Però segur que és això?

Hi ha saberuts informàtics, alguns, que viuen convençuts: els servidors poden caure’s igual que podem caure nosaltres. Podem caure un bac. O en un vici. Com podria caure un meteorit, també, i rebentar el planeta. És natural! Una desgràcia com qualsevol altra. El verb caure és immens. Per a ells, alguns informàtics, cal que assumim les iníqües sentències del destí. Això és així. Per a entendre’ns, són com els mercats per als polítics. Teleologia pura. Ben a sovint ens quedem amb les ganes de saber si aquestes màquines (i torne als servidors web) entropessen perquè vénen així de sèrie, propenses al defalliment, o és que alguna cosa les fa entropessar. Però, quan nosaltres entropessem, humans incauts, hi ha també (i caldria no renunciar a sospitar-ho) aquesta cosa no sempre casual. Una font de conflicte. Hi podria haver una deficiència congènita o qualsevol altra causa: la mandra, la imperícia, la pressa, la crisi del capitalisme –perdó, dels retallats–, una vaga, un desgovern, l’avarícia, l’ànsia letal d’un tot terreny assaltant una rodona o, en tot cas, la gepa espontània d’una pensionista que sobtadament travessa la plàcida cua del Mercadona i et fa caure de cul damunt del cabàs, ple de iogurts, de la dona de darrere… La perdones, clar que sí, evidentment, com no!, perquè tu la saps comprendre, i ho demostres; saps que cal comprendre la gent, que la pobra vídua gibosa i solitària està molt, molt enfeinada, que ha d’arribar a temps al tall, que si no l’acomiadaran, i que ha de tindre el dinar amanit a les 14 hores en punt. En punt! Sens dubte: dinar a deshora seria pecat mortal. Corre! Així que aquesta vesprada, quan m’han dit que el servidor que arxiva i gestiona el pa meu de cada dia s’ha caigut, ell tot solet, no sé quants balcons avall, he sigut d’allò més benpensat i he recordat els molt excusables efectes col·laterals de la vella geperuda. He contemplat, com un núvol, la part positiva: he aprofitat per actualitzar el CMS al WordPress 3.0. És més, tot ha vingut rodat, perquè David Foster Wallace, abans de suïcidar-se, m’ensenyà que l’aigua és això. Benvinguts al nirvana.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Rape me», de Nirvana

Córrer

Després de glopejar amb la sentència, he corregut pel terme. Aquest matí he corregut més que de rutina, i això que m’havia quedat ressaca de l’albarinyo d’anit. Mentre corria m’encenia de calor i també, per què no reconèixer-ho, d’una ràbia poc descriptible: bàsicament, em crema que una colla de justiciers intenten (de nou) sentenciar un poble. El riu Sec semblava més sec, com el fetge del penjat. Espanya, la jutge, se l’ha menjat caducat i em pense que patirà alguna cosa més que un terratrèmol de budells. Travessant la partida de la Donació, el pensament m’ha fugit a Portugal per diverses raons, i m’he quedat una estona sobrevolant la ciutat de Lisboa, que ja m’espera. En arribar a Taxida m’he topat una serp morta enmig del camí; feia gairebé un metre de llarg, com el meu puny de grossa. És estrany trobar un exemplar així a la marjaleria castellonenca, on gairebé ni anguiles hi queden. Segurament era un rèptil d’importació. En fi. Al camí Fondo se m’ha aparegut de nou el japonès, pujant la llarga costa de l’avinguda Marató. No us ho havia dit, però últimament, quan vaig a córrer, se m’apareix un japonès. És per culpa d’un bon llibre que he llegit. No tinc el costum de parlar de llibres i, encara menys, de recomanar-los, per raons que un dia, si tinc més ganes que temps, intentaré explicar. Vull, però, fer aquesta vesprada una excepció amb «De què parlo quan parlo de córrer», de Haruki Murakami. Als blogs no ha passat inadvertit: Balaguer l’ha ressenyat fa poc i n’ha destacat idees rellevants; Ferré hi afegia la seua experiència personal com a corredor (n’hi ha més). Encara que Murakami explica meravellosament què és per a ell –i per a mi– això de córrer, no sé fins a quin punt aquesta obra pot resultar igualment profitosa o inspiradora per a una persona que no ha corregut mai. En tot cas, sí puc garantir que és un llibre deliciós per a qui li agrade córrer i llegir. Si el corredor lector és, a més, un lletraferit greu, aleshores gaudirà d’una petita bíblia de la transpiració, de la lluita conscient i en solitud contra aquesta pèrdua constant de porositat, física i mental, que és viure:

«Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades. En prenc consciència d’una manera física, amb la part més profunda del meu jo. I un dels resultats de córrer més estona que normalment és que em faig una mica més fort. Si estic enfadat dirigeixo la ràbia cap a mi maeix. Si estic frustrat ho aprofito per millorar. Sempre he viscut així. Absorbeixo en silenci tot el que puc absorbir, i després ho trec (amb una forma el més canviada possible) com a part de la trama d’una novel·la».

Aquestes memòries atlètiques de Murakami proven que molta gent que corre no ho fa només per a mantenir la forma. Sobretot ho fa per a mantenir un fons, més anímic que físic.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Heart of gold», de Neil Young

L’estrès i la desesperació

Em pense que a hores d’ara, a la premsa ibèrica, les informacions sobre l’estrès dels bancs superen ja, de bon tros, les publicades sobre l’estrès dels aturats i d’altres expulsats de l’òrbita del capital circulant. Que, cal dir-ho, no és estrès sinó desesperació. El periodisme social (i no dic el socialista) pràcticament ha desaparegut del mapa. Només queden quatre blogs, lletjos de llegir, i temps al temps. Mentrestant, el Cinco Dias i l’Expansión sembla que tenen cada dia més adeptes. Tot un símptoma. Fins a cert punt, trobe natural, insondablement humà, que ningú no s’enfade, ni en tinga ganes. Ni cal: els amos dels mitjans poden dir el que volen i com volen, que per això són amos i són els seus mitjans. De problema, si n’hi ha, és un: ser-ne inconscient. El cas és que, els darrers dies, els metges de l’opinió pública ens han receptat estar pendents o penjats de l’estrès dels bancs, on gairebé tots havíem d’anar a morir en cas d’infart. Ells no, és clar. Diuen que ha sigut només un colpet, que hi ha una certa higiene: solvència però no liquiditat… Ah redell! Serà per això que hom sospita que ens estem morint sense saber-ho? En qualsevol cas, és una llàstima, em vaig dir, perquè si l’infart es produïa, havent perdut la Roja contra el país que camufla les grans fortunes ibèriques (la liquiditat), aleshores tindríem el motiu i la palanca per a invadir aquell país i recuperar el capital espoliat. Cert, no sóc tan ingenu. La Roja no arriba ni a pluripassional i les fortunes fugiran a les bahames locals amb amnistia fiscal. Tot i això, però, em fascina, com una obra de bruixeria, aquesta obscenitat amb què va imposant-se que l’estrès dels rics és molt més intolerable (indigerible) que la desesperació dels pobres.

Ens agrade o no, el capitalisme és probablement el sistema econòmic i social que, per a autolegitimar-se, més capacitat i potència ha demostrat fins ara. Per a mantenir indemnes les seues regles de joc s’ha travestit del que ha calgut –socioliberal pijipi, democristià avar o feixista irredimible. Ha estat capaç d’assimilar, engolir i digerir amb una rapidesa devastadora, però no mai suficientment autodestructiva, qualsevol disfunció perillosa de caràcter invasiu o evasiu i, més encara, ha demostrat saber vendre i exhibir sistemàticament aquesta disfunció com un triomf que, al capdavall, l’acredita i el ratifica. Més enllà de la indeterminada i frustrant data de caducitat encriptada per Marx (que pronosticà un capitalisme que sucumbirà víctima d’un col·lapse al qual l’han de menar les seues pròpies contradiccions), em pregunte simplement quines seran –si han de ser– aquestes circumstàncies torbadores i convulses –econòmiques, socials i polítiques, per aquest ordre– per les quals el capitalisme realment començarà a trontollar. Intente calcular sense èxit fins a quin punt se’ls en va anar la mà als avars i a les seues institucions a l’hora de col·locar els subprime i altres deposicions financeres, que situà el sistema tan a prop del presumpte col·lapse. I tot seguit em pregunte fins a quin punt el capitalisme també ha inventat la seua pròpia manera d’assimilar i digerir aquest apocalipsi o, si més no, els seus desmais per fartera. I ací ho deixe, blowin’ in the wind: quanta haurà de ser la indigestió de la fartada, quanta l’obstrucció del colesterol i quanta la intensitat de l’infart per a que tot rebente? És, però, una qüestió de quantitats? How many times can a man turn his head, pretending he just doesn’t see?

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Escolta-ho en el vent», versió de Gerard Quintana i Jordi Batista

Salm des d’enlloc

Foto: Pedro J. Pacheco

Espereu, espereu, oblidats, que nosaltres
us estimem molt, molt! Espereu desesperats, espereu
desencantats, espereu desarrelats, espereu, espereu
exiliats, espereu desnonats, espereu, espereu afamats,
espereu folls, espereu expulsats! Però, sobretot, espereu.
Espereu, espereu com un orfe espera la mare,
com una estàtua no espera la mort que habita,
amb la paciència del gos a l’aguait de la darrera molla,
segrestats per l’infern cendrós de la vostra decepció.
Temps i odi són el mateix drac, i no us convé
despertar el foc que no il·lumina. Sobrevola de nit
els terrats esfondrats de les vostres il·lusions,
amb elegants parracs de seda i un sexe deliciós,
travestit de verge amb l’aura resplendent, quallada
d’interminables cabells d’or que us acaronen
el coll com serps, amb una tendresa diplomàtica.
Espereu i enlluerneu-vos, perquè una nit vindrà per fi
el drac amb la promesa d’una terra que ja no haureu d’esperar
i sota el nas us posarà la flor podrida del present ajornat!
Espereu i espereu perquè només sabeu esperar,
perquè no heu existit, perquè no existiu ni ara ni encara;
us heu mudat indefinidament al temps de l’espera
perquè és l’únic temps d’enlloc no ocupat pels invasors,
aquests porcs caníbals que us han arrasat la casa i el cor.
Espereu, espereu oblidats, que nosaltres us estimem molt!
Tot ho estem fent per vosaltres, ho sabeu, pels nous morts
que en vosaltres volen nàixer; els extirparem dels vostres úters!
Oh estimats, què seria del nostre paradís sense vosaltres!
Espereu, espereu, espereu, oblidats. Però, sobretot, espereu.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«If it be your will», de Leonard Cohen

Una virtut de Larkin (i un vici meu)

En una entrevista a The Observer (16-12-1979), Philip Larkin reconeixia obertament el seu conservadorisme: «Sempre he estat de dretes. Es fa difícil dir per què, però no sent un home que pensa políticament em sembla que identifico la dreta amb determinades virtuts i l’esquerra amb determinats vicis. D’una manera injusta, ja ho sé». L’entrevistadora, Miriam Gross, el punxà i li preguntà quines eren aquestes virtuts de la dreta i quins els vicis de l’esquerra. El de Coventry va respondre: «Bé, doncs, estalvi, feina ben feta, reverència, desig de conservar… aquestes són les virtuts, si ho vol saber. I a l’altra banda: ganduleria, cobdícia, traïció». L’any de l’entrevista, Margaret Thatcher guanyà les eleccions generals al Regne Unit; Larkin confessà aleshores que adorava aquesta dona, perquè recuperava la idea de «si no tens els diners que calen per a alguna cosa, no la pots aconseguir…». Very plain man, li hauria amollat Keynes. Això ho afirmà després de l’anomenat «Winter of Discontent»: crisi inflacionista i descrèdit del laborisme. Us sona? Thatcher, com ara Cameron (o Rajoy), tenia el camí ben aplanat, així que atacà les xifres rècord en desocupació dels laboristes i, com no, la sobreregulació del mercat laboral. I açò, també us sona? La Dama de Ferro flexibilitzà aquest mercat, desregulà el sector financer, privatitzà o tancà empreses públiques i retallà subsidis: tot per la santa recuperació econòmica. Us sona o no? M’agradaria saber què en pensaria avui Larkin, de la cobdícia i del saqueig organitzat dels darrers anys gràcies a les desregulació dels mercats financers sota governs europeus majoritàriament de dretes, com aquell de la seua adorada Thatcher. Com bé explica Marcel Riera al pròleg de Finestrals, la seua excel·lent traducció del High Windows, Larkin era com era: introvertit, esquerp, tímid, misàntrop, cínic, conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis. En fi: un home. Un poeta que m’entusiasma, no sé si ho dit. Sincerament, dubte molt que fos millor poeta si haguera «pensat políticament». De fet, si atenem a la pulsió moral dels seus poemes, escrits amb tot el lleu, segurament haguera estat pitjor, molt pitjor, crec. Poèticament, doncs, cal agrair-li la seua passiva politització com una virtut, perquè, en la meua opinió, la mirada essencialment ètica l’ajuda a destil·lar el verí de les frustracions, les subversions i els abusos de la societat decebuda que li tocà viure, segurament no massa diferent de l’actual.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Intentions», de The Whitest Boy Alive

Escriptura genètica

pixaví

Foto: Antoni Albalat

El paisatgisme tremendista d’un periodista merditerrani pot percebre’s en la primera pinzellada d’una entrevista: «¿Espera encontrar formas de vida adaptadas a la contaminación del Mediterráneo?». Una pregunta de categoria, mel de romer per a qui, a cada estiu, se li espiga l’encisam: «Xa, vostè mateix, senyor periodista, s’hagut d’adaptar!», diria el llaurador soterrat per l’argelaga. Craig Venter, en canvi, que no coneix el pixaví de la fava roja, l’alqueria de Romaguera o els sequiers mistèrics de Marina d’Or, respon sense pensaments impurs, immune al podriment: «Desde luego que sí. Algunos microorganismos mueren por la contaminación, y otros se adaptan a ella, así ocurre en todas partes». Així, així. De retop, sense saber tampoc dels nostres tòtems i tabús micro i macroeconòmics, col·loca els saquejadors ibèrics al microscopi: «Los microbios españoles pueden muy bien ser distintos de los microbios griegos». Ejpaña no és Grècia, una altra volta. Venter és constructor, no d’hotels i apartaments a vora mar, sinó de cèl·lules sintètiques. Per al biòleg d’Utah, la contaminació és una qüestió natural i sembla que li importa relativament poc la supervivència del pixaví de la fava roja; se’n pot inventar un de la fava albinegra. Venter s’estima més l’escriptura genètica, que porta camí de mutar en poesia críptica:

«Se trata de un código dentro de otro código dentro de otro código. Tienes que descifrar el primer código para empezar a entender el siguiente y, en efecto, en un paso determinado te puede aparecer el correo electrónico de un científico al que tendrás que escribir para seguir adelante. También hemos escrito los nombres de 50 científicos implicados en el proyecto, y algunas citas eruditas.»

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Construcción»«Dios le pague», de Chico Buarque, per Daniel Viglietti

Un circ

Més ingenuïtats. Ningú explica com és possible que els dos bancs amb la millor solvència del continent siguen espanyols, amb mercat preferent a Espanya, on la taxa d’atur és la més alta, on la morositat és alarmant, on l’eixida de la crisi serà tardana i on l’endeutament creixent és el més sever de la UE. Vista la situació, per als europeus, aquesta solvència dels bancs ibèrics deu ser una cosa ben exòtica: Spain is different? De passada, que un valent explique també com aquests solvents s’han recuperat tan aviat de la crisi financera. Amb els diners de qui? Ai! A mi no em quadra l’heure amb el deure, i a vostès? Qui ho vol explicar? Ningú? Una llàstima. Perquè podríem riure’ns fins a plorar, i viceversa, de les explicacions i dels números que els majordoms del capital ens donen, que són números de circ: els d’acrobàcia dels economistes estrella, els de ventriloquia de Salgado i Corbacho, els de màgia dels banquers, els de malabarisme de la UE, els d’escapisme dels empresaris, els de contorsionisme dels sindicats i, per a rematar-ho, els numerets de pallassa de Cospedal o els de titella de ZP. Però no ho oblidem, el gran número de circ d’aquesta primera gran crisi del mil·lenni és l’impressionant funambulisme del Sant Pare Capitalisme, que per a no caure ha fet pujar el públic i els lleons a la seua corda fluixa: un espectacle de sang i fetge, que ara s’estila. En un circ així no cal domador. Escolteu quants aplaudiments… Pregravats, és clar.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

«Había una vez…»