Asincronies

És estrany. Abans d’alçar-me puc percebre que jo mateix, davant meu, en cos i ànima, ja m’he alçat, que estic vestit, que els meus peus ja fa una bona estona que s’han calçat. Poc després, incomprensiblement, en el mateix instant que pose a escalfar cafè, escolte que la meua veu ja diu adéu des de l’ascensor. La meua veu? Vaig corrent a l’ascensor… Ningú més que jo. Però qui, si no? Mire el rellotge; funciona correctament. Tinc temps, però em pose nerviós. Adéu! Un veí no s’altera gens quan veu que la meua mà el saluda gairebé mig minut abans que jo haja eixit de casa. Abandone l’edifici i, en creuar el carrer, comprove bocabadat que el meu cos l’ha creuat vint segons abans que jo faça un pas, la qual cosa té com a conseqüència immediata que, en la mil·lèsima de segon en què el semàfor canvia a verd, la meua persona haja desaparegut pel cantó amb indiferència de tòtil. Suat com un poll, quan arribe a l’oficina, contemple perplex que ja havia engegat l’ordinador molt abans d’haver arribat, i en seure a la cadira em trobe força incòmode, com si no hi cabés, i finalment m’assabente que, inexplicablement, estic assegut damunt de mi! Comence a espantar-me, però fins i tot això resulta rar: quina altra por puc sentir després d’haver-me espantat? Si haig de patir aquest desassossec, em dic, si m’ha de suplantar aquest jo mateix que sempre se m’avança, voldria entendre almenys perquè, en iniciar-se el sistema operatiu i començar a treballar, les feines continuen exactament tal com les vaig deixar ahir; per què no és possible que tots els treballs estiguen ja enllestits una hora abans d’haver-los començat? És com si de sobte tot recuperara el seu ritme, com si ja no hi anara a destemps. Justament quan comence a treballlar! De fet, no em sorprenc gens quan el meu cap m’assigna un projecte nou que, quatre hores després, encara no he iniciat. Ara sí, ja va tot bé. Puc relaxar-me, per fi.

A Oliverio Girondo

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Dia a dia a dia», de Sanjosex

3 comentaris a “Asincronies

  • 6/17/2010 at 9:25 pm
    Permalink

    Potser, un dia, el blog et publicarà un text abans que comences a teclejar-lo i ens descobrirà idees que tenies al cap però que havies pensat callar. Llavors serà una asincronia indiscreta. :)

  • 6/18/2010 at 8:44 am
    Permalink

    Quin perill… Com que hi trobes una interpretació “metabloguista”, et diré que al Salms l’asincronia és crònica. Per més que m’ho remire abans de publicar, sempre arribe tard a la pregunta: calia deixar escrit això? Calia? I d’aquesta manera? Òbviament, hi ha un altre jo, més imprudent, que ho ha decidit abans que aquest jo d’ara que dubta i arriba tard. La qual cosa fa pensar que, com a molt, la sincronia de l’escriptura (si això existeix), és a dir, la migració de les cabòries al paper o a la pantalla, només pot ser física, mecànica, somàtica. El procés creatiu, en canvi, aquesta ona que el vent gronxa des del fons de la mar a la vora de la platja, des de la inspiració i les motivacions de l’emissor a les reflexions del receptor, sempre és asincrònic, per més que els formats digitals puguen reduir-ne els temps de l’edició. Quantes idees poden ser escrites tal com ragen? En l’art, no podem menystenir el llampec, però no anem enlloc si no podem veure que il·lumina alguna cosa. I la visió nostra sempre arriba a destemps.

Commentaris tancats.