Una virtut de Larkin (i un vici meu)

En una entrevista a The Observer (16-12-1979), Philip Larkin reconeixia obertament el seu conservadorisme: «Sempre he estat de dretes. Es fa difícil dir per què, però no sent un home que pensa políticament em sembla que identifico la dreta amb determinades virtuts i l’esquerra amb determinats vicis. D’una manera injusta, ja ho sé». L’entrevistadora, Miriam Gross, el punxà i li preguntà quines eren aquestes virtuts de la dreta i quins els vicis de l’esquerra. El de Coventry va respondre: «Bé, doncs, estalvi, feina ben feta, reverència, desig de conservar… aquestes són les virtuts, si ho vol saber. I a l’altra banda: ganduleria, cobdícia, traïció». L’any de l’entrevista, Margaret Thatcher guanyà les eleccions generals al Regne Unit; Larkin confessà aleshores que adorava aquesta dona, perquè recuperava la idea de «si no tens els diners que calen per a alguna cosa, no la pots aconseguir…». Very plain man, li hauria amollat Keynes. Això ho afirmà després de l’anomenat «Winter of Discontent»: crisi inflacionista i descrèdit del laborisme. Us sona? Thatcher, com ara Cameron (o Rajoy), tenia el camí ben aplanat, així que atacà les xifres rècord en desocupació dels laboristes i, com no, la sobreregulació del mercat laboral. I açò, també us sona? La Dama de Ferro flexibilitzà aquest mercat, desregulà el sector financer, privatitzà o tancà empreses públiques i retallà subsidis: tot per la santa recuperació econòmica. Us sona o no? M’agradaria saber què en pensaria avui Larkin, de la cobdícia i del saqueig organitzat dels darrers anys gràcies a les desregulació dels mercats financers sota governs europeus majoritàriament de dretes, com aquell de la seua adorada Thatcher. Com bé explica Marcel Riera al pròleg de Finestrals, la seua excel·lent traducció del High Windows, Larkin era com era: introvertit, esquerp, tímid, misàntrop, cínic, conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis. En fi: un home. Un poeta que m’entusiasma, no sé si ho dit. Sincerament, dubte molt que fos millor poeta si haguera «pensat políticament». De fet, si atenem a la pulsió moral dels seus poemes, escrits amb tot el lleu, segurament haguera estat pitjor, molt pitjor, crec. Poèticament, doncs, cal agrair-li la seua passiva politització com una virtut, perquè, en la meua opinió, la mirada essencialment ètica l’ajuda a destil·lar el verí de les frustracions, les subversions i els abusos de la societat decebuda que li tocà viure, segurament no massa diferent de l’actual.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Intentions», de The Whitest Boy Alive

2 comentaris a “Una virtut de Larkin (i un vici meu)

  • 6/23/2010 at 12:16 pm
    Permalink

    Efectivament, Josep, la dreta europea contempla la nova-vella situació amb un poc dissimulat entusiasme, perquè això els permet acomplir el seu projecte de desregulació. I la gent, conforme.

    Molt bona la reflexió sobre Larkin. A mi em passa una cosa semblant amb Céline: si no haguera estat tan gran fill de la gran puta (perdoneu la redundància) la seua producció no haguera estat la meitat de bona.

  • 6/23/2010 at 12:43 pm
    Permalink

    Cert, com defugir dels “encants” de Bardamu! Larkin, com Cèline, és també un fill de la gran Terra; són artistes que despullen (segurament de manera conscient i no confessa) la realitat oferint-se ells mateixos com una mena de víctimes propiciatòries de les seues pròpies contradiccions, com una personificació de la decepció/hipocresia amb veu pròpia, capaç de denunciar-se a si mateixa.

Commentaris tancats.