Torres de guaita contra polítics pirates

Sense més preàmbuls: a Rafael Albert (PP), alcalde d’Orpesa, se li hauria de caure la cara de vergonya, i dimitir immediatament, per triplicar la despesa municipal en jardineria (més de 300.000 euros!) sense haver destinat ni un sol cèntim a la neteja del paratge natural costaner més gran del terme, dels més bells, elementals i representatius del nostre Mediterrani primigeni: la Renegà (mapa). La contractació d’una brigada escombraire, ni que siga una vegada al mes, la veritat, no són diners. Fa anys que l’han de netejar particulars i organitzacions com R de Renegà, que ho ha denunciat repetidament, com Gecen i Greenpeace. Però els diners no són el problema, ja ho sabem. Salms se n’ha fet ressó en dues ocasions: la primera, després d’una recollida intensiva de deixalles (vídeo), l’estiu passat; la segona, fa poques setmanes, quan la conselleria de Cultura aprovà una tisorada letal a l’àrea protegida al BIC per a permetre l’edificació d’un hotel a 50 metres de la Torre Colomera, una torre de guaita del segle XV, a vora mar, d’incalculable valor històric: «Así, se permite la construcción del hotel en una zona privilegiada con buenas vistas al mar y al lado del mirador que corona la urbanización de Torre Bellver, la Colomera limitará con la Vía Verde», recordava el periodista Ramón Pardo. És la cançoneta de sempre: al País Valencià, les cares no cauen de vergonya. Perquè no n’hi ha gens. I perquè ja ningú les posa roges, com fa poc explicava Usó. Caldo de cultiu per als infames, que no fan sinó repetir la llardosa maniobra de sempre, la mateixa política del greix: deixar que tot s’embrute, que es perda, que s’abandone, que la merda s’escampe i regolfe i ho inunde tot fins que un dia o, millor, una nit, el paratge s’acabe cremant (l’acaben cremant, cal dir, com ja succeí amb l’incendi del 2000, tan profitós per a la depredació de constructores i polítics). Aleshores sí, només aleshores, brut o cremat, caldran plans municipals de sanejament, és a dir, xalets, apartaments, camps de golf, vies verdes (asfaltades!), obrir avingudes a la mar… És la deixadesa com a objectiu, la calculada desídia, permanent, el fariseu laissez-faire aplicat a la degradació sistemàtica, en aquest cas contra la Renegà. Però també, de la mateixa manera, recordem-ho, contra el Ribalta o el Cabanyal i, en fi, contra tot bé públic, comú: la sanitat, l’educació, la televisió pública… Torres de guaita com la Colomera i la Cordà de la Renegà tenien una funció militar: defensar-se dels pirates barbarescos. Avui, en canvi, trobareu els pirates ben apoltronats en butaques de l’administració. Josep Vicent Boira, en el seu estudi «Del paisatge de la defensa a la defensa d’un paisatge», descriu amb traça aquest paisatge amenaçat:

Però per a intervenir sobre el territori, calia primer conèixer-lo. I això és el que feren alguns enginyers i oficials de Felip II. És molt possible que, per primera vegada, un d’aquells homes s’adonara de la presència de diferents unitats paisatgístiques en el litoral valencià: platges llargues, obertes, d’arena fina, cales ombrívoles tancades per espadats arbrats i alts penya-segats, marjals i aiguamolls impracticables… I d’aquest (re)coneixement i de l’aplicació subsegüent de la pràctica de l’arquitectura, de l’enginyeria i de l’art de la guerra, van sorgir memorials d’actuacions.
Fet i fet, la presència d’una torre sobre un alteró, sobre un cap, vora un riu, al bell mig d’una platja o sobre un espadat, pot ésser llegida per l’observador contemporani no sols com el fruit d’una etapa històrica especialment agitada o com un element més del patrimoni artístic, sinó com la clau d’interpretació del paisatge físic que l’envolta. La presència d’una torre mai no és gratuïta, ni capritxosa. En aquest cas, la geografia esdevé determinant. O quasi, perquè per a poder arrodonir-ho tot, caldria imaginar la situació històrica d’un país dividit per una frontera interior que marcava la presència de bosses de població morisca en amples zones interiors. (…)

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«God’s Away On Business», de Tom Waits

Els silencis corretjuts

La deflagració de Juan Costa no l’ha pogut apagar ni tota l’aigua que ha tornat a plorar el Molt Entaforat President, ensinistrat com està en eixir del cau només per a bramar torrencialment les penúries hídriques i transvasar així les pestilents riuades del sumari gurtelià. Dins del seu partit s’ha topat, però, amb un drac bocut que d’un bufit podria encendre els havans que, de seguir així, mai no es fumarà Alarte, molt més ocupat últimament en guanyar les batalletes de l’aigua –com Camps! La darrera flamarada de l’exministre d’Aznar continua cremant el combustible polític que li ha regalat el caríssim pagament d’ànec del seu germà, super-suspès de militància i càrrecs per delerar un Infiniti i no uns trages o unes sabates de pell de poltre. Però Costa no va encès per amor fratern, o no només. Arrossega (undos, tres, quatre,…) un amarg ressentiment des del seu fracàs, no fa tant, de postular-se com a candidat alternatiu a Rajoy per la presidència de les espanyes; tot i que avui les seues opcions són ínfimes, sembla que encara escup el foc dels despenjats. Massa calent, segurament, si vol servir freda la revenja. Avui, el diputat Juan Costa, que ja té instal·lada a casa una comissió de no investigació, ha amollat que ell i molts altres militants senten vergonya, i ha desafiat el Molt Afàsic President a trencar el silenci sobre Gürtel. No aconseguirà ell el que no ha aconseguit un jutge. Si aquest trencament no tinguera un preu infinitament més alt que un Infiniti, podrien començar els Costa badant el seu propi silenci sobre els pagaments que, presumptament, Riki transvasava entre el PP, les empreses castellonenques implicades i les corretjudes. Bé saben els Costa quant costa això, i bé sap el Molt Afàsic que el silenci no es trenca amb més silenci. Per això no s’immuta.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Enjoy the silence», de Depeche Mode

Que se’n vagen a l’Eyjafjallajökull!

No ens podrem recuperar de la crisi per culpa del volcà Eyjafjallajökull. Caguendena… No m’ho invente. Ho explica El País perquè El País ho ha preguntat. A qui? A saberuts experts financers internacionals. I ha dut el titular a la portada web. Podríem recuperar-nos abans de la crisi si El País no ho haguera preguntat? Comence a pensar que sí. El cas és que els volcans islandesos no atenen a raons i entren en erupció quan els rota. Aquests saberuts uròlegs del capitalisme saben pixar per aspersió i canvien de boc expiatori com de corbata (i qui paga, mana), perquè fa ben poquet ens amollaven que l’allargament de penis de la crisi financera i econòmica era resultat exclusiu d’un rovellat mercat laboral. Aquesta tesi, és clar, la pagaven uns altres. No cal ser massa bajoca per a deixar-se dur fàcilment per l’alarmisme generat a conseqüència de l’apocalíptica paràlisi del transport aeri europeu, però servir-se d’un cordell de cànem per a lligar tot això al retard de la recuperació econòmica sembla obeir a una altra grandiloqüència típica dels subterfugis socioliberals. No és estrany, doncs, que Público també carregue de cànem. Hi ha, però, un altre cordell d’espart, més divertit i menys tibat, que podem trenar sense esforç: «Volíeu els nostres diners i ara teniu les nostres cendres». És el que pensen els islandesos (ash, not cash), que ara es peten de riure després de la implacable quarantena financera a la qual l’ha sotmès el capital europeu durant la crisi. Però ni Europa és l’au Fènix ni aquestes les cendres del seu renaixement.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ashes to ashes», de David Bowie

Català de València, i amic

L’entrevista sencera a Identitats (TVC)

ACÍ

«Deixant amics e fills plorant entorn»
AUSIAS MARCH

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabiillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Llibre de meravelles (1971)

«Somewhere I have never travelled», d’E. E. Cummings

La veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses. Amb aquest vers, com en un parpelleig, s’obri i es tanca, s’encercla, no només tot el poema d’E. E. Cummings sinó també aquest quefer i deler meu d’entreobrir veus de poetes forans als ulls per a escoltar mirades a llocs mai visitats, gladly beyond any experience. Només alguna cosa en mi comprén… Només alguna cosa, com en l’amor, perquè no pot ser entès allò que no pot ser explicat. I, tanmateix, més enllà de l’amor, que és l’alè dels versos. Com el somriure d’un infant, que és de l’infant i en canvi nosaltres sentim regalat, el poema següent. El gran poder de la immensa fragilitat no pot ser explicat, i segurament ja n’he dit massa. No el vull badar.

Versió MP3

Somewhere I have never travelled

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands

E. E. Cummings, de «ViVa» (1931)

Llegir-ne més

Ostres! Ostres! Ostres!

No va del tot desencaminat qui pensa que una condemna a l’ostracisme significa estar sol o avorrit com una ostra. L’ostracisme era, a l’antiga Grècia, el procediment polític, rudimentari però efectiu, que garantia una mica la salubritat de la vida pública: un ciutadà podia ser desterrat si la resta el consideraven indigne i perillós per al bé comú. Algunes versions modernes, més sofisticades i menys amargues, són la moció de censura o la declaració de persona non grata. Un poc d’Història: cada any, l’assemblea atenesa decidia a mà alçada si calia aplicar l’ostracisme i, si ho acordaven, dos mesos més tard, en un altre sufragi, ara popular, cada votant escrivia el nom del desterrable sobre un escantell de ceràmica –ostrakon, en grec, és a dir, conquilla, closca, petxina,… Ostres! La votació s’organitzava en el Kerameikos (el Ceràmic), el barri del gremi de terrissaires, al nord-est de l’acròpolis, on era fàcil trobar-se’n incomptables fragments. Una càrrega que excedia les 6.000 ostraka amb el mateix nom condemnava a l’ostracisme l’acusat, que havia d’abandonar Atenes en deu dies i restar a l’exili durant una dècada. És possible, curiosament, que Clístenes, el promotor de la llei de l’ostracisme a Atenes (510 a. C.), acabara tastant la seua pròpia medecina per buscar l’ajuda dels perses contra els espartans. Primer la tastà Hiparc de Colarges, i el seguiren cèlebres desterrats com Cimó (461 a.c), Temístocles (471 a.c), Tucídides (442 a.c), Hipèrbol (417 aC) o Xàntip (484 a.c), pare de l’il·lustre Pèricles, el nom del qual també fou gravat en les ostraka. No és estrany que fa uns mesos se’n parlara ben a prop nostre: A la lluna de València.

Més enllà del rigor històric, puc imaginar-me l’escena dels antics ciutadans d’Atenes rondant pel Kerameikos amb el cap cot, buscant bocins d’argila cuita i repetint aquesta interjecció que nosaltres usem avui per a demostrar alguna mena d’estupor o desconcert: Ostraka! Ostraka! Ostraka! Potser no som tan moderns: és exactament el mateix que avui exclamem milers de ciutadans valencians quan, també amb el cap cot, llegim la premsa o escrivim poemes: Ostres! Ostres! Ostres! Això passa cada dia, i no anualment, però cap governant és, ni se sent, condemnat a l’ostracisme. Qui són, doncs, els condemnats? Ostres! Ostres! Ostres!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La petxina», per Maria del Mar Bonet

El govern del Partido S.O. Español abarateix l’acomiadament

No em sorprenc gens ni miquinya, perquè temps fa que vinc avisant d’un Govern ranquejant a la dreta que finalment ha obeït, con talante, els pronunciaments militars del governador del Banc d’Espanya, de la patronal i, en definitiva, de tot el psiquiàtric liberal. El maig de 2009, fa un any, parlava en un apunt d’aquest viratge reaccionari i atrotinat de ZP després del nomenament de Campa com a Secretari d’Estat d’Economia i fa poques setmanes ja podíem veure Corbacho amb el cul a l’aire. Ahir, el ministeri de Treball presentà un refregit de l’anterior document per al canvi de model laboral, que és el primer i únic canvi de model –recordem-ho– iniciat pel govern neoliberal de Zapatero a conseqüència de la crisi econòmica capitalista. Aquest recanvi de neumàtics per a un camió sense motor, aquest consentiment del catequisme de la Santa Reforma Laboral, poc s’esforça ja en camuflar la venda més barata, les rebaixes, l’esperada oferta!, a la patronal, de l’estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. Corbacho té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar la carn abans del podriment. El paràgraf següent, pouat del document exhibit ahir, postula una aplicació massiva i regressiva del ranci contracte per al foment de l’ocupació (1997), fins ara restringit només a desempleats amb limitades opcions laborals. La proliferació indiscriminada d’aquesta classe de contractació significa, en la pràctica, abaratir l’acomiadament per a tothom, amb la consegüent devaluació de la mà d’obra des de l’actual indemnització dels 45 dies als 33 dies per any treballat.

Para una mayor utilización de esa modalidad contractual existen diversas alternativas: la primera, reabrir la posibilidad, como ha sucedido en otras etapas, de que los contratos temporales puedan transformarse en contratos de fomento de la contratación indefinida; la segunda, examinar la posibilidad de que nuevos colectivos de trabajadores, fuertemente afectados por el desempleo o la temporalidad, puedan realizar estos contratos manteniendo en cualquier caso su naturaleza de fomento de la contratación indefinida; la tercera, igualar el coste de indemnización del despido improcedente por causas económicas y disciplinarias, como sucede en el contrato indefinido ordinario.

Sostenir que això no és una pèrdua de drets socials és la socialista manera de dir bovos als treballadors. Com és tan social, els sindicats podrien signar-ho el pròxim 1 de Maig i així la Festa del Treball serà miríficament rodona. Per cert, era aquest l’anhelat canvi de model, el model austríac, un mercat de treball que a Espanya, atès l’augment dels costos salarials –tutelats per tercers, i no pel treballador, alerta!– és idoni per a generar més economia submergida i capbussada. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Los cara de culo», de L’Odi Social