De la històrica amnèsia

Més que prudent o arriscat, quan hom parla dels morts d’una guerra o –doble salt mortal– de la seua memòria, pot resultar sinuosament obscè i pervers posar-se a esmolar equidistàncies morals per a repartir responsabilitats entre els dos bàndols sense haver de molestar així els hereus post-ideològics (enverinada herència) dels qui la guanyaren o la perderen. Aquest perillós funambulisme, sota una aura de justesa, pot haver funcionat a Espanya com una mena de justícia poètica, però també ha transmès i continua transmetent a les generacions futures un esbiaixat concepte civil de memòria, quan no el d’Història. No s’explica d’una altra manera que, a l’Estat espanyol, la memòria, la que queda, supure encara com un cadàver tendre després 70 anys. Hom diria que la postguerra no s’ha acabat encara; ni amb 40 anys de dictadura ni amb 30 de bipartidisme. Ves per on que, d’alguna manera, la crisi on surem ens la torna a posar davant dels nassos. L’ensumeu? Servidor és del 73, però ho posaré més fàcil: un adolescent nascut el 95 s’ha d’estar preguntant quina mena de matança va ser aquella dels seus besavis, quina mena posguerra van viure els seus avis i quina mena de pau van signar els seus pares per a, encara avui, tenir en dansa els fantasmes als periòdics i els morts a les cunetes. Tot i així, qui encara vulga negar aquest equilibrisme de l’acròbata Espanya en pro de la presumpta convivència –una, grande y libre– haurà també d’explicar com és possible que, més de 30 anys després de la mort del capitost dels vencedors, un partit tinga encara l’oportunitat, quan no l’oportunisme, de reobrir i tancar al seu albir l’inacabable conflicte de l’amnèsia històrica. Com alguns actors, jo tampoc veig cap altra eixida que seguir reclamant memòria i molestant el funambulista. Que alcen ben alta la mà els qui, tres generacions després, tampoc no volen ara que tothom tinga el dret de saber on soterraren els seus familiars i el d’exigir-ne justícia. Familiars de comunista, de monja, de poeta o d’Andreu Nin, com bé recordava avui Subirana. Però caurà el funambulista? Fa uns dies, l’escriptora espanyola Ana Maria Matute se la volia tallar (la mà), en una entrevista a TV3: «Dejad en paz a los muertos», alenà (minut 21:55). I de la pau dels vius, senyora, què me’n diu?
Cal no confondre l’equidistància amb l’equanimitat ni –encara menys– amb la pau. Un cap cot només mira cap a avall. Com tants altres productes del babyboom ibèric, jo mateix provinc d’una família mansament bifurcada per aquesta qüestió. En la paterna, tietes monges, homilies dominicals, catolicisme agropecuari; en la materna, familiars afiliats al PSPV i certa ascendència revolucionària –descanse en pau Senteta la Rolla. I no és només ara; a casa, dels morts, se n’ha parlat poc i sovint hi he respectat els raonaments equidistants, que és com dir-ne els silencis. Tanmateix, quan escolte, sovint entre catòlics de rosari i turíbul, que també caldria reivindicar justícia i memòria històrica per als religiosos morts en la guerra del 36, no puc sinó esmussar-me i respondre civilitzadament que la memòria d’aquestes persones ja va ser altament reivindicada durant els 40 anys de la dictadura de Franco i que, de fet, no han sigut ni són pocs els religiosos i militars, màrtirs en diuen, homenatjats, honorats i beatificats simplement pel fet d’haver estat víctimes d’aquella guerra. Per no parlar de tots els símbols franquistes que perduren als nostres carrers i places. I encara volen més memòria? Si és així, hauran de recordar també el discurs del poeta Juan Gelman quan va rebre el premi Cervantes:

«Hay quienes vilipendian este esfuerzo de memoria. Dicen que no hay que remover el pasado, que no hay que tener ojos en la nuca, que hay que mirar hacia adelante y no encarnizarse en reabrir viejas heridas. Están perfectamente equivocados. Las heridas aún no están cerradas. Laten en el subsuelo de la sociedad como un cáncer sin sosiego. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. La memoria es memoria si es presente y así como Don Quijote limpiaba sus armas, hay que limpiar el pasado para que entre en su pasado. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular.»


«Amnesia», de Soziedad Alkoholika

Del saqueig imminent

Durant la crisi, i no abans, la dualitat i la temporalitat del mercat laboral –dels treballadors comerciats– han estat el principal subterfugi mediàtic de CEOE, UE, FMI, BCE, BM, Govern, presumptes experts i, en definitiva, de tots els pregoners i conserges del capital per a mamprendre una altra reforma laboral a l’Estat espanyol, el decret de la qual és imminent. Fins i tot els sindicats, que ara cuinen –tard i malament– una vaga general que ells mateixos han ajudat a buidar de raons i empenta, van acceptar polp com animal de companyia i decidiren enrolar-se com a grumets del vaixell pirata, sabedors que acabarien navegant a la deriva; ningú millor que ells, pensaran els càndids, per a reconèixer en aquests pretextos de dualitat i temporalitat la màscara habitual de la més falsa i fecal filantropia dels qui encara volen traure més suc de la corretja. Els amos de la crisi també ens han espoliat candidesa. El cas és que el document que conté la reforma laboral que el Govern decretarà dimecres no només abarateix l’acomiadament, que com sabeu era l’objectiu no confés dels socioliberals i l’indissimulat dels ultracons, sinó que a més ha tingut la desvergonya d’encapçalar-lo amb mesures que, en la pràctica, no fan sinó consolidar la dualitat i la temporalitat de la mà d’obra comerciada, per més que en diguen reducir:

Contratos temporales. Contrato de obra o servicio. Artículo 15.1 a) ET: “a) Cuando se contrate al trabajador para la realización de una obra o servicio determinados, con autonomía y sustantividad propia dentro de la actividad de la empresa y cuya ejecución, aunque limitada en el tiempo, sea en principio de duración incierta. Estos contratos no podrán tener una duración superior a veinticuatro meses, ampliable hasta doce meses más por convenio colectivo de ámbito sectorial estatal o, en su defecto, por convenio colectivo sectorial de ámbito inferior. Transcurridos dichos plazos, los trabajadores adquirirán la condición de trabajadores fijos de la empresa.

«…o la de parados», caldrà afegir. El decretador no ha volgut rematar la frase. No l’ha rematat per vergonya o bé perquè se li’n fot. Fins i tot els qui clamaren contra aquesta temporalitat, els qui orquestraren filantròpicament el subterfugi, reconeixen que el document del Govern no resoldrà la temporalitat, però «alaban la reforma». Tanquem un altre cercle, doncs: com no van a lloar allò que en realitat acaçaven? Ja tenim resposta, Bentolila: reforma i abaratiment són sinònims i, damunt, consoliden els contractes temporals que instaurà Aznar i que tant han facilitat l’acomiadament durant la crisi. Per a decapar més la màscara dels saquejadors, recomane aquest paper de vidre de Juan López Torres, ben raspós.


«Una de por», d’Ovidi Montllor

Ingenuïtats urgents

Torne. No hi ha preguntes tan urgents com les preguntes ingènues, va escriure la poeta Wislawa Szymborska. Doncs no serà perquè no em queda saliva. I no serà perquè no tinc això que en diuen propostes en positiu –que després els gossos borden perquè tu, demacrat ciutadà, només saps criticar i no ofrenes alternatives realistes (!) a la Mare de Déu de l’Economia. Ingènues, ingènues de veritat, només poden ser les preguntes que tenen com a resposta la hipocresia política, sovint sinònimes. Cert, no sempre, però gairebé. I d’ací l’empobrida ingenuïtat. En tinc algunes de parvulari. Per què, quan una empresa va malament, el primer que fa, i el primer que se li permet fer, és un Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO)? Ingenu! Treballadors al carrer. Per què, quan una empresa va malament, no s’inicia, en primer lloc, un Expedient de Regulació de l’Empresa, que és la primera responsable del seu propi funcionament? Ingenu! Innocent! Idiota! Comunista! Els dos darrers anys, han sigut milers els acomiadats via ERO. Algunes empreses fins i tot n’han fet dos i tres, amb impunitat legal. Legalitzada, caldria matisar. Per què la santíssima reforma laboral no inclou cap nova regulació dels ERO ni planteja explícitament la revisió de la llei concursal? Ingenu! Plom! Antisistema! Per què no es produeix una reforma dels procediments de tutela judicial sobre les empreses que tan alegrement han al·legat “crisi” –i sé bé del que parle– per a mantenir els seus marges, traure’n més o simplement per a tancar endunt-se el botí? Ingenu! Demagog! Ressentit! Per què encara no he escoltat reclamar res de tot això als sindicats aburgesats, ni que siga a canvi dels retalls? Innocent! Llunàtic! Tronat! Per què vaig sentir un cert fàstic i ganes d’insultar Cándido Méndez quan vaig veure ahir la molt legítima i molt ridícula processó sindical de treballadors públics (no acomiadats) després d’anys de crisi i de milions d’aturats (acomiadats)? Ingenu! Esquirol! Violent! El funcionariat té tot el dret de queixar-se, faltaria més, i de manifestar-se, això és indiscutible. Però, cal no oblidar-lo, l’agenda de l’acció sindical ha estat absolutament vergonyosa i erràtica, d’una tebior injustificable. On s’ha vist, després de la ploguda, que la vaga de funcionaris siga abans que la general, la de tots els treballadors? Ingenu!


«Juan sin tierra», de Ramón Acevedo y su Mariachi

Zoom Out

Com un forat negre devora
Ni les molles deixa
Als cadàvers surants
Terra orgia impura
Oceà incinerat
Carn esquarterada penja
Dels núvols capvesprals
Adéu a l’univers exterminat
Per ordre i per essència
Dels entomòlegs improbables:
Déu, Estat, Mercat.

Foto de Toni Albalat

Orgasme per decret

La missa i l’orgasme serà el dia 16. Santa Reforma Laboral. Soterrament de la vergonya i orgasme del capital. L’ultimàtum és del venut. Talante. Estava cantat. «El mercat necessita senyals de calma i confiança», ha dit el falsiós. El mercat santíssim, eixe tòtem. No tinc ronquera de profeta, però jo ho vaig cantar fa un any, sense gemecs ni sospirs. Un rèquiem per a milions de braços mutilats. El 12 de juny de 2010 pronosticava que, després de les europees, començaria a engreixar-se la màquina retroliberal del PP i la juxtaliberal del PsoE, que duria treballadors i aturats a estampar-se contra una nova reforma laboral. Del «reforma sí, però…» a l’amenaça pura i dura, hissable, erèctil: per decret. Talante. Santa Reforma i acomiadament abaratit per a tothom: 33 dies per any treballat. Motoserra. Orgasme de lladres i mentiders. I ara, una vaga general? Una? Estiu calentet? Amb la calor que fa, per uns graus de més no notarem la diferència. I després què? La callada sindical i l’escorxador restaurat. Ruleta nova i al casino. Hagan juego señores


«Salve», de La Polla Records

«Realmente tíos, nunca he visto
religión que pretenda tanto
salvarnos a hostias
»

Què passa a l’estiu, quan la brisa gronxa les flors


Concentració a la plaça Maria Agustina de Castelló, 31 de maig de 2010.

«Todo sugiere que el Ejército israelí, a falta de datos fiables sobre lo ocurrido, ha actuado una vez más con absoluta desproporción», amolla avui l’editorial socioliberal. «Todo sugiere». La mort és altament evocadora, clar… I si no pots defensar-los, emmascara’ls. ¿No té ni un pèl de vergonya el diari El País d’usar l’edulcorant «atropello» per a definir la matança de cooperants i activistes a mans dels militars israelians? Un «atropello» és un «agravio», segons la RAE, és a dir, una ofensa o humiliació. De què serveixen els llibres d’estil i els màsters per a escriure amb propietat i rigor? Són fiables? O és que file jo massa prim? Deixeu-me dubtar que, per a El País, poguera ser un simple «atropello» d’ETA l’assassinat d’«una docena de personas». Senyor editorialista, pose’m una dotzena de magdalenes i una quarta de sangueta. La premsa va plena d’«atropellos» a la intel·ligència com aquest. Avui podeu trobar, per exemple, sacs de notícies sobre la matança, però totes acompanyades del famós vídeo –Vilaweb bé el posa en quarantena– que Israel ha fet arribar veloç com una bala a totes les redaccions del món. Amb el vídeo els criminals exigeixen, pistola en mà, la immediata absolució, sota la consigna nazi habitual: «hem atacat en defensa pròpia». Els assassins no han tingut cap baixa. Todo sugiere…


«Sag mir, wo die Blumen sind», per Marlene Dietrich