7 comentaris a “Zoom Out

  • 6/4/2010 at 12:10 pm
    Permalink

    I el poble travessat amb cruels agulletes neoliberals.

  • 6/4/2010 at 3:19 pm
    Permalink

    I que tenen a veure Déu, l’Estat i el Mercat entre si?

  • 6/4/2010 at 5:13 pm
    Permalink

    Pots crear tu mateix la imatge. És un poema. Un rastre: cap dels tres és empíricament verificable i als tres, junts o per separat, s’encomanen els qui volen ser (o els qui serveixen a) déus en la terra.

    Ben triada, la teua imatge de perfil. També la vaig deixar penjada a Salms fa un temps.

  • 6/4/2010 at 7:57 pm
    Permalink

    Mira dersu, aquest Déu del text ha de ser el monyicot fet a semblança d’altres monyicots humans… No cal posar cognoms, però fa referència als qui es creuen dirigents del món. Si el poeta es refereix a d’altres Déus, jo ho desconec.
    I pel que fa al Mercat, crec és el lloc on es trossejat qualsevol estat; les poques molles caigudes són per als civils; però aquests no s’assabenten de res, ja que amb la publicitat de ” todos por la roja” ( seran un nou tipus de comunistes? ) están astorats de pensar en els 600.000 € per cap que rebran els jugadors de no sé quin país (pobrets), mentre ells naden en una Mar (Porcar engrandeix l’espai) Oceà de crisi.

  • 6/6/2010 at 9:15 pm
    Permalink

    Una imatge ben trobada. Principi i final: Com un forat negre…

  • 6/9/2010 at 12:10 am
    Permalink

    Perdona per esmentar-te al meu bloc. Em sembla admirable la capacitat que tens de fer poesia sobre la realitat social sense fer “realisme social”.

  • 6/9/2010 at 9:02 am
    Permalink

    Perdonat! :-)
    Cortázar: «Nada está perdido si se tiene el valor de proclamar que todo está perdido y hay que empezar de nuevo». Pèrdues o exilis, al “realisme social”, tan legítim com qualsevol altre, li costava –i li costa– molt proclamar això: potser ho identifica amb una manca de resistència, amb una renúncia o directament amb la derrota. I és molt difícil, per no dir impossible, combatre des de la negació de la pèrdua; al capdavall, obligat constantment al subterfugi, com el drogoaddicte penjat de la metadona, pot acabar destil·lant un realisme tan “màgic” com un altre. Però qui no està enganxat i penjat?

Commentaris tancats.