El dia que tot rebente

La cosmogonia imantada als dits d’una cosidora és infinitament més humana que les cabassades d’entropia que el Banc Central Europeu o el Banc d’Espanya aboquen cada matí, com uns autòmats, en greus titulars 2×5. Feia temps que no ens trobàvem. Un cafenet? Va… Vilafranquina, mare, divorciada, aturada i ex-sindicalista, Lola em parlava als ulls, fixament, com si foren botons desfilats que m’haguera de cosir. Primer, com no, el repunt: Com estàs, tu ja has trobat faena? Després, el sargit irreversible, la indignació que sentia recordant els inicis de la destrossa, quan a penes ataüllava les orelles del llop, quan no podia ni imaginar la ferocitat dels ERO de Marie Claire, quan Camps encara vestia de Milano sense complexos, quan el Govern espanyol treia pit i pixava llarg perquè els comptes públics tenien la solvència necessària, deien, per a acarar la crisi. Puntada d’agulla: «I tant que han pogut acarar la crisi, però no la dels treballadors, hòstia! Eixa és la realitat!» Dita per Lola, en la paraula realitat s’afona la comarca sencera. Amb un tornaveu que trenca l’ànima pel barranc de la Teuleria fins a les coves del Forcall. Encara li quedava fil: els Estats han demostrat tota la seua fortalesa per a injectar milions i milions d’euros al sistema financer i rescatar bancs, caixes, països sencers, o sectors com el de l’automoció. I curiosament, vergonya infinita, són ara aquests mateixos mercats financers, els auxiliats i beneficiats per les injeccions públiques de capital, els que s’han convertit en jutges (i botxins) dels Estats, comminant-los a reduir el dèficit —que el propi sistema financer ha provocat— amb reformes que retallen drets i jornals dels treballadors, és a dir, dels contribuents d’aquells comptes públics salvadors. No era refundació, doncs, sinó refundició del capitalisme —amb la nostra xavalla. L’any passat, a Marie Claire, l’ex-empresa de Lola, no acceptaren (això diuen) l’aval que la Diputació i la Generalitat havien acordat amb els directius per a consolidar el pla de viabilitat de la companyia. La propaganda de l’aval, això sí, facilità la majoria del PP en les darreres eleccions. La conseqüència immediata del presumpte rebuig del presumte aval deixà sense pagues d’estiu i de Nadal els treballadors, a més de la pèrdues pels retards de conveni. El pla de viabilitat real ja el coneixeu: 225 treballadors al carrer. Si finalment fan la reforma laboral per decret, Lola, que és ex-sindicalista, diu que no vol anar a una vaga general. Vol anar a les barricades. Li sobren raons, ràbia i fam per a esgarrar banderes i camises.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El dia que tot rebente», de La Gossa Sorda

«I el dia que tot rebente
no m’espereu al tall,
no aniré a treballar,
estarem segant cadenes»

Amateurs professionals

Fa un parell de mesos, quan se li van acabar els adjectius per a qualificar l’excel·lència de Messi, Guardiola va dir que aquest jugador és com un amateur, en el sentit que sempre vol jugar. Anit, amb la Lliga a la butxaca, ho va repetir, referint-se aquesta vegada a l’entusiasme i a les ganes de tots els jugadors. M’agrada aquesta reflexió sobre l’amateurisme de l’entrenador del Barça, perquè és justament l’entusiasme, unit al treball en equip i una certa disciplina, allò que finalment dóna resultats, més enllà de la professionalització, dels diners i de les grans victòries/derrotes. També cal, però, saber i voler llegir aquests resultats. Al capdavall, tot i que enguany se li va escapar la Champions, el Barça no ha fet sinó intentar superar-se, com si tota la temporada l’hagués jugada només contra si mateix, i no contra inters i madrits, que també. I sembla que aquest afany de superació, tan si guanya com si perd, l’aficionat del Barça el continua valorant molt més que l’aficionat del Madrid, un equip magnífic que, en canvi, tot i haver-se superat a si mateix, ja pateix els remucs dels negociants que volen canviar d’entrenador i de jugadors a colp de talonari. Millor per al Barça, perquè aquests valors de Guardiola marquen alguna cosa més que gols. Marquen la diferència.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Hem heretat un vell somni», de Josepa Blasco & Apa

Els brams dels grocs

Toxo i Méndez van dir ahir que la societat no entendrà que, després de la tisorada, els sindicats no es moguen. S’equivoquen de ple. La societat ho entendrà perfectament, de la mateixa manera que ha entès, en els darrers anys, que els sindicats no s’hagen mogut durant els milions d’acomiadaments en el sector privat. O és que la societat ara ha d’entendre una altra cosa, perquè és ara, i només ara, quan retallen un 5% el jornal dels funcionaris, que cal bramar i fer vagues generals? Com hauria d’entendre un electromecànic de 50 anys a l’atur, retallat (al 100%) a colp d’ERO i a punt d’esgotar la prestació, que els sindicats no mobilitzaren els treballadors quan calia, és a dir, quan el sector ceràmic n’acomiadava per milers? Ho entendrà l’electromecànic? Segurament l’electromecànic entendrà que la crisi ha deixat ZP i els sindicats dominants amb el cul a l’aire. I l’electromecànic deixarà de creure per sempre més en l’oliosa filantropia de les organitzacions sindicals. L’escena de la reunió ahir entre ZP i Toxoméndez semblava un episodi d’Epi i Blas. Potser recordareu que el Blas, el groc, sempre acabava fotut per l’Epi, el taronja (no roig). Al·legòricament, l’episodi següent descriu bé quina ha estat fins ara la seua relació.

Message in a bottle

Alguns ja fa anys que naden. O suren, simplement. No tenen cap altre remei. Nadar, nadar i nadar! Despullats. Fins a l’extenuació. Més a prop o més lluny de la costa, hi ha milions de persones que no fan peu. Hi ha crits d’auxili que la platja no sent. O fa com que no els sent. És que són tants! Deixeu-los!, diuen. A vegades, enmig de l’immens oceà, els supervivents troben el pneumàtic d’un cotxe retirat pel Plan E i s’hi abracen una estona per descansar. Uns altres, mutilats pels taurons, s’han ofegat amb un rosadet i tendre xec-nadó en braços. N’hi ha també que, de surar tants anys, ferits en aigua salada, han començat a mutar. Molt dolorosament. Els han eixit brànquies, com al Mariner de Waterworld. Ja no saben si són carn, peix o tinta de polp. Naden constantment en cercles, com si amb el cos vulgueren escriure paraules sobre les aigües. Ahir, però, les aigües tornaren a pujar. Tant els fa això als qui fa molt que naden; després de tant de temps surant en mar oberta, saben que és l’adaptació del cos, i no la profunditat de les aigües, allò que determinarà la flotació o l’ofec. Però tants i tants cossos, vius o cadàvers, han provocat que les aigües pugen encara més. Ara, els funcionaris del port i del far hauran d’arromangar-se els camals en terra ferma. En terra ferma! Arromangar-se els camals! Ells! Ni que foren pescadors! Això és intolerable! Per què ho han de pagar ells? Pobrets. Com Els Pirates del Carib, els ofegats s’alçarien si pugueren escoltar els brams dels guardacostes i dels qui només s’hi mullaran els peus! No, no és Jack Sparrow qui ha deixat aquest missatge en una ampolla, però podeu sospitar d’un nàufrag que albiraren l’altre dia, prop de Les Columbretes. Surava sol, sense rumb, dins d’un piano de cua.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Message in a bottle», de The Police

«Walked out this morning, don’t believe what I saw
Hundred billion bottles washed up on the shore
Seems I’m not alone in being alone
Hundred billion castaways, looking for a home
»

El verí dels rosegons

En aquests temps de Crisi i Corrupció, són un espectacle afegit les ganivetades entre política i premsa per a fer-se amos de l’agenda de temes que haurien d’interessar a la ciutadania. Haurien. Perquè, en aquests temps de Crisi i Corrupció, a la ciutadania, en canvi, no sembla interessar-li gens ni mica conèixer els interessos que marquen l’agenda de la política i la premsa. Que al capdavall són, vulguem o no, els interessos que compten. Aquest espectacle sovint és avorrit i rutinari com les esqueles dels diaris, però no per això deixa de ser un espectacle. Podem llegir-ne el subtext i, fins i tot, extreure’n patrons; les esqueles, per exemple, consoliden la teoria que tots els dies ens revela que les persones moren tots els dies. Avorrit, rutinari i espectacular és també que el Consell tanque emissores quan els ventiladors de sumaris i informes agafen la corretja i trauen Camps, del bascoll, a passejar per la voreta dels abismes. Farà moll, avui? Avorrit, rutinari i espectacular és, igualment, contemplar com el Molt Imputable posa constantment en perill la democràcia i la llibertat d’expressió. L’estratègia del PP és la mateixa sempre: llançar un rosegó i que no parlen (tant) dels meus trages. Comprove que les embranzides funcionen: les primeres planes de Vilaweb, l’InformatiuLevante o El Pais-CV no tenen cap més remei que posar a bollir bajoques o consciències. Les que queden. Però, com no fer-ho, com no parlar-ne, com ometre el rosegó i el seu verí? On dic tancament d’emissores podeu posar també la monumental i patriòtica cobertura mediàtica i política –tots de la maneta– del nòdul borbònic i així podreu contemplar els puríssims cristallets de metamfetes que necessitarem en aquests temps de Crisi i Corrupció.

Parlant de metamfetes, us recomane Breaking Bad.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Agenda suicide», de The Faint

Nyas, coca!

Agafa-ho! Pren! Tin! Jas! Nyas! És a dir, heus-lo, que ací ho tens. A Castelló usem molt el «jas», tal com sona, per a avisar una persona que agafe una cosa que li donem. Hi ha una expressió molt nostra, que diu: «Jas, coca!». O una forma fonèticament més intensa: «Nyas, coca!». O simplement: «Nyas!». S’exclama quan prèviament se n’ha amollat una de forta, física (bufetada, bascollada, pessic…) o psicològica (insult, ofensa, crítica…), amb raó o fora de to. També es diu quan s’esdevé una situació inesperada, i ben a sovint quan, en la nostra opinió, una persona rep per fi allò que es mereix. Posaré un cas concret: «La justícia me la bufa… Nyas, coca!». O un altre cas, un possible titular de premsa: «El jutge reimputa Camps… Nyas, coca! És a dir: d’aquest pastís no en volies gens, però ara t’embafaràs! Fa uns anys, a València, vaig comentar aquest imperatiu verbal amb uns poetes saforencs. Especulàrem primer, poc convençuts, amb el verb llaçar: llaç tu això o allò… El diccionari català-valencià-balear per fi ens il·luminà: es la forma de l’imperatiu de segona persona singular del verb haver (tenir): hages tu / tingues tu, amb desplaçament de l’accent i canvi de la vocal per influència de la forma de plural jau (=hajau). Jas! Nyas és una deformació popular (vulgar, diu el DCVB) del jas. El «Gran Diccionari de la Llengua Catalana» no esmenta aquesta influència, i destaca la seua derivació llatina: «Del II habeas ‘tinguis’, amb valor imperatiu, acompanyant proclíticament, algun pronom: habeas ipsum, [av]ias, ias, jas això». Podria ser el «nyas, coca» una expressió molt més antiga del que ens pensàvem? «Habens coccam».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Land off València», de Paco Muñoz

«I sé que mai seré l’amo
del corral ni del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger»

«Pastelaria», de Mário Cesariny

Vídeopoema per a llépols. I per a llépols de la poesia. L’autor del poema següent és Mário Cesariny, un pintor i poeta no massa conegut entre nosaltres, considerat el principal representant del surrealisme portuguès. Ben llegits, els versos no semblen tan dolços, però això ja ho jutjareu vosaltres. De fet, pel seu sarcasme, reblat a colps d’anàfora i simples apariats, classificaren el poema com a satíric. Uns aclariments per a poder entendre un referent i tres referències del poema: 1) Hi ha un poema de Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro do Campos, titulat Tabacaria (1928), i la crítica ha volgut veure una certa paròdia en aquesta Pastelaria: «L’hipertext de Cesariny representa una mena de rèplica carnavalesca de l’hipotext de Pessoa». Cesariny desdenya les cosmovisions i se’n riu de «la introspecció excessiva que porta el poeta (l’home) a l’etapa de la nàusea i la decadència». De fet, a Tabaqueria hi ha un moment en què Pessoa diu: «Menja xocolatines, petita; / menja xocolatines! / Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines. / Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria». 2) La bola és un pastís típic de Portugal, més coneguda com a Bola de Berlim, anomenada també Berlinesa (a les comarques de Castelló també s’elaboren una delícies molt paregudes que nosaltres tenim batejades amb el nom de Pilotes de Frare). 3) Madame Blanche és el títol d’una pel·lícula de 1933 («The secret of madame Blanche»), que tenia una corista per protagonista; tinc entès que també era el nom d’un bordell localitzat a la Rua da Misericórdia de Lisboa, on curiosament hi ha una pastelaria anomenada Flor do mundo. 4) Sembla que la parola o parolada és una festa de disfreses portuguesa. Per a acabar, dir-vos que d’aquest autor també podeu trobar, en xarxa, el «Manual de Prestidigitação», amb versions castellanes de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo.

Versió MP3

PASTELARIA

Afinal o que importa não é a literatura
nem a crítica de arte nem a câmara escura

Afinal o que importa não é bem o negócio
nem o ter dinheiro ao lado de ter horas de ócio

Afinal o que importa não é ser novo e galante
– ele há tanta maneira de compor uma estante

Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício
e cair verticalmente no vício

Não é verdade rapaz? E amanhã há bola
antes de haver cinema madame blanche e parola

Que afinal o que importa não é haver gente com fome
porque assim como assim ainda há muita gente que come

Que afinal o que importa é não ter medo
de chamar o gerente e dizer muito alto ao pé de muita gente:
Gerente! Este leite está azedo!

Que afinal o que importa é pôr ao alto a gola do peludo
à saída da pastelaria, e lá fora – ah, lá fora! – rir de tudo

No riso admirável de quem sabe e gosta
ter lavados e muitos dentes brancos à mostra

Mário Cesariny, de «Nobilíssima Visão», Lisboa, 1959 | Blog

Llegir-ne més