Asincronies

És estrany. Abans d’alçar-me puc percebre que jo mateix, davant meu, en cos i ànima, ja m’he alçat, que estic vestit, que els meus peus ja fa una bona estona que s’han calçat. Poc després, incomprensiblement, en el mateix instant que pose a escalfar cafè, escolte que la meua veu ja diu adéu des de l’ascensor. La meua veu? Vaig corrent a l’ascensor… Ningú més que jo. Però qui, si no? Mire el rellotge; funciona correctament. Tinc temps, però em pose nerviós. Adéu! Un veí no s’altera gens quan veu que la meua mà el saluda gairebé mig minut abans que jo haja eixit de casa. Abandone l’edifici i, en creuar el carrer, comprove bocabadat que el meu cos l’ha creuat vint segons abans que jo faça un pas, la qual cosa té com a conseqüència immediata que, en la mil·lèsima de segon en què el semàfor canvia a verd, la meua persona haja desaparegut pel cantó amb indiferència de tòtil. Suat com un poll, quan arribe a l’oficina, contemple perplex que ja havia engegat l’ordinador molt abans d’haver arribat, i en seure a la cadira em trobe força incòmode, com si no hi cabés, i finalment m’assabente que, inexplicablement, estic assegut damunt de mi! Comence a espantar-me, però fins i tot això resulta rar: quina altra por puc sentir després d’haver-me espantat? Si haig de patir aquest desassossec, em dic, si m’ha de suplantar aquest jo mateix que sempre se m’avança, voldria entendre almenys perquè, en iniciar-se el sistema operatiu i començar a treballar, les feines continuen exactament tal com les vaig deixar ahir; per què no és possible que tots els treballs estiguen ja enllestits una hora abans d’haver-los començat? És com si de sobte tot recuperara el seu ritme, com si ja no hi anara a destemps. Justament quan comence a treballlar! De fet, no em sorprenc gens quan el meu cap m’assigna un projecte nou que, quatre hores després, encara no he iniciat. Ara sí, ja va tot bé. Puc relaxar-me, per fi.

A Oliverio Girondo

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Dia a dia a dia», de Sanjosex

Ara, ara!

Dos anys negociant, embafant-se amb talante i diálogo, i finalment el Govern despatxa una reforma laboral contra els treballadors, per decret i sense cap recolzament social ni polític, ni tan sols el de les bases del seu partit. I em dic: és ara, ara que la roja ha perdut contra Suïssa (i contra els eufòrics) quan els sindicats haurien d’improvisar una vaga general; demà mateix, i per fi veuríem com l’assalariat espanyol, reprimit i oprimit, vomita la ràbia que porta dins.

De la històrica amnèsia

Més que prudent o arriscat, quan hom parla dels morts d’una guerra o –doble salt mortal– de la seua memòria, pot resultar sinuosament obscè i pervers posar-se a esmolar equidistàncies morals per a repartir responsabilitats entre els dos bàndols sense haver de molestar així els hereus post-ideològics (enverinada herència) dels qui la guanyaren o la perderen. Aquest perillós funambulisme, sota una aura de justesa, pot haver funcionat a Espanya com una mena de justícia poètica, però també ha transmès i continua transmetent a les generacions futures un esbiaixat concepte civil de memòria, quan no el d’Història. No s’explica d’una altra manera que, a l’Estat espanyol, la memòria, la que queda, supure encara com un cadàver tendre després 70 anys. Hom diria que la postguerra no s’ha acabat encara; ni amb 40 anys de dictadura ni amb 30 de bipartidisme. Ves per on que, d’alguna manera, la crisi on surem ens la torna a posar davant dels nassos. L’ensumeu? Servidor és del 73, però ho posaré més fàcil: un adolescent nascut el 95 s’ha d’estar preguntant quina mena de matança va ser aquella dels seus besavis, quina mena posguerra van viure els seus avis i quina mena de pau van signar els seus pares per a, encara avui, tenir en dansa els fantasmes als periòdics i els morts a les cunetes. Tot i així, qui encara vulga negar aquest equilibrisme de l’acròbata Espanya en pro de la presumpta convivència –una, grande y libre– haurà també d’explicar com és possible que, més de 30 anys després de la mort del capitost dels vencedors, un partit tinga encara l’oportunitat, quan no l’oportunisme, de reobrir i tancar al seu albir l’inacabable conflicte de l’amnèsia històrica. Com alguns actors, jo tampoc veig cap altra eixida que seguir reclamant memòria i molestant el funambulista. Que alcen ben alta la mà els qui, tres generacions després, tampoc no volen ara que tothom tinga el dret de saber on soterraren els seus familiars i el d’exigir-ne justícia. Familiars de comunista, de monja, de poeta o d’Andreu Nin, com bé recordava avui Subirana. Però caurà el funambulista? Fa uns dies, l’escriptora espanyola Ana Maria Matute se la volia tallar (la mà), en una entrevista a TV3: «Dejad en paz a los muertos», alenà (minut 21:55). I de la pau dels vius, senyora, què me’n diu?
Cal no confondre l’equidistància amb l’equanimitat ni –encara menys– amb la pau. Un cap cot només mira cap a avall. Com tants altres productes del babyboom ibèric, jo mateix provinc d’una família mansament bifurcada per aquesta qüestió. En la paterna, tietes monges, homilies dominicals, catolicisme agropecuari; en la materna, familiars afiliats al PSPV i certa ascendència revolucionària –descanse en pau Senteta la Rolla. I no és només ara; a casa, dels morts, se n’ha parlat poc i sovint hi he respectat els raonaments equidistants, que és com dir-ne els silencis. Tanmateix, quan escolte, sovint entre catòlics de rosari i turíbul, que també caldria reivindicar justícia i memòria històrica per als religiosos morts en la guerra del 36, no puc sinó esmussar-me i respondre civilitzadament que la memòria d’aquestes persones ja va ser altament reivindicada durant els 40 anys de la dictadura de Franco i que, de fet, no han sigut ni són pocs els religiosos i militars, màrtirs en diuen, homenatjats, honorats i beatificats simplement pel fet d’haver estat víctimes d’aquella guerra. Per no parlar de tots els símbols franquistes que perduren als nostres carrers i places. I encara volen més memòria? Si és així, hauran de recordar també el discurs del poeta Juan Gelman quan va rebre el premi Cervantes:

«Hay quienes vilipendian este esfuerzo de memoria. Dicen que no hay que remover el pasado, que no hay que tener ojos en la nuca, que hay que mirar hacia adelante y no encarnizarse en reabrir viejas heridas. Están perfectamente equivocados. Las heridas aún no están cerradas. Laten en el subsuelo de la sociedad como un cáncer sin sosiego. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. La memoria es memoria si es presente y así como Don Quijote limpiaba sus armas, hay que limpiar el pasado para que entre en su pasado. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular.»

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Amnesia», de Soziedad Alkoholika

Del saqueig imminent

Durant la crisi, i no abans, la dualitat i la temporalitat del mercat laboral –dels treballadors comerciats– han estat el principal subterfugi mediàtic de CEOE, UE, FMI, BCE, BM, Govern, presumptes experts i, en definitiva, de tots els pregoners i conserges del capital per a mamprendre una altra reforma laboral a l’Estat espanyol, el decret de la qual és imminent. Fins i tot els sindicats, que ara cuinen –tard i malament– una vaga general que ells mateixos han ajudat a buidar de raons i empenta, van acceptar polp com animal de companyia i decidiren enrolar-se com a grumets del vaixell pirata, sabedors que acabarien navegant a la deriva; ningú millor que ells, pensaran els càndids, per a reconèixer en aquests pretextos de dualitat i temporalitat la màscara habitual de la més falsa i fecal filantropia dels qui encara volen traure més suc de la corretja. Els amos de la crisi també ens han espoliat candidesa. El cas és que el document que conté la reforma laboral que el Govern decretarà dimecres no només abarateix l’acomiadament, que com sabeu era l’objectiu no confés dels socioliberals i l’indissimulat dels ultracons, sinó que a més ha tingut la desvergonya d’encapçalar-lo amb mesures que, en la pràctica, no fan sinó consolidar la dualitat i la temporalitat de la mà d’obra comerciada, per més que en diguen reducir:

Contratos temporales. Contrato de obra o servicio. Artículo 15.1 a) ET: “a) Cuando se contrate al trabajador para la realización de una obra o servicio determinados, con autonomía y sustantividad propia dentro de la actividad de la empresa y cuya ejecución, aunque limitada en el tiempo, sea en principio de duración incierta. Estos contratos no podrán tener una duración superior a veinticuatro meses, ampliable hasta doce meses más por convenio colectivo de ámbito sectorial estatal o, en su defecto, por convenio colectivo sectorial de ámbito inferior. Transcurridos dichos plazos, los trabajadores adquirirán la condición de trabajadores fijos de la empresa.

«…o la de parados», caldrà afegir. El decretador no ha volgut rematar la frase. No l’ha rematat per vergonya o bé perquè se li’n fot. Fins i tot els qui clamaren contra aquesta temporalitat, els qui orquestraren filantròpicament el subterfugi, reconeixen que el document del Govern no resoldrà la temporalitat, però «alaban la reforma». Tanquem un altre cercle, doncs: com no van a lloar allò que en realitat acaçaven? Ja tenim resposta, Bentolila: reforma i abaratiment són sinònims i, damunt, consoliden els contractes temporals que instaurà Aznar i que tant han facilitat l’acomiadament durant la crisi. Per a decapar més la màscara dels saquejadors, recomane aquest paper de vidre de Juan López Torres, ben raspós.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Una de por», d’Ovidi Montllor

Ingenuïtats urgents

Torne. No hi ha preguntes tan urgents com les preguntes ingènues, va escriure la poeta Wislawa Szymborska. Doncs no serà perquè no em queda saliva. I no serà perquè no tinc això que en diuen propostes en positiu –que després els gossos borden perquè tu, demacrat ciutadà, només saps criticar i no ofrenes alternatives realistes (!) a la Mare de Déu de l’Economia. Ingènues, ingènues de veritat, només poden ser les preguntes que tenen com a resposta la hipocresia política, sovint sinònimes. Cert, no sempre, però gairebé. I d’ací l’empobrida ingenuïtat. En tinc algunes de parvulari. Per què, quan una empresa va malament, el primer que fa, i el primer que se li permet fer, és un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO)? Ingenu! Treballadors al carrer. Per què, quan una empresa va malament, no s’inicia, en primer lloc, un Expedient de Regulació de l’Empresa, que és la primera responsable del seu propi funcionament? Ingenu! Innocent! Idiota! Comunista! Els dos darrers anys, han sigut milers els acomiadats via ERO. Algunes empreses fins i tot n’han fet dos i tres, amb impunitat legal. Legalitzada, caldria matisar. Per què la santíssima reforma laboral no inclou cap nova regulació dels ERO ni planteja explícitament la revisió de la llei concursal? Ingenu! Plom! Antisistema! Per què no es produeix una reforma dels procediments de tutela judicial sobre les empreses que tan alegrement han al·legat “crisi” –i sé bé del que parle– per a mantenir els seus marges, traure’n més o simplement per a tancar endunt-se el botí? Ingenu! Demagog! Ressentit! Per què encara no he escoltat reclamar res de tot això als sindicats aburgesats, ni que siga a canvi dels retalls? Innocent! Llunàtic! Tronat! Per què vaig sentir un cert fàstic i ganes d’insultar Cándido Méndez quan vaig veure ahir la molt legítima i molt ridícula processó sindical de treballadors públics (no acomiadats) després d’anys de crisi i de milions d’aturats (acomiadats)? Ingenu! Esquirol! Violent! El funcionariat té tot el dret de queixar-se, faltaria més, i de manifestar-se, això és indiscutible. Però, cal no oblidar-lo, l’agenda de l’acció sindical ha estat absolutament vergonyosa i erràtica, d’una tebior injustificable. On s’ha vist, després de la ploguda, que la vaga de funcionaris siga abans que la general, la de tots els treballadors? Ingenu!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Juan sin tierra», de Ramón Acevedo y su Mariachi

Zoom Out

Com un forat negre devora
Ni les molles deixa
Als cadàvers surants
Terra orgia impura
Oceà incinerat
Carn esquarterada penja
Dels núvols capvesprals
Adéu a l’univers exterminat
Per ordre i per essència
Dels entomòlegs improbables:
Déu, Estat, Mercat.

Foto de Toni Albalat

Just Do It

«El poder estatal modern no és més que un comitè que administra els afers col·lectius de tota la classe burgesa.»
El Manifest Comunista, Marx/Engels, 1848.

No canvia. Avui l’eslògan és Just Do It.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Just do it», de James Brown