- Salms - http://www.porcar.net -

El dia que tot rebente

[1]

La cosmogonia imantada als dits d’una cosidora és infinitament més humana que les cabassades d’entropia [2] que el Banc Central Europeu o el Banc d’Espanya aboquen cada matí [3], com uns autòmats, en greus titulars [4] 2×5. Feia temps que no ens trobàvem. Un cafenet? Va… Vilafranquina, mare, divorciada, aturada i ex-sindicalista, Lola em parlava als ulls, fixament, com si foren botons desfilats que m’haguera de cosir. Primer, com no, el repunt: Com estàs, tu ja has trobat faena? Després, el sargit irreversible, la indignació que sentia recordant els inicis de la destrossa, quan a penes ataüllava les orelles del llop, quan no podia ni imaginar la ferocitat dels ERO [5] de Marie Claire [6], quan Camps encara vestia de Milano sense complexos, quan el Govern espanyol treia pit i pixava llarg [7] perquè els comptes públics tenien la solvència necessària, deien, per a acarar la crisi. Puntada d’agulla: «I tant que han pogut acarar la crisi, però no la dels treballadors, hòstia! Eixa és la realitat!» Dita per Lola, en la paraula realitat [8] s’afona la comarca sencera. Amb un tornaveu [9] que trenca l’ànima pel barranc de la Teuleria fins a les coves del Forcall. Encara li quedava fil: els Estats han demostrat tota la seua fortalesa per a injectar milions i milions d’euros al sistema financer i rescatar bancs [10], caixes [11], països sencers [12], o sectors com el de l’automoció [13]. I curiosament, vergonya infinita, són ara aquests mateixos mercats financers, els auxiliats i beneficiats per les injeccions públiques de capital, els que s’han convertit en jutges [14] (i botxins) dels Estats, comminant-los a reduir el dèficit —que el propi sistema financer ha provocat— amb reformes que retallen drets i jornals dels treballadors, és a dir, dels contribuents d’aquells comptes públics salvadors. No era refundació [15], doncs, sinó refundició del capitalisme —amb la nostra xavalla. L’any passat, a Marie Claire, l’ex-empresa de Lola, no acceptaren (això diuen) l’aval [16] que la Diputació i la Generalitat havien acordat amb els directius per a consolidar el pla de viabilitat de la companyia. La propaganda de l’aval, això sí, facilità [17] la majoria del PP en les darreres eleccions. La conseqüència immediata del presumpte rebuig del presumte aval deixà sense pagues d’estiu i de Nadal els treballadors, a més de la pèrdues pels retards de conveni. El pla de viabilitat real ja el coneixeu [5]: 225 treballadors al carrer. Si finalment fan la reforma laboral per decret [18], Lola, que és ex-sindicalista, diu que no vol anar a una vaga [19] general. Vol anar a les barricades [20]. Li sobren raons, ràbia i fam per a esgarrar banderes i camises.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here [21]. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«El dia que tot rebente» [22], de La Gossa Sorda [23]

«I el dia que tot rebente
no m’espereu al tall,
no aniré a treballar,
estarem segant cadenes»