, violents… Amb l’objectiu d’enterbolir la imatge dels principals sindicats, obliden que fan una extraordinària propaganda als grups més contestataris, que ahir van demostrar que són ben capaços d’inquietar els amos del capital i els seus majordoms. Tot un símptoma que no s’hauria d’analitzar amb la lleugeresa amb què algú, inevitablement, pensarà que servidor ho deixa escrit.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Com cremar aquesta ciutat», de Rosa-Luxemburg

«Id quod astrictum est, alienatur» o com potenciar la impotència

Tot allò sotmès a pressió, s’insensibilitza, va dir Cels en els seu De medicina, el primer text mèdic donat a impremta (Florència, 1478). Servidor ho traduiria així: tot ésser pressionat o oprimit és alienat. Alienar, en una segona accepció del DIEC, significa perdre’s, allunyar-se de si. En psicologia: perdre el seny, embogir. Ideològicament: fer que una persona o una col·lectivitat actuen d’acord amb interessos que els són aliens per causa d’influències ideològiques, socials, econòmiques, polítiques, lingüístiques, etc. Amb això al cap, aquests dies repasse alguns acudits que la premsa dissemina. 1) Alien 1: Netanyahu li diu a Abbas que, mentre puguen prosseguir els assentaments, no tindrà cap problema a continuar xarrant de pau; 2) Alien 2: l’ONU designarà un ambaixador per a possibles contactes amb alienígenes [incís prescindible: alerta a Castelló, doncs, que també Carlos Fabra nomenarà un assessor per al cas]; 3) Alien 3: els sindicats, com no la poden fer general la faran lúdica, i serà lúdica o no serà, ço és, una vaga happy; tot un indici que ens referma en la tesi: els alienats alienen. Id quod astrictum est, alienatur. I en aquesta estranya singladura d’ostraire acabe mallant un enllaç de Vilardosa, que em regala un article panoràmic del sociòleg Alain Touraine, titulat «La crisis dentro de la crisis». M’enlluerna un possessiu final, grandiloqüentment indeterminat:

«Però la nostra impotència econòmica, política i cultural no és conseqüència de la crisi, és la seua causa general. I si no prenem consciència d’aquesta realitat i si no trobem les paraules que trenquen el silenci, la crisi s’aprofundirà encara més i Occident perdrà els seus avantatges. Aleshores serà massa tard per a intentar atenuar una crisi que ja s’haurà convertit en destí».

Nostra? De quants? De la humanitat tota, compacta, monolítica? Sense classes? No em quadra de cap manera la impotència com a causa primigènia de les crisis, ni d’aquesta ni de cap altra crisi de la història. De fet, no cal ser sociòleg per a saber que la crisi s’ha produït per un excés de potència i prepotència, dels amos i dels esclaus. La impotència adduïda sembla, més aviat, un subterfugi que eximeix uns responsables ben concrets que, en la panoràmica de Touraine, apareixen desenfocats, quan no fora de camp. En un altre moment em sorprendria aquesta sociologia un pèl rovellada que clama, com el vell i apocalíptic catolicisme del mea culpa, que la responsabilitat és de tots i ho pagarem tots. A l’infern! Per lògica, la impotència no pot ser el pecat original; la impotència és la conseqüència de la pressió i opressió creixent de corporacions supranacionals que concentren cada vegada més i més poder. I heus ací la potència: la pressió del capitalisme (acaparament de matèries primes i de canals de distribució energètica, explotació opressora de la força de treball, vertiginosa concentració de capital,…) és directament proporcional al grau d’alienació de la societat. La impotència és un producte més d’aquesta alienació: impotència potenciada a diari des dels centres de poder, sabedors de la formidable docilitat que això genera en les classes subalternes. Face’m cas, senyor Touraine, li ho diu un valencià condemnat a un ostracisme inversId quod astrictum est, alienatur. Abducció o revolta? Si Walter Benjamin alçara el cap…

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El poema dels oprimits (Zapalduen olerkia)» , de Ken Zazpi

Vaga autumnal?

Ja són cinc les jornades de vaga general a França contra la reforma de les pensions, acabdillada per un home capaç de deportar gitanos mentre es fica al llit amb Carla Bruni. No hi ha incompatibilitat legal. De vagues ja se’n celebraren tres molt abans de l’aprovació, fa uns dies, del projecte de llei. Tot i això, Sarkozy segueix passant-se per l’arc del triomf les protestes sindicals, a fi de poder ratificar en breu, al Senat, l’endarreriment de l’edat de jubilació. A Espanya, vergonyosament, abans de l’aprovació de la reforma laboral no s’hi va fer cap vaga general i, com he comentat en apunts anteriors, la del proper dia 29 es farà tard, malament i, damunt, plourà. La setmana passada presenciàrem la primera embranzida de la dreta i de la seua caverna mediàtica contra l’encesa sindical de les mobilitzacions. Fins i tot arribaren a qüestionar l’existència i funció avui del sindicalisme, assotaren els alliberats i, com no, s’entonà la rovellada cantilena contra les subvencions que reben. És un discurs que, comprensiblement, ha fet saó entre aquells que hem acusat de grocs els sindicats dominants. Aquesta setmana hem assistit a una nova ofensiva de neoliberals i socioliberals –de la maneta en aquesta croada– en uns altres dos camps de batalla. El primer exhibia les habituals gresques preliminars a tota vaga general: que si dret al treball, que si dret a la vaga, que si serveis mínims i vaga tabulada. Un acord històric! No em feu riure… El segon, ahir i avui, ha estat més subreptici però, tan ben salpebrat pels mitjans, té pinta d’haver quallat formidablement; com qui parla de l’oratge, s’ha esventat que a França les vagues generals no aconseguiran res de res. En definitiva, que els majordoms del capital han posat en marxa una forta campanya de descrèdit contra una vaga que, en fi, ja de per si arrossega un nivell ínfim, atonal en diu Aliaga, de mobilització entre assalariats, autònoms i aturats. Sincerament, amb la santa reforma laboral cuinada i servida, aquest setembre no m’esperava res de l’altre món, però aquests escarafalls m’han reviscolat com una calamarsada autumnal en plena verema. La decepció que, per la seua servitud al Govern, m’han produït els sindicats, m’havia tret les ganes de fer vaga. Temps n’hi haurà de fiblar-los, però aquest desencant no assolirà que oblide quina és la gentola que a tants treballadors ens té penjant d’una branca asclada enmig del precipici. La mateixa gentola que ara amolla gargalls contra la vaga general. Per tant, sí, servidor farà vaga.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Autumn», per Carla Bruni-Sarkozy

El gruista zombie

«Així la predicció dels braços estesos, que demanen una feina,
es fa més sòlida, alhora que els propis braços es fan més magres.

Karl MARX

El penedit gruista analfabet, expulsat com un rot del paradís del capital circulant, ignora que l’economia neoclàssica també ignora sistemàticament la proporció del deute públic en relació al PIB; que la demanda agregada, en un context dinàmic, és igual a l’íngrès més el canvi del deute. El decadent gruista analfabet, carn de canó d’avars i majordoms de la reforma laboral, ignora que els ignorants li reclamen formació per a traure mànegues als mutilats i estrenar la flamant devaluació dels braços. L’expulsat gruista analfabet, humà en procés de reciclatge com el plàstic o el cartró, ignora les ignotes teories subversives dels profetes del capitalisme zombie i se sent content de seguir de prop la redemptora evolució del mercat per a poder anar adaptant-se. El reinsertable i alfabetitzat gruista potser tindrà dona, fills, casa i cotxe, i pagarà per fi el formidable i respectat preu de sobreviure prescindint, però, de coneixement i braços per a decidir-lo.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Zombi, de The Cranberries

Si és tard…

Em pregunte si no és massa tard, ja. L’odi s’ha escampat com una taca d’oli. La xenofòbia, legal o no (immoral en qualsevol cas), darrerament exhibida des d’institucions presumptament democràtiques com són els governs de Sarkozy o Berlusconi, són només la punta de l’iceberg. No tinc propensions apocalíptiques, Déu me’n guard, però la tebior, quan no la submissió i docilitat, amb què han reaccionat la resta de governs europeus (tots de dreta, també socioliberals) em sembla veritablement alarmant. També ho puc veure al barri on visc. A Castelló, per exemple, no és gens estrany topar al carrer, a les botigues, als supermercats, converses en les quals els romanesos són el centre d’atacs verbals; diria que, a hores d’ara, per a molts castellonencs (no sabria dir quants, però diria que són majoria), els romanesos furten llocs de treball i places a les escoles, a la sanitat, etc. Sona horrible, cert, però és la realitat. I, sens dubte, s’ha entrat ja en una espiral de menyspreu altament inquietant, de la qual deduïsc que molta gent ha oblidat quin ha estat l’origen de la devastació i, en canvi, pensa que la culpa de la crisi ja no és de banquers i empresaris avars o de polítics corruptes, sinó, ja veus tu, de romanesos que intenten guanyar-se la vida com poden o de pobres gitanos que malviuen en xaboles. Lleument discrepe d’Usó quan diu que l’extrema dreta ha acabat fagocitant la dreta civilitzada i democràtica; més aviat pense que l’extrema dreta sempre ha dut la batuta, però que, com ha demostrat en ocasions anteriors (Franco, Hitler,…) muta i ofereix, si convé, una aparença més “democràtica“. El cas del País Valencià és tot un paradigma: uns sistemes sanitari i educatiu en constant precarietat, i unes taxes de desocupació que de bon tros superen la mitjana estatal, són un caldo de cultiu immillorable per a propagar el virus del racisme. Servidor sempre ha pensat que el feixisme, amb totes les màscares i trages que vulgueu posar-li, fa temps que estava ben instal·lat a casa, però la feliç i fictícia prosperitat tot ho tapava. Ara que la crisi és la única cosa que prospera, el capitalisme trau al carrer els gossos de presa, en forma de conversa xenòfoba, de depredadora de vots, de concert, de partit polític a les institucions o, simplement, de cadells ensinistrats. Sembla que expulsar i netejar és la consigna.

Dictadures de l’oxímoron

Entre les llums tenebroses, com una marededéu se’ns apareix un oxímoron salvífic pel qual Benet XVI, com ja potser sabreu, té una devoció gairebé libidinosa: «La dictadura del relativisme». Diria, de fet, que la seua passió per l’oxímoron frega la luxúria: «jungla de llibertats arbitràries». Potser caldria respondre-li, desganats, amb la medecina que, a sa santedat, no li agrada gens: «Home, no serà per a tant…». El mateix relativisme eximent que ell usa quan parla del clergat pederasta: penitència.  Fa anys que porta penjant l’eslògan com un fil de saliva a la bífida punta de la llengua. Ahir, a Glasgow, tornà a dinar sopa d’all. Quan l’amolla —i més encara quan li penja— sempre em recorda un curs de la universitat en què el claustre de professors va dictar suspendre’ns, a tots els alumnes, el parcial de les assignatures, acusant-mos de «dictadura de la majoria» per haver decidit nosaltres, en assemblea, no assisir a les classes una setmana abans dels exàmens (per a poder estudiar els totxos). Una època bonica, aquella. El cas és que, encara que sigues poeta, no et sents tan beneït com per a reclamar a la gent, ni a la més beata, que no use els oxímorons com i quan els vingue en gana ni tampoc, des d’un cert gust per la subtilesa, acusar-los de viure ben còmodes, opulents i grassos en la seua particular «dictadura de l’oxímoron» a fi d’escarmentar infidels. En canvi, si els pots demanar, de manera més o menys elegant, que se’n recorden de quantes vegades l’Església fou relativista amb les dictadures del món, fets històrics pels quals, si no relativitzàrem, podríem rebatejar l’Església catòlica com a «relativista amb les dictadures». La de Franco, sense anar més lluny. Alerta, doncs, perquè cal saber-lo usar; no hi ha res més absolut que un oxímoron mal fet.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Relativist’s Waltz», de The Vijay Iyer Trio

L’arbre

Versió d’un poema de Paul la Cour

L’esquirol, els ocells evacuaren la capçada
quan s’esbalçà la roca on la rabassa hi ancorava;
ara, les arrels a l’aire em pengen com les cordes
silents d’un arpa, i només a un darrer clivell
de l’espadat una rel m’amarra.
Pel meu tronc s’enfilen encara els escarabats,
una mínima i postrema flama de vida
que he camuflat davall del meu fullam.
A la darrera tempesta els ofrene, amagat
jo mateix per la lluïssor d’horitzons llunyans,
humil i quiet, a penes existent.
Oh tu, que també arreles els vius als morts
en aquest joc magnificent,
que es faça la vostra voluntat.
Que l’aire rere meu retrobe el seu camí,
però deixa’m cantar fins a estimbar-me;
regala’m, en el cant de l’Eternitat, un instant
per a ser fidel, per a viure a prop teu
arrelat per última vegada. Absolutament lliure…