Els brams dels grocs

Toxo i Méndez van dir ahir que la societat no entendrà que, després de la tisorada, els sindicats no es moguen. S’equivoquen de ple. La societat ho entendrà perfectament, de la mateixa manera que ha entès, en els darrers anys, que els sindicats no s’hagen mogut durant els milions d’acomiadaments en el sector privat. O és que la societat ara ha d’entendre una altra cosa, perquè és ara, i només ara, quan retallen un 5% el jornal dels funcionaris, que cal bramar i fer vagues generals? Com hauria d’entendre un electromecànic de 50 anys a l’atur, retallat (al 100%) a colp d’ERO i a punt d’esgotar la prestació, que els sindicats no mobilitzaren els treballadors quan calia, és a dir, quan el sector ceràmic n’acomiadava per milers? Ho entendrà l’electromecànic? Segurament l’electromecànic entendrà que la crisi ha deixat ZP i els sindicats dominants amb el cul a l’aire. I l’electromecànic deixarà de creure per sempre més en l’oliosa filantropia de les organitzacions sindicals. L’escena de la reunió ahir entre ZP i Toxoméndez semblava un episodi d’Epi i Blas. Potser recordareu que el Blas, el groc, sempre acabava fotut per l’Epi, el taronja (no roig). Al·legòricament, l’episodi següent descriu bé quina ha estat fins ara la seua relació.

Message in a bottle

Alguns ja fa anys que naden. O suren, simplement. No tenen cap altre remei. Nadar, nadar i nadar! Despullats. Fins a l’extenuació. Més a prop o més lluny de la costa, hi ha milions de persones que no fan peu. Hi ha crits d’auxili que la platja no sent. O fa com que no els sent. És que són tants! Deixeu-los!, diuen. A vegades, enmig de l’immens oceà, els supervivents troben el pneumàtic d’un cotxe retirat pel Plan E i s’hi abracen una estona per descansar. Uns altres, mutilats pels taurons, s’han ofegat amb un rosadet i tendre xec-nadó en braços. N’hi ha també que, de surar tants anys, ferits en aigua salada, han començat a mutar. Molt dolorosament. Els han eixit brànquies, com al Mariner de Waterworld. Ja no saben si són carn, peix o tinta de polp. Naden constantment en cercles, com si amb el cos vulgueren escriure paraules sobre les aigües. Ahir, però, les aigües tornaren a pujar. Tant els fa això als qui fa molt que naden; després de tant de temps surant en mar oberta, saben que és l’adaptació del cos, i no la profunditat de les aigües, allò que determinarà la flotació o l’ofec. Però tants i tants cossos, vius o cadàvers, han provocat que les aigües pugen encara més. Ara, els funcionaris del port i del far hauran d’arromangar-se els camals en terra ferma. En terra ferma! Arromangar-se els camals! Ells! Ni que foren pescadors! Això és intolerable! Per què ho han de pagar ells? Pobrets. Com Els Pirates del Carib, els ofegats s’alçarien si pugueren escoltar els brams dels guardacostes i dels qui només s’hi mullaran els peus! No, no és Jack Sparrow qui ha deixat aquest missatge en una ampolla, però podeu sospitar d’un nàufrag que albiraren l’altre dia, prop de Les Columbretes. Surava sol, sense rumb, dins d’un piano de cua.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Message in a bottle», de The Police

«Walked out this morning, don’t believe what I saw
Hundred billion bottles washed up on the shore
Seems I’m not alone in being alone
Hundred billion castaways, looking for a home
»

El verí dels rosegons

En aquests temps de Crisi i Corrupció, són un espectacle afegit les ganivetades entre política i premsa per a fer-se amos de l’agenda de temes que haurien d’interessar a la ciutadania. Haurien. Perquè, en aquests temps de Crisi i Corrupció, a la ciutadania, en canvi, no sembla interessar-li gens ni mica conèixer els interessos que marquen l’agenda de la política i la premsa. Que al capdavall són, vulguem o no, els interessos que compten. Aquest espectacle sovint és avorrit i rutinari com les esqueles dels diaris, però no per això deixa de ser un espectacle. Podem llegir-ne el subtext i, fins i tot, extreure’n patrons; les esqueles, per exemple, consoliden la teoria que tots els dies ens revela que les persones moren tots els dies. Avorrit, rutinari i espectacular és també que el Consell tanque emissores quan els ventiladors de sumaris i informes agafen la corretja i trauen Camps, del bascoll, a passejar per la voreta dels abismes. Farà moll, avui? Avorrit, rutinari i espectacular és, igualment, contemplar com el Molt Imputable posa constantment en perill la democràcia i la llibertat d’expressió. L’estratègia del PP és la mateixa sempre: llançar un rosegó i que no parlen (tant) dels meus trages. Comprove que les embranzides funcionen: les primeres planes de Vilaweb, l’InformatiuLevante o El Pais-CV no tenen cap més remei que posar a bollir bajoques o consciències. Les que queden. Però, com no fer-ho, com no parlar-ne, com ometre el rosegó i el seu verí? On dic tancament d’emissores podeu posar també la monumental i patriòtica cobertura mediàtica i política –tots de la maneta– del nòdul borbònic i així podreu contemplar els puríssims cristallets de metamfetes que necessitarem en aquests temps de Crisi i Corrupció.

Parlant de metamfetes, us recomane Breaking Bad.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Agenda suicide», de The Faint

Nyas, coca!

Agafa-ho! Pren! Tin! Jas! Nyas! És a dir, heus-lo, que ací ho tens. A Castelló usem molt el «jas», tal com sona, per a avisar una persona que agafe una cosa que li donem. Hi ha una expressió molt nostra, que diu: «Jas, coca!». O una forma fonèticament més intensa: «Nyas, coca!». O simplement: «Nyas!». S’exclama quan prèviament se n’ha amollat una de forta, física (bufetada, bascollada, pessic…) o psicològica (insult, ofensa, crítica…), amb raó o fora de to. També es diu quan s’esdevé una situació inesperada, i ben a sovint quan, en la nostra opinió, una persona rep per fi allò que es mereix. Posaré un cas concret: «La justícia me la bufa… Nyas, coca!». O un altre cas, un possible titular de premsa: «El jutge reimputa Camps… Nyas, coca! És a dir: d’aquest pastís no en volies gens, però ara t’embafaràs! Fa uns anys, a València, vaig comentar aquest imperatiu verbal amb uns poetes saforencs. Especulàrem primer, poc convençuts, amb el verb llaçar: llaç tu això o allò… El diccionari català-valencià-balear per fi ens il·luminà: es la forma de l’imperatiu de segona persona singular del verb haver (tenir): hages tu / tingues tu, amb desplaçament de l’accent i canvi de la vocal per influència de la forma de plural jau (=hajau). Jas! Nyas és una deformació popular (vulgar, diu el DCVB) del jas. El «Gran Diccionari de la Llengua Catalana» no esmenta aquesta influència, i destaca la seua derivació llatina: «Del II habeas ‘tinguis’, amb valor imperatiu, acompanyant proclíticament, algun pronom: habeas ipsum, [av]ias, ias, jas això». Podria ser el «nyas, coca» una expressió molt més antiga del que ens pensàvem? «Habens coccam».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Land off València», de Paco Muñoz

«I sé que mai seré l’amo
del corral ni del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger»

«Pastelaria», de Mário Cesariny

Vídeopoema per a llépols. I per a llépols de la poesia. L’autor del poema següent és Mário Cesariny, un pintor i poeta no massa conegut entre nosaltres, considerat el principal representant del surrealisme portuguès. Ben llegits, els versos no semblen tan dolços, però això ja ho jutjareu vosaltres. De fet, pel seu sarcasme, reblat a colps d’anàfora i simples apariats, classificaren el poema com a satíric. Uns aclariments per a poder entendre un referent i tres referències del poema: 1) Hi ha un poema de Pessoa, sota l’heterònim d’Álvaro do Campos, titulat Tabacaria (1928), i la crítica ha volgut veure una certa paròdia en aquesta Pastelaria: «L’hipertext de Cesariny representa una mena de rèplica carnavalesca de l’hipotext de Pessoa». Cesariny desdenya les cosmovisions i se’n riu de «la introspecció excessiva que porta el poeta (l’home) a l’etapa de la nàusea i la decadència». De fet, a Tabaqueria hi ha un moment en què Pessoa diu: «Menja xocolatines, petita; / menja xocolatines! / Mira, no hi ha més metafísica en el món que les xocolatines. / Mira, totes les religions no ensenyen res més que la confiteria». 2) La bola és un pastís típic de Portugal, més coneguda com a Bola de Berlim, anomenada també Berlinesa (a les comarques de Castelló també s’elaboren una delícies molt paregudes que nosaltres tenim batejades amb el nom de Pilotes de Frare). 3) Madame Blanche és el títol d’una pel·lícula de 1933 («The secret of madame Blanche»), que tenia una corista per protagonista; tinc entès que també era el nom d’un bordell localitzat a la Rua da Misericórdia de Lisboa, on curiosament hi ha una pastelaria anomenada Flor do mundo. 4) Sembla que la parola o parolada és una festa de disfreses portuguesa. Per a acabar, dir-vos que d’aquest autor també podeu trobar, en xarxa, el «Manual de Prestidigitação», amb versions castellanes de l’escriptor Xulio Ricardo Trigo.

Versió MP3

PASTELARIA

Afinal o que importa não é a literatura
nem a crítica de arte nem a câmara escura

Afinal o que importa não é bem o negócio
nem o ter dinheiro ao lado de ter horas de ócio

Afinal o que importa não é ser novo e galante
– ele há tanta maneira de compor uma estante

Afinal o que importa é não ter medo: fechar os olhos frente ao precipício
e cair verticalmente no vício

Não é verdade rapaz? E amanhã há bola
antes de haver cinema madame blanche e parola

Que afinal o que importa não é haver gente com fome
porque assim como assim ainda há muita gente que come

Que afinal o que importa é não ter medo
de chamar o gerente e dizer muito alto ao pé de muita gente:
Gerente! Este leite está azedo!

Que afinal o que importa é pôr ao alto a gola do peludo
à saída da pastelaria, e lá fora – ah, lá fora! – rir de tudo

No riso admirável de quem sabe e gosta
ter lavados e muitos dentes brancos à mostra

Mário Cesariny, de «Nobilíssima Visão», Lisboa, 1959 | Blog

Llegir-ne més

Una història real

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Estació del Nord, València, un dia de primavera de 199…

Si plou i fa sol

Al meu poble diuen que qui és desgraciat amb els collons entropessa. Segurament, ZP voldria no ser desgraciat, o ser-ho menys, però d’absoluta bogeria i descrèdit només s’esquita, com a subjecte actiu o passiu –distinció insignificant a efectes pràctics–, qui prefereix seguir entropessant en volta d’arromangar-se i suprimir els obstacles. Els rumors borsaris, per més que el presidente del Gobierno s’indigne dramàticament, com si s’autoindultara, són realment acollonants quan afecten una economia tràgica com la nostra (com la grega) i, pitjor encara –i aquesta és la veritable primícia ibèrica, d’abast psicològic– quan demostren el poder de fotre bascollades a un govern, l’espanyol, que (com el grec) procrastina constantment els deures (com els grecs), esperant, esperant, esperant (com els grecs) la resurrecció que mai no arriba; esperant que la tempesta s’acabe capejant gràcies i només a l’eixida del sol (com els grecs), o per intervenció divina, ço és, el FMI. Política econòmica, doncs, basada en l’oratge i Déu, una economia de vora séquia, com la del meu avi. Avui, però, si plou i fa sol, el món roda sol? Ah!, ho oblidava… Però Espanya no és Grècia!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Le métèque», de George Moustaki

Refranys
Via Vent d Cabylia veig que Víctor Pàmies està preparant un llistat de refranys. Ja li he passat els meus. Animeu-vos.

Depravats habituals i anacoretes insòlits

Ha contat la víctima que l’episodi més greu el va viure el dia que el capellà se l’emportà a una habitacle apartat del monestir, el convidà a estirar-se sobre un matalàs i li féu tocaments. Amb el temps, relata l’escolanet, el depravat acurtava més i més les distàncies, i començà agafar-lo de la mà. El convidava a ajocar-se en el sofà i se li acostava per darrere… No és una altra versió apòcrifa d’El nom de la rosa. Més pèls i senyals de l’escena del crim els ha recollit Arabí en la seua crònica, si en teniu ganes. Ve rodat l’acudit de la vinyeta d’Erlich d’avui, en el qual un lector de premsa, assegut a la barra d’un bar, es pregunta si som una civilització decadent i el bufat del costat li respon que no, que el que passa és que vam eixir de l’Edat Mitjana amb unes expectatives massa altes. Caldrà rebaixar-les, doncs? Existeix aquesta sensació també, i sobretot, quan parlem de l’Església Catòlica, una empresa sorprenentment moderna en saber guanyar diners –prodigi que sovint ens enlluerna– i deplorablement arcaica en l’auditoria interna o externa de les seues pífies, malifetes, infraccions, delictes i crims. Pecats tots i, tanmateix, pecats només. El valor notícia no és, en principi, la carn sostovada en el malson de l’adolescent sinó la insòlita superació de l’ideal anacorètic carmelità: la vida contemplativa. El capellà, òbviament, l’ha superada per viciós, res de nou, però l’orde dels Carmelites, i heus ací la innovació, la supera per haver-ho denunciat, és a dir, per haver reconegut un delicte on el Vaticà sovint ha vist un pecat perdonable i perdonat, una ferramenta sospitosament propensa a facilitar la descàrrega de l’absolució. És la primera vegada que una congregació denuncia davant la justícia ordinària un cas de persecució sexual per part d’un dels seus membres. Després d’escorreguda la ploguda, no podem ser massa optimistes, però tant de bo els clergues començaren a voler entendre que la justícia divina i la terrenal han de caminar potser no de la maneta però sí més a prop. I no, en qualsevol cas, l’una per darrere de l’altra. És clar que això no és possible sense danys col·laterals, i el clergat té massa interessos com per a comprovar fins a quin punt quedaria tocada –més encara– la imatge de l’empresa amb la rendibilitat més alta de la història.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El frare carmelità», de Tom Bombadil

Del penó lluner i dels corcons atarantats

Lunar o lluner, l’informe hissat i brandat pel portaveu del PSPV a les Corts ha aconseguit, si més no, esmussar la plana major del PP, a València i a Madrid. Aquest penó pericial, que detalla com tot el Govern de Camps hauria manipulat facturació i regalat contractes a les empreses de Gürtel, remata el sargit que la premsa socioliberal (i part de la preliberal) ha anat esfilagarsant els darrers mesos amb la mirada fixa en el pròxim dia 12, quan cinc magistrats del Suprem dictaminaran sobre la legalitat de la més que dubtosa exoneració concedida a Camps l’any passat pel tribunal presidit pel seu amic De la Rúa (no de l’ànima, però sí íntim). El penó lluner del portaveu ha funcionat, de moment, com la palleta amb què un xiquet furga en un forat de corca. Els tèrmits s’han bellugat immediatament, exhibint (en només 48 hores!), tot un recital corconer de percussió i muntanyes de serradura: 1) La compareixença insòlita de no dos sinó tres alfils del Molt Tapat, per a guarir-li les ferides: consellera+advocada+interventor; 2) La petició de revocació per part de l’exministre Trillo, perquè, segons ell, els informes de la Unitat d’Auxili Judicial de l’Estat (encarregat de vigilar on van a parar els nostres diners), no tenen cap validesa pericial ni judicial; 3) La servil campanya de descrèdit del document per part de la premsa adjacent i de periodistes juxtaposats; 4) El to indulgent, gairebé confés, d’Aguirre, que considera «consustancial» la corrupció a les institucions; 5) El recurrent forrellat del PPCV, avui, al voltant de l’encara president. Aquest tancament de files és també conseqüència de l’ultimàtum de Rajoy, que sembla –aparenta– no tindre més marge per a consentir un altra visita de Camps als jutjats. Alguns corcons ja no tenen massa fusta a rosegar i, de fet, ahir la premsa adjacent saludava gràcilment l’oferiment dels pardals de Génova (L’Informatiu indaga avui el tresquiló). Oasi o miratge, el cas és que el jutge instructor ha demanat saber la identitat dels 17 alts càrrecs que contractaren amb les empreses de Gürtel, i això no només allarga la quarantena política del Molt Irresponsable, sinó la de tots els valencians, perquè en volta de dimitir prefereix mantenir en els llimbs la democràcia i el futur del País Valencià.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«World so corrupt», de Ziggy Marley