Com un forat negre devora
Ni les molles deixa
Als cadàvers surants
Terra orgia impura
Oceà incinerat
Carn esquarterada penja
Dels núvols capvesprals
Adéu a l’univers exterminat
Per ordre i per essència
Dels entomòlegs improbables:
Déu, Estat, Mercat.
Foto de Toni Albalat
I el poble travessat amb cruels agulletes neoliberals.
I que tenen a veure Déu, l’Estat i el Mercat entre si?
Pots crear tu mateix la imatge. És un poema. Un rastre: cap dels tres és empíricament verificable i als tres, junts o per separat, s’encomanen els qui volen ser (o els qui serveixen a) déus en la terra.
Ben triada, la teua imatge de perfil. També la vaig deixar penjada a Salms fa un temps.
Mira dersu, aquest Déu del text ha de ser el monyicot fet a semblança d’altres monyicots humans… No cal posar cognoms, però fa referència als qui es creuen dirigents del món. Si el poeta es refereix a d’altres Déus, jo ho desconec.
I pel que fa al Mercat, crec és el lloc on es trossejat qualsevol estat; les poques molles caigudes són per als civils; però aquests no s’assabenten de res, ja que amb la publicitat de ” todos por la roja” ( seran un nou tipus de comunistes? ) están astorats de pensar en els 600.000 € per cap que rebran els jugadors de no sé quin país (pobrets), mentre ells naden en una Mar (Porcar engrandeix l’espai) Oceà de crisi.
Una imatge ben trobada. Principi i final: Com un forat negre…
Perdona per esmentar-te al meu bloc. Em sembla admirable la capacitat que tens de fer poesia sobre la realitat social sense fer “realisme social”.
Perdonat! :-)
Cortázar: «Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo». Pèrdues o exilis, al “realisme social”, tan legítim com qualsevol altre, li costava –i li costa– molt proclamar això: potser ho identifica amb una manca de resistència, amb una renúncia o directament amb la derrota. I és molt difícil, per no dir impossible, combatre des de la negació de la pèrdua; al capdavall, obligat constantment al subterfugi, com el drogoaddicte penjat de la metadona, pot acabar destil·lant un realisme tan “màgic” com un altre. Però qui no està enganxat i penjat?