Enviar «Europe's living a celebration» a un contacte

Enviar còpia de l’apunt titulat «Europe's living a celebration» a un contacte

* Required Field






Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.



Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.


E-Mail Image Verification

Loading ... Loading ...

5 comentaris a “Europe’s living a celebration

  • 5/27/2010 at 10:48 am
    Permalink

    Estimat Josep: saps que fa temps he decidit posar noms i cognoms tan sols a les vertaderes Realitats, aquelles imprescindibles que reinicien certs valors,  que dibuixen dignitat. 
    Intente no ser demagog, escriure d’allò que m’interessa i, en cas d’equivocar-me en les meues simples anàlisis, autoinculpar-me sense llançar pilotes fora.  
    Afirme que vivim en una pseudorealitat que el sistema o teranyina de poder ens vol fer creure a partir d’una repetició insolent i insuportable. Al meu darrer article d’ahir apunte el que tu avui has dit -tan bé ací- amb fonamentació de dades tot recorrent als teus escrits passats. 
    Així que sense esdevenir un defensor metafísic, et convide a l’altre hortet, el meu, aqueix petit i gran món d’Aín, on creixen les patates i les roses, la sàlvia, les bajoques i tomàquets, on tan sols la calèndula, l’alfàbega i els alls espanten la misèria, la molèstia dels insectes. Punxen els xiprers el cel i no plou sang, els pàmpols de figuera ens protegeixen, les ametlles i figues ens endolcen.
    A trenc d’alba, el pica-soques invoca l’eco de la vida, batega el bosc alhora que es desperta, s’amaga la rabosa, canta, dolçament i oliosa, la surera.
    Beurem aigua de la deu de la Caritat, llegirem el diccionari, també els/les bells/es poetes, inventarem paraules noves, rescatarem les velles per sàvies, humanes, delicades. 
    Encara falibles, espargirem al vent les nostres veus, al món…  i intentarem, almenys, que els nostres somnis no engendren monstres.

    Salut i poesia! 

  • 5/27/2010 at 11:17 am
    Permalink

    Els engendraran, maluradament. T’agafe la paraula i l’hort, que ja saps que jo em deixe rescatar com un xiquet que ha caigut a la séquia, no com un banc.

    Una altra del Bardamu:
    «La gran desfeta, en tot, és oblidar, i sobretot allò que t’ha fet dinyar, i dinyar-la sense comprendre mai fins a quin punt els homes són uns cabrons. Quan serem vora del clot caldrà contar-ho tot sense canviar una paraula del que hem vist de més viciós entre els homes, i després fer l’ànec i llavors baixar. Com a feina, n’hi ha prou per a tota la vida»

  • 5/27/2010 at 11:42 am
    Permalink

    “Endolceixen”, és clar… Nosaltres agafarem llapis i goma d’esborrar… Com que no hem de perdre l’infant que enlaira les milotxes del nostre cor, si ens hem d’embrutar ho farem, però d’aquella tinta morada en sucar els llapis amb la perenne saliva.
    Has conegut tu eixos llapis?

  • 5/27/2010 at 12:45 pm
    Permalink

    Tinc una fàbrica clandestina de llapis d’eixos ;)

Commentaris tancats.