Europe’s living a celebration

Fa gairebé dos anys vaig agafar el lleig costum d’escriure sobre la salvatge reculada del capital. Des d’aleshores, setmanalment, he anat penjant apunts sobre avars i cobdícies, màscares i tebiors dels governants, institucions tèrboles, grogors sindicals i, en definitiva, aigües crescudes que ens ofegaran als de sempre. La crisi del capitalisme ha desemmascarat el servilisme dels Estats-Nació, els miratges de la Munió Europea i, al capdavall, el veritable sistema plutocràtic que s’hi amaga, travestit de democràcia. Un hortet perfectament abonat, i esperant ser fumigat, per a la més desvergonyida restauració –si és que alguna volta fou enderrocat– del feixisme a Europa: la dictadura del capital. Europe’s living a celebration. Després de dos anys de tarannà i tralarà, innocents i necis porten els nassos xorrant sang, de l’hòstia que s’han emportat en descobrir, una vegada més, que votar PsoE és votar Banc Mundial i FMI. Com els necis no n’aprenen mai, molts són, segurament, els mateixos que d’ací a poc votaran l’altre cap del mateix monstre: PP. I el Banc Mundial i FMI haurà tancat el cercle: governs de dreta a tota Europa. Després de la Gran Depressió, el continent europeu va girar també a la dreta i a l’extrema dreta. També ho feren les presumptes democràcies liberals, per més democràtiques que se’ns hagen volgut presentar i per més salvífiques que aparentaren ser durant la II Guerra Mundial. L’esquerra impossible ha quadrat els números, però el desGovern no vol saber res de l’esquerra impossible. Prefereix, en canvi, que la ministra Jiménez parle del repago de la sanitat pública mentre la ministra Chacón compra soldats del futur. El cap d’una fàbrica colonial francesa a l’Àfrica li diu a Bardamu, el protagonista del Viatge al fons de la nit: «Comprar? Ah! Que no te n’adones? Els has de robar abans que et robin, el comerç és això i ja està!».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Si jo haguera de triar» (Cançó de batre), per Carles Dènia i la Nova Rimaire

5 comentaris a “Europe’s living a celebration

  • 5/27/2010 at 10:48 am
    Permalink

    Estimat Josep: saps que fa temps he decidit posar noms i cognoms tan sols a les vertaderes Realitats, aquelles imprescindibles que reinicien certs valors,  que dibuixen dignitat. 
    Intente no ser demagog, escriure d’allò que m’interessa i, en cas d’equivocar-me en les meues simples anàlisis, autoinculpar-me sense llançar pilotes fora.  
    Afirme que vivim en una pseudorealitat que el sistema o teranyina de poder ens vol fer creure a partir d’una repetició insolent i insuportable. Al meu darrer article d’ahir apunte el que tu avui has dit -tan bé ací- amb fonamentació de dades tot recorrent als teus escrits passats. 
    Així que sense esdevenir un defensor metafísic, et convide a l’altre hortet, el meu, aqueix petit i gran món d’Aín, on creixen les patates i les roses, la sàlvia, les bajoques i tomàquets, on tan sols la calèndula, l’alfàbega i els alls espanten la misèria, la molèstia dels insectes. Punxen els xiprers el cel i no plou sang, els pàmpols de figuera ens protegeixen, les ametlles i figues ens endolcen.
    A trenc d’alba, el pica-soques invoca l’eco de la vida, batega el bosc alhora que es desperta, s’amaga la rabosa, canta, dolçament i oliosa, la surera.
    Beurem aigua de la deu de la Caritat, llegirem el diccionari, també els/les bells/es poetes, inventarem paraules noves, rescatarem les velles per sàvies, humanes, delicades. 
    Encara falibles, espargirem al vent les nostres veus, al món…  i intentarem, almenys, que els nostres somnis no engendren monstres.

    Salut i poesia! 

  • 5/27/2010 at 11:17 am
    Permalink

    Els engendraran, maluradament. T’agafe la paraula i l’hort, que ja saps que jo em deixe rescatar com un xiquet que ha caigut a la séquia, no com un banc.

    Una altra del Bardamu:
    «La gran desfeta, en tot, és oblidar, i sobretot allò que t’ha fet dinyar, i dinyar-la sense comprendre mai fins a quin punt els homes són uns cabrons. Quan serem vora del clot caldrà contar-ho tot sense canviar una paraula del que hem vist de més viciós entre els homes, i després fer l’ànec i llavors baixar. Com a feina, n’hi ha prou per a tota la vida»

  • 5/27/2010 at 11:42 am
    Permalink

    “Endolceixen”, és clar… Nosaltres agafarem llapis i goma d’esborrar… Com que no hem de perdre l’infant que enlaira les milotxes del nostre cor, si ens hem d’embrutar ho farem, però d’aquella tinta morada en sucar els llapis amb la perenne saliva.
    Has conegut tu eixos llapis?

  • 5/27/2010 at 12:45 pm
    Permalink

    Tinc una fàbrica clandestina de llapis d’eixos ;)

Commentaris tancats.