Una història real

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Estació del Nord, València, un dia de primavera de 199…

Si plou i fa sol

Al meu poble diuen que qui és desgraciat amb els collons entropessa. Segurament, ZP voldria no ser desgraciat, o ser-ho menys, però d’absoluta bogeria i descrèdit només s’esquita, com a subjecte actiu o passiu –distinció insignificant a efectes pràctics–, qui prefereix seguir entropessant en volta d’arromangar-se i suprimir els obstacles. Els rumors borsaris, per més que el presidente del Gobierno s’indigne dramàticament, com si s’autoindultara, són realment acollonants quan afecten una economia tràgica com la nostra (com la grega) i, pitjor encara –i aquesta és la veritable primícia ibèrica, d’abast psicològic– quan demostren el poder de fotre bascollades a un govern, l’espanyol, que (com el grec) procrastina constantment els deures (com els grecs), esperant, esperant, esperant (com els grecs) la resurrecció que mai no arriba; esperant que la tempesta s’acabe capejant gràcies i només a l’eixida del sol (com els grecs), o per intervenció divina, ço és, el FMI. Política econòmica, doncs, basada en l’oratge i Déu, una economia de vora séquia, com la del meu avi. Avui, però, si plou i fa sol, el món roda sol? Ah!, ho oblidava… Però Espanya no és Grècia!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Le métèque», de George Moustaki

Refranys
Via Vent d Cabylia veig que Víctor Pàmies està preparant un llistat de refranys. Ja li he passat els meus. Animeu-vos.

Depravats habituals i anacoretes insòlits

Ha contat la víctima que l’episodi més greu el va viure el dia que el capellà se l’emportà a una habitacle apartat del monestir, el convidà a estirar-se sobre un matalàs i li féu tocaments. Amb el temps, relata l’escolanet, el depravat acurtava més i més les distàncies, i començà agafar-lo de la mà. El convidava a ajocar-se en el sofà i se li acostava per darrere… No és una altra versió apòcrifa d’El nom de la rosa. Més pèls i senyals de l’escena del crim els ha recollit Arabí en la seua crònica, si en teniu ganes. Ve rodat l’acudit de la vinyeta d’Erlich d’avui, en el qual un lector de premsa, assegut a la barra d’un bar, es pregunta si som una civilització decadent i el bufat del costat li respon que no, que el que passa és que vam eixir de l’Edat Mitjana amb unes expectatives massa altes. Caldrà rebaixar-les, doncs? Existeix aquesta sensació també, i sobretot, quan parlem de l’Església Catòlica, una empresa sorprenentment moderna en saber guanyar diners –prodigi que sovint ens enlluerna– i deplorablement arcaica en l’auditoria interna o externa de les seues pífies, malifetes, infraccions, delictes i crims. Pecats tots i, tanmateix, pecats només. El valor notícia no és, en principi, la carn sostovada en el malson de l’adolescent sinó la insòlita superació de l’ideal anacorètic carmelità: la vida contemplativa. El capellà, òbviament, l’ha superada per viciós, res de nou, però l’orde dels Carmelites, i heus ací la innovació, la supera per haver-ho denunciat, és a dir, per haver reconegut un delicte on el Vaticà sovint ha vist un pecat perdonable i perdonat, una ferramenta sospitosament propensa a facilitar la descàrrega de l’absolució. És la primera vegada que una congregació denuncia davant la justícia ordinària un cas de persecució sexual per part d’un dels seus membres. Després d’escorreguda la ploguda, no podem ser massa optimistes, però tant de bo els clergues començaren a voler entendre que la justícia divina i la terrenal han de caminar potser no de la maneta però sí més a prop. I no, en qualsevol cas, l’una per darrere de l’altra. És clar que això no és possible sense danys col·laterals, i el clergat té massa interessos com per a comprovar fins a quin punt quedaria tocada –més encara– la imatge de l’empresa amb la rendibilitat més alta de la història.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El frare carmelità», de Tom Bombadil

Del penó lluner i dels corcons atarantats

Lunar o lluner, l’informe hissat i brandat pel portaveu del PSPV a les Corts ha aconseguit, si més no, esmussar la plana major del PP, a València i a Madrid. Aquest penó pericial, que detalla com tot el Govern de Camps hauria manipulat facturació i regalat contractes a les empreses de Gürtel, remata el sargit que la premsa socioliberal (i part de la preliberal) ha anat esfilagarsant els darrers mesos amb la mirada fixa en el pròxim dia 12, quan cinc magistrats del Suprem dictaminaran sobre la legalitat de la més que dubtosa exoneració concedida a Camps l’any passat pel tribunal presidit pel seu amic De la Rúa (no de l’ànima, però sí íntim). El penó lluner del portaveu ha funcionat, de moment, com la palleta amb què un xiquet furga en un forat de corca. Els tèrmits s’han bellugat immediatament, exhibint (en només 48 hores!), tot un recital corconer de percussió i muntanyes de serradura: 1) La compareixença insòlita de no dos sinó tres alfils del Molt Tapat, per a guarir-li les ferides: consellera+advocada+interventor; 2) La petició de revocació per part de l’exministre Trillo, perquè, segons ell, els informes de la Unitat d’Auxili Judicial de l’Estat (encarregat de vigilar on van a parar els nostres diners), no tenen cap validesa pericial ni judicial; 3) La servil campanya de descrèdit del document per part de la premsa adjacent i de periodistes juxtaposats; 4) El to indulgent, gairebé confés, d’Aguirre, que considera «consustancial» la corrupció a les institucions; 5) El recurrent forrellat del PPCV, avui, al voltant de l’encara president. Aquest tancament de files és també conseqüència de l’ultimàtum de Rajoy, que sembla –aparenta– no tindre més marge per a consentir un altra visita de Camps als jutjats. Alguns corcons ja no tenen massa fusta a rosegar i, de fet, ahir la premsa adjacent saludava gràcilment l’oferiment dels pardals de Génova (L’Informatiu indaga avui el tresquiló). Oasi o miratge, el cas és que el jutge instructor ha demanat saber la identitat dels 17 alts càrrecs que contractaren amb les empreses de Gürtel, i això no només allarga la quarantena política del Molt Irresponsable, sinó la de tots els valencians, perquè en volta de dimitir prefereix mantenir en els llimbs la democràcia i el futur del País Valencià.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«World so corrupt», de Ziggy Marley