Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.
Escoltar
«Flat foot floogie», de Slim & Slam
Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!
Matías Vallés i jo hem passejat aquest matí sota la pluja. Li he hagut d’explicar que la pluja plou, tan sols, sobre paraigües blaus, que no confonga l’aigua amb l’àcid… I m’ha mirat amb cara de pòquer foradada.
Després, tancada l’ombrel·la li he dit que no li caben totes les paraules a la seua boca, tampoc la realitat.
Almenys, he descobert que la meua realitat pot no ser la seua; desconec si ell ha fet algun humil descobriment.
He pensat: de vegades certes ortodòxies assumides són mites que devoren la veritat, és a dir, flatulències.
Molt bo, Josep.
després del Príncep només em queda aplaudir :)
No cau, l’article de Vallés, en el mateix error que anatemitza? Vull dir que acusa els qui pengen comentaris als blogs de ser superficials, de generalitzar, de quedar-se en l’escorça de la informació. Però a mi em fa l’efecte que, ell també, s’ha empassat algun assaig de Baudrillard sense mastegar-lo ni digerir-lo… I sí, d’acord, Internet pot resultar un substitut de l’experiència presencial. Però que això siga positiu o negatiu (tem que estic caent, com ell, en el dualisme bo-dolent)… no depén de cada circumstància?
Dubte: estarem, el meu ego i jo, fent també una lectura superficial de tot plegat? Aix, em sent inflada, me’n vaig a flotar una mica! ;-)