Visita a l’escriptodigitòleg

A primera vista, el diagnòstic sembla senzill, però abans vull fer-li unes proves. A veure: flexione els genolls…. Més…! Gràcies. Faça el favor ara de llançar el seu omòplat dret contra la paret. Això! Perfecte. Ara faça el mateix amb el portàtil. Correcte. Pot obrir-se de cames? Mmm… No pot? D’acord. Està clar. Això seu no és tristesa. Tampoc no en diria depressió. I si arriba a crisi no morirà de fam, no patisca. Vostè pateix el mal de les estàtues: pèrdua de porositat, transpiració col·lapsada i propensió a la concavitat. Mire’s bé. Dedique uns instants a observar amb deteniment les seues pròpies mans. En pot obrir una? No del tot, oi? Li costa obrir les mans. Això és hiperprensilitat. Ací, per exemple, a la mà esquerra, ací hi va haver una carícia, o potser dues. Ho veu? Tres com a molt. No hi trobarà empremtes, ja no n’hi ha cap rastre; ho certifica l’absència que vostè desprèn quan toca. No em toque! Aquesta vacuïtat és contagiosa. Vostè, quan abraça, nota que els cossos se li esmunyen com l’aigua, oi? Aleshores és molt probable que també li esvaren les paraules. Té les natges com pilotes desinflades, li falta saliva i, quan camina, a la planta dels peus se li queden enganxades les passes. És dolorós. Ja ho sé. Però n’hi ha remeis. Estireu-vos a la llitera. Mmm… Val. No és terminal. Encara taca quan sagna. Res de pantalles fins a nova ordre.

Apunt en resposta al mem «Dia del Blogaire en Crisi», escampat per Lumiere i bloGuejat.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Communiqué», de Dire Straits

Sempre és intangible

Ja sé que és una vesprada fugissera de divendres i tot són ganes de fugir i surar, però aquesta setmana, coses meues, m’he vist obligat a guardar cabòries al rebost, així que ara, descansant una estona dels paperets opressors que se’m mengen, vull tornar al blog per a desemboirar-me una mica i recordar-ne una de vella. Escrivint pensava sobre l’escriptura, que és com pensar escrivint sobre el pensament i deixar-se anar. Tots els rius de preguntes s’han topat amb el mateix dic: què és escriure. Trentaitants després de fer-ho en paper i deu en pantalles, em qüestione allò que sempre m’havien ensenyat que era l’escriptura i la seua cosina, la literatura. L’oralitat d’ancestrals i heretades contalles i versos són un bon rastre per aprendre a resseguir de nou la restaurada intangibilitat de l’escriptura, aquesta virtualitat dels formats digitals. Molt de temps, segles, escriure ha estat entès, preeminentment, com una experiència física, orgànica, compacta: fer taques en un paper. O pitjor encara: n’hi ha qui només ho pot entendre si hi ha tipografia, pàgines, tapes, diners i va per la segona edició. Sibarites que som i serem. Això era l’era Gutenberg. Poetes intrèpids, aleshores, que sabien perdre els papers i més coses damunt d’un escenari, no arribaren ni a clivellar aquesta preeminència del meravellós paper tacat. Sort, però, que els poetes són gent pobra, despresa i etèria: bon rastre de la intangibilitat han estat també, sempre, els versos que anem escrivint sense saber-ho i que, de sobte, un dia, no saps com ni per què, reclamen corporeïtat. Un cos, per cert, que tampoc no s’hi deixarà acaronar. Feu l’experiment: un llibre de versos no llegit el podràs tocar, però un de llegit serà impalpable. No és metàfora. Us ho assegure. Posaria la mà al foc.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Escrit a la paret», de Pep Sala

Europe’s living a celebration

Fa gairebé dos anys vaig agafar el lleig costum d’escriure sobre la salvatge reculada del capital. Des d’aleshores, setmanalment, he anat penjant apunts sobre avars i cobdícies, màscares i tebiors dels governants, institucions tèrboles, grogors sindicals i, en definitiva, aigües crescudes que ens ofegaran als de sempre. La crisi del capitalisme ha desemmascarat el servilisme dels Estats-Nació, els miratges de la Munió Europea i, al capdavall, el veritable sistema plutocràtic que s’hi amaga, travestit de democràcia. Un hortet perfectament abonat, i esperant ser fumigat, per a la més desvergonyida restauració –si és que alguna volta fou enderrocat– del feixisme a Europa: la dictadura del capital. Europe’s living a celebration. Després de dos anys de tarannà i tralarà, innocents i necis porten els nassos xorrant sang, de l’hòstia que s’han emportat en descobrir, una vegada més, que votar PsoE és votar Banc Mundial i FMI. Com els necis no n’aprenen mai, molts són, segurament, els mateixos que d’ací a poc votaran l’altre cap del mateix monstre: PP. I el Banc Mundial i FMI haurà tancat el cercle: governs de dreta a tota Europa. Després de la Gran Depressió, el continent europeu va girar també a la dreta i a l’extrema dreta. També ho feren les presumptes democràcies liberals, per més democràtiques que se’ns hagen volgut presentar i per més salvífiques que aparentaren ser durant la II Guerra Mundial. L’esquerra impossible ha quadrat els números, però el desGovern no vol saber res de l’esquerra impossible. Prefereix, en canvi, que la ministra Jiménez parle del repago de la sanitat pública mentre la ministra Chacón compra soldats del futur. El cap d’una fàbrica colonial francesa a l’Àfrica li diu a Bardamu, el protagonista del Viatge al fons de la nit: «Comprar? Ah! Que no te n’adones? Els has de robar abans que et robin, el comerç és això i ja està!».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Si jo haguera de triar» (Cançó de batre), per Carles Dènia i la Nova Rimaire

Flat

Ja endevines que si algú escriu la paraula blog entre cometes la digestió serà complicada, així que t’infles els pulmons abans de capbussar-te en fang. En acabar de llegir l’article (sencer!), confirmes aquesta fràgil intuïció i també les sospites que genera la contundència d’un títol que pretén resumir l’objecte de la seua crítica i, en canvi, aconsegueix definir el seu propi gas: metà. Infla, però no omple. Com en algunes versions cinematogràfiques d’obres literàries, hi ha el perill d’emprar títols propensos a l’autoreferència, com Much Ado About Nothing. La crítica, com la pel·lícula, mor involuntàriament víctima de les seues pretensions. Gairebé metapoètic. També és el preu d’apostar-ho tot a un sol cavall: la preeminència de l’autoritat professional de la premsa per a explicar el món (després dels ERO caldria dir-ne supervivència). Sovint hi ha fal·làcies. Un exemple: «La blogosfera infla». Un altre: «La premsa infla». Fal·làcia doble: «La premsa i la blogosfera inflen». Una més: «Aquesta oració és falsa». És falsa aquesta oració? Qualsevol tria de continguts digitals o analògics reclama, i cada dia més, un intensiu ventat de l’arròs: «La abundancia de datos no exime de una ardua extracción, tan sacrificada como la minería». Aquesta oració m’infla especialment, perquè explica la qualitat de l’experiència d’alguns minaires moderns: periodistes que ixen negres i cansats de les sessions parlamentàries. «Internet desprecia la calidad de la experiencia». Qui és Internet? Ah sí, parlàvem del meteorisme. Doncs això.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Flat foot floogie», de Slim & Slam

Whenever your cares are chronic,
Just tell the world, “go hang”
You’ll find a greater tonic,
If you go on stumblin’ with the gang!
Hey, hey, hey, yes, yes!

Quatre cantons

No comment. El silenci, com a indiferència voluntària, és una pacífica forma de llibertat d’expressió, els paladins de la qual no dubtarien a exterminar simplement perquè que no els reporta cap benefici material o no contribueix a l’estimulació dels seus melics.

Governants. El necis sovint no perceben que l’important ja no és repetir que han dit la veritat, sinó plantejar-se per què tantes persones continuen pensant que estan mentint.

Desgana. El cansament és una bona medecina. Alerta el cervell i el cos. Però apareix només quan és imprescindible. Quan ja no ens podem defensar.

Optimisme. A la formiga no li ve gran el món; per a construir-lo només li cal un espai i un temps en els quals no hi pensa.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«No one knows I m gone», de Tom Waits

Veus mirades

Diuen que deien que Buda digué que el dolor és inevitable, però el patiment és opcional. També al blog. El cuirasser ja sap que dels patiments a penes resistits en pot fer cuirasses de ferro, però aquest menestral, que té sentiments, vol que la mort no tinga cap domini, tampoc el del cansament. Per això, com va dir Buda, n’hi ha dies que no té ganes de patir gens ni mica. Només en té de tornar a l’assut de veus mirades. També és un un art aprendre quan cal estirar-se a l’herba, riure a cor obert i deixar-se dur per un triple trenc d’albes o per una mirada que, penyal i falcó, s’alce i vole. Au i timba, ni al cim del faralló vol oblidar que el fracàs no l’ha d’esfondrar ni l’èxit enaltir-lo. Gairebé un dogma. Si n’hi ha, és aquesta la poètica: la veu dels ulls és més profunda que totes les roses i hi ha éssers que només reclamen ser anomenats. Perquè existeixen. Cadascú té la seua sendera. Cadascú té el seu amor. Cadascú té els seus perquès. I no els pot decebre.

Gürtel, reset & déjà vu

De manera repetida i amb opacitat. Diria que això ja ho he viscut. Realitat o paramnèsia? Valoraran, per fi, els magistrats del Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) aquests agreujants a l’hora de jutjar l’existència de suborn? O simplement hem pujat un esglaonet que tornarem a baixar? Ara per ara, de repetida només tenim la història, perquè tot sembla un gran déjà vu. I avorrit. Tant, que el PP tira d’hemeroteca i s’acaba copiant a si mateix: les declaracions del 2009 i del 2010 són calcades. I la nostra incredulitat també. Hem entrat en un bucle? És com si el Suprem haguera fet reset i ens trobàrem de nou al mateix graó de l’agost passat, quan Juan Luis de la Rúa, president del TSJV i jutge íntim de Camps, cuinà l’arxiu de la causa. Però la molla d’aquest déjà vu és que, l’estiu passat, el TSJV també coneixia aquests agreujants i, així i tot, dictaminà el tancament de la causa amb forrellat. Prevaricació? De la Rúa i companyia ja sabien aleshores que els obsequis havien sigut reiterats i tèrbols. Ja sabien que existia una més que apegalosa reciprocitat. Ja sabien que regals i contractes no eren aïllats, ni ocasionals ni esporàdics. Ni entre desconeguts. Ja sabien que portaven la llei al límit. Quina és la novetat? Que ara hi ha una sentència inculpatòria del Tribunal Suprem. El jutge íntim no s’escaparà del déjà vu; com a l’octubre de 2009, rebrà de nou una denúncia per prevaricació.

I tancaré el déjà vu. A molts valencians no ens agraden gens els presidents que es proven i vesteixen trages la mateixa setmana que les funeràries vesteixen morts de metro, ni els que es riuen en la cara del poble quan tenen totes les cartes per a ser jutjats per corrupció, proclamant que són feliços i que tot s’acabarà prompte perquè falten pocs esglaonets —un altre déjà vu. Ja sabem que ètica i estètica no sempre coincideixen i que a Camps el perd la segona. Però açò, per si no havia quedat clar, no és una qüestió de gustos, nostres o de Camps. La qüestió és que no volem lladres al Palau de la Generalitat. Els déjà vu duren un parpelleig. El mateix que pot durar veure’s assegut davant d’un jutge. O a la presó.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Deja Vu (All Over Again)», de John Fogerty