De la històrica amnèsia

Més que prudent o arriscat, quan hom parla dels morts d’una guerra o –doble salt mortal– de la seua memòria, pot resultar sinuosament obscè i pervers posar-se a esmolar equidistàncies morals per a repartir responsabilitats entre els dos bàndols sense haver de molestar així els hereus post-ideològics (enverinada herència) dels qui la guanyaren o la perderen. Aquest perillós funambulisme, sota una aura de justesa, pot haver funcionat a Espanya com una mena de justícia poètica, però també ha transmès i continua transmetent a les generacions futures un esbiaixat concepte civil de memòria, quan no el d’Història. No s’explica d’una altra manera que, a l’Estat espanyol, la memòria, la que queda, supure encara com un cadàver tendre després 70 anys. Hom diria que la postguerra no s’ha acabat encara; ni amb 40 anys de dictadura ni amb 30 de bipartidisme. Ves per on que, d’alguna manera, la crisi on surem ens la torna a posar davant dels nassos. L’ensumeu? Servidor és del 73, però ho posaré més fàcil: un adolescent nascut el 95 s’ha d’estar preguntant quina mena de matança va ser aquella dels seus besavis, quina mena posguerra van viure els seus avis i quina mena de pau van signar els seus pares per a, encara avui, tenir en dansa els fantasmes als periòdics i els morts a les cunetes. Tot i així, qui encara vulga negar aquest equilibrisme de l’acròbata Espanya en pro de la presumpta convivència –una, grande y libre– haurà també d’explicar com és possible que, més de 30 anys després de la mort del capitost dels vencedors, un partit tinga encara l’oportunitat, quan no l’oportunisme, de reobrir i tancar al seu albir l’inacabable conflicte de l’amnèsia històrica. Com alguns actors, jo tampoc veig cap altra eixida que seguir reclamant memòria i molestant el funambulista. Que alcen ben alta la mà els qui, tres generacions després, tampoc no volen ara que tothom tinga el dret de saber on soterraren els seus familiars i el d’exigir-ne justícia. Familiars de comunista, de monja, de poeta o d’Andreu Nin, com bé recordava avui Subirana. Però caurà el funambulista? Fa uns dies, l’escriptora espanyola Ana Maria Matute se la volia tallar (la mà), en una entrevista a TV3: «Dejad en paz a los muertos», alenà (minut 21:55). I de la pau dels vius, senyora, què me’n diu?
Cal no confondre l’equidistància amb l’equanimitat ni –encara menys– amb la pau. Un cap cot només mira cap a avall. Com tants altres productes del babyboom ibèric, jo mateix provinc d’una família mansament bifurcada per aquesta qüestió. En la paterna, tietes monges, homilies dominicals, catolicisme agropecuari; en la materna, familiars afiliats al PSPV i certa ascendència revolucionària –descanse en pau Senteta la Rolla. I no és només ara; a casa, dels morts, se n’ha parlat poc i sovint hi he respectat els raonaments equidistants, que és com dir-ne els silencis. Tanmateix, quan escolte, sovint entre catòlics de rosari i turíbul, que també caldria reivindicar justícia i memòria històrica per als religiosos morts en la guerra del 36, no puc sinó esmussar-me i respondre civilitzadament que la memòria d’aquestes persones ja va ser altament reivindicada durant els 40 anys de la dictadura de Franco i que, de fet, no han sigut ni són pocs els religiosos i militars, màrtirs en diuen, homenatjats, honorats i beatificats simplement pel fet d’haver estat víctimes d’aquella guerra. Per no parlar de tots els símbols franquistes que perduren als nostres carrers i places. I encara volen més memòria? Si és així, hauran de recordar també el discurs del poeta Juan Gelman quan va rebre el premi Cervantes:

«Hay quienes vilipendian este esfuerzo de memoria. Dicen que no hay que remover el pasado, que no hay que tener ojos en la nuca, que hay que mirar hacia adelante y no encarnizarse en reabrir viejas heridas. Están perfectamente equivocados. Las heridas aún no están cerradas. Laten en el subsuelo de la sociedad como un cáncer sin sosiego. Su único tratamiento es la verdad. Y luego, la justicia. Sólo así es posible el olvido verdadero. La memoria es memoria si es presente y así como Don Quijote limpiaba sus armas, hay que limpiar el pasado para que entre en su pasado. Y sospecho que no pocos de quienes preconizan la destitución del pasado en general, en realidad quieren la destitución de su pasado en particular.»

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Amnesia», de Soziedad Alkoholika

Un comentari a “De la històrica amnèsia

  • 6/16/2010 at 1:06 pm
    Permalink

    tens tota la raó. a l’afirmació d’alguns de “hubieron muertos por ambos bandos”, la resposta és clara: “si, però als altres ens ho van fer pagar durant 40 anys”. i, al damunt, ningú no ha revindicat l’extrema violència i l’absoluta injustícia amb què van ser tractats milions de persones en aquest país(?).

Commentaris tancats.