Que se’n vagen a l’Eyjafjallajökull!

No ens podrem recuperar de la crisi per culpa del volcà Eyjafjallajökull. Caguendena… No m’ho invente. Ho explica El País perquè El País ho ha preguntat. A qui? A saberuts experts financers internacionals. I ha dut el titular a la portada web. Podríem recuperar-nos abans de la crisi si El País no ho haguera preguntat? Comence a pensar que sí. El cas és que els volcans islandesos no atenen a raons i entren en erupció quan els rota. Aquests saberuts uròlegs del capitalisme saben pixar per aspersió i canvien de boc expiatori com de corbata (i qui paga, mana), perquè fa ben poquet ens amollaven que l’allargament de penis de la crisi financera i econòmica era resultat exclusiu d’un rovellat mercat laboral. Aquesta tesi, és clar, la pagaven uns altres. No cal ser massa bajoca per a deixar-se dur fàcilment per l’alarmisme generat a conseqüència de l’apocalíptica paràlisi del transport aeri europeu, però servir-se d’un cordell de cànem per a lligar tot això al retard de la recuperació econòmica sembla obeir a una altra grandiloqüència típica dels subterfugis socioliberals. No és estrany, doncs, que Público també carregue de cànem. Hi ha, però, un altre cordell d’espart, més divertit i menys tibat, que podem trenar sense esforç: «Volíeu els nostres diners i ara teniu les nostres cendres». És el que pensen els islandesos (ash, not cash), que ara es peten de riure després de la implacable quarantena financera a la qual l’ha sotmès el capital europeu durant la crisi. Però ni Europa és l’au Fènix ni aquestes les cendres del seu renaixement.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Ashes to ashes», de David Bowie

Català de València, i amic

L’entrevista sencera a Identitats (TVC)

ACÍ

«Deixant amics e fills plorant entorn»
AUSIAS MARCH

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l’epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabiillers, la Plaça de l’Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d’ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l’aire,
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo sóc aquest que em dic… Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.

Llibre de meravelles (1971)

The voice of your eyes is deeper than all roses

La veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses. Amb aquest vers, com en un parpelleig, s’obri i es tanca, s’encercla, no només tot el poema d’E. E. Cummings sinó també aquest quefer i deler meu d’entreobrir veus de poetes forans als ulls per a escoltar mirades a llocs mai visitats, gladly beyond any experience. Només alguna cosa en mi comprén… Només alguna cosa, com en l’amor, perquè no pot ser entès allò que no pot ser explicat. I, tanmateix, més enllà de l’amor, que és l’alè dels versos. Com el somriure d’un infant, que és de l’infant i en canvi nosaltres sentim regalat, el poema següent. El gran poder de la immensa fragilitat no pot ser explicat, i segurament ja n’he dit massa. No el vull badar.

Versió MP3

Somewhere I have never travelled

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands

E. E. Cummings, de «ViVa» (1931)

Llegir-ne més

Ostres! Ostres! Ostres!

No va del tot desencaminat qui pensa que una condemna a l’ostracisme significa estar sol o avorrit com una ostra. L’ostracisme era, a l’antiga Grècia, el procediment polític, rudimentari però efectiu, que garantia una mica la salubritat de la vida pública: un ciutadà podia ser desterrat si la resta el consideraven indigne i perillós per al bé comú. Algunes versions modernes, més sofisticades i menys amargues, són la moció de censura o la declaració de persona non grata. Un poc d’Història: cada any, l’assemblea atenesa decidia a mà alçada si calia aplicar l’ostracisme i, si ho acordaven, dos mesos més tard, en un altre sufragi, ara popular, cada votant escrivia el nom del desterrable sobre un escantell de ceràmica –ostrakon, en grec, és a dir, conquilla, closca, petxina,… Ostres! La votació s’organitzava en el Kerameikos (el Ceràmic), el barri del gremi de terrissaires, al nord-est de l’acròpolis, on era fàcil trobar-se’n incomptables fragments. Una càrrega que excedia les 6.000 ostraka amb el mateix nom condemnava a l’ostracisme l’acusat, que havia d’abandonar Atenes en deu dies i restar a l’exili durant una dècada. És possible, curiosament, que Clístenes, el promotor de la llei de l’ostracisme a Atenes (510 a. C.), acabara tastant la seua pròpia medecina per buscar l’ajuda dels perses contra els espartans. Primer la tastà Hiparc de Colarges, i el seguiren cèlebres desterrats com Cimó (461 a.c), Temístocles (471 a.c), Tucídides (442 a.c), Hipèrbol (417 aC) o Xàntip (484 a.c), pare de l’il·lustre Pèricles, el nom del qual també fou gravat en les ostraka. No és estrany que fa uns mesos se’n parlara ben a prop nostre: A la lluna de València.

Més enllà del rigor històric, puc imaginar-me l’escena dels antics ciutadans d’Atenes rondant pel Kerameikos amb el cap cot, buscant bocins d’argila cuita i repetint aquesta interjecció que nosaltres usem avui per a demostrar alguna mena d’estupor o desconcert: Ostraka! Ostraka! Ostraka! Potser no som tan moderns: és exactament el mateix que avui exclamem milers de ciutadans valencians quan, també amb el cap cot, llegim la premsa o escrivim poemes: Ostres! Ostres! Ostres! Això passa cada dia, i no anualment, però cap governant és, ni se sent, condemnat a l’ostracisme. Qui són, doncs, els condemnats? Ostres! Ostres! Ostres!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La petxina», per Maria del Mar Bonet

El govern del Partido S.O. Español abarateix l’acomiadament

No em sorprenc gens ni miquinya, perquè temps fa que vinc avisant d’un Govern ranquejant a la dreta que finalment ha obeït, con talante, els pronunciaments militars del governador del Banc d’Espanya, de la patronal i, en definitiva, de tot el psiquiàtric liberal. El maig de 2009, fa un any, parlava en un apunt d’aquest viratge reaccionari i atrotinat de ZP després del nomenament de Campa com a Secretari d’Estat d’Economia i fa poques setmanes ja podíem veure Corbacho amb el cul a l’aire. Ahir, el ministeri de Treball presentà un refregit de l’anterior document per al canvi de model laboral, que és el primer i únic canvi de model –recordem-ho– iniciat pel govern neoliberal de Zapatero a conseqüència de la crisi econòmica capitalista. Aquest recanvi de neumàtics per a un camió sense motor, aquest consentiment del catequisme de la Santa Reforma Laboral, poc s’esforça ja en camuflar la venda més barata, les rebaixes, l’esperada oferta!, a la patronal, de l’estoc creixent de braços mutilats a les oficines de l’INEM. Corbacho té ple a vessar l’escorxador i vol despatxar la carn abans del podriment. El paràgraf següent, pouat del document exhibit ahir, postula una aplicació massiva i regressiva del ranci contracte per al foment de l’ocupació (1997), fins ara restringit només a desempleats amb limitades opcions laborals. La proliferació indiscriminada d’aquesta classe de contractació significa, en la pràctica, abaratir l’acomiadament per a tothom, amb la consegüent devaluació de la mà d’obra des de l’actual indemnització dels 45 dies als 33 dies per any treballat.

Para una mayor utilización de esa modalidad contractual existen diversas alternativas: la primera, reabrir la posibilidad, como ha sucedido en otras etapas, de que los contratos temporales puedan transformarse en contratos de fomento de la contratación indefinida; la segunda, examinar la posibilidad de que nuevos colectivos de trabajadores, fuertemente afectados por el desempleo o la temporalidad, puedan realizar estos contratos manteniendo en cualquier caso su naturaleza de fomento de la contratación indefinida; la tercera, igualar el coste de indemnización del despido improcedente por causas económicas y disciplinarias, como sucede en el contrato indefinido ordinario.

Sostenir que això no és una pèrdua de drets socials és la socialista manera de dir bovos als treballadors. Com és tan social, els sindicats podrien signar-ho el pròxim 1 de Maig i així la Festa del Treball serà miríficament rodona. Per cert, era aquest l’anhelat canvi de model, el model austríac, un mercat de treball que a Espanya, atès l’augment dels costos salarials –tutelats per tercers, i no pel treballador, alerta!– és idoni per a generar més economia submergida i capbussada. Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Los cara de culo», de L’Odi Social

Pietà

Anit vaig rellegir «Pietà» (Alfama, València, 1993), d’Antoni Ferrer. He perdut el compte de relectures que n’he fet. El llibre, amb poemes completats per estampes de grans obres de la història de l’art, sobretot escultures de l’antiga Roma, acaba amb dos versos memorables que, si així pot dir-se, podrien cisellar-se a si mateixos: «¿Quan podrà rebre, del cisell, un rostre / tant de dolor acumulat i anònim?». No crec que siga una casualitat que el poema final s’inspire en una escultura del Renaixement. Titulat «Pietat Rondanini», pren com a referent la darrera obra esculpida per Miquel Àngel, actualment al castell Sforzesco de Milà. Quan l’artista faltà, és aquesta l’escultura que trobaren al seu estudi. Fou inventariada així: «Estàtua iniciada d’un Crist amb una altra figura damunt, juntes, esbossades i sense acabar». No sabria explicar ben bé per què, però sent una mena de rescabalament si torne a llegir aquest poemari quan els governants d’aquestes terres demostren amb desvergonya no només incapacitat política per a governar sinó, una cosa encara pitjor, més perversa, més depravada: incapacitat per a manifestar el sentiment de dolor que suscita la desgràcia dels altres. Pietat. No la trobe enlloc i sent ràbia i tristesa quan els mitjans exhibeixen les ferides de les garrotades que l’alcaldesa de València fot a veïns i amics del Cabanyal que, impotents, veuen com les seues cases són enderrocades. En moments així la pietat ha d’estar per sobre de plans, lleis i decrets. Però no hi ha pietat en els despietats. Només cal recordar on era el Molt Untat President unes hores després de la matança al metro de València. Amb la reproducció d’aquests versos vull afegir-me al rogle de Poemes contra els Infames, iniciat per la Comtessa d’Angeville amb un poema de Jaume Pérez MuntanerLlàstima del país amb líders mentiders») i continuat per Xavier Aliaga amb el «Decàleg» de Marc Granellemmudiràs la vergonya»). Tant de bo el rogle es faça més gran. Mare també, la nostra terra s’assembla molt a aquesta Pietà. El fill gairebé ha perdut la cara.

Pietà Rondanini

Ni el temps sap ja, d’aquest esbós, què fer-se’n,
ni sap del llustre terminal el marbre,
ni contra quina gravetat s’embasta.
Ni fill ni mare tenen nom encara.
I, tanmateix, per ells s’arbora tota
la nafra d’aquest món dins l’alta cúpula.
¿Quan podrà rebre, del cisell, un rostre
tant de dolor acumulat i anònim?

Per acabar, recomane l’apunt «Ahir vaig veure un home», de Vicent Usó, que parla d’una pèrdua germana: l’honradesa. I celebre les primeres paraules de Jaume Cabré, després de ser nomenat 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: «La literatura no és un joc, m’hi va la vida».

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Pietà signore», d’Andrea Bocelli, per Marco Evangelisti i Jaume Aragall

Els pantalons de marca de Walt Whitman

Si arraffa un qualche niente / e si ripete / che il tangibile è quanto basta.
Eugenio MONTALE

D’entrada, trobe poc poètic, d’una certa coentor, exhumar versos només per a vendre pantalons massivament, encara que les cames i el cul del poeta foren pioners en vestir-los, o això diuen. L’adverbi en itàliques porta la clau de la mirada. Qui anunciaria un lipstick amb «El poema de La rosa als llavis»? M’explique… L’any passat, amb motiu de la festivitat estadounidenca del 4 de Juliol, Levi’s tirà mà dels poemes «America» (vegeu-lo més avall), i «Pioneers! O pioneers!» (al Vimeo), de Walt Whitman, per a llançar la seua campanya de vídeos promocionals «Go forth» (Avant), servint-se dels arrelats valors de patriotisme i esperit salvatge/rebel/pioner als Estats Units, segons els creatius. Salvatge? Serà per això que escoltem coets i trets d’armes de foc al vídeoclips? «Have you your pistols?», pregunta Whitman. No calen teories marxistes sinó simplement capitalistes per a sospitar que a la marca de jeans no li interessa la poesia de l’autor de «Leaves of Grass» sinó el seu ús comercial. Per tant, l’adverbi només és determinant, i la intenció i l’objectiu compten: una cosa és la vídeopoesia que voldria indagar en els versos d’un poeta i una altra la propaganda ensucrada més o menys emocional/impactant/sensiblera, per més que la indústria de la publicitat haja trobat en els criteris expressius dels moving poems una veta prou barata, efectista i efectiva de producció audiovisual per a la venda caríssima d’espots.

America

Centre of equal daughters, equal sons,
All, all alike endear’d, grown, ungrown, young or old,
Strong, ample, fair, enduring, capable, rich,
Perennial with the Earth, with Freedom, Law and Love,
A grand, sane, towering, seated Mother,
Chair’d in the adamant of Time.

Però el famós fabricant de texans no és pioner en rapinyar textos literaris per a potenciar el seu branding. Trobareu a Salms profanacions precedents (per cert, en diuen pirateria, en canvi, si uns altres fabricants els rapinyen a ells la marca). El jove realitzador Cary Fukunaga, després de dirigir «Sin nombre», guanyadora a Sundance 2009 a la millor direcció i fotografia, va ser l’escollit per l’agència W+K per al rodatge d’«America». L’agència explicà que van covar la idea «Go forth» després de l’arribada d’Obama (yes, we can) a la presidència dels EUA (per cert, no us recorda «Go forth» l’Adelante del BBVA?). La promoció de Levi’s va dirigida, doncs, a la generació “O”. En diuen target. M’assabente, via Moving Poems, que la peça inclou una presumpta veu de Whitman, extreta d’una gravació fonogràfica (wax recording) de 1888, i porta la banda sonora del seu coetani Charles Ives. En blanc i negre, l’espot mostra fotogrames urbans de San Francisco que contrasten amb els rurals de New Orleans. Barreja racial, doncs, després del gay marketing, com a valor de canvi. Irònicament, «Pioners O pioneers!», inspirat pel Destí Manifest, és un poema èpic que celebra la conquesta de l’Oest, la colonització d’unes terres hostils i de les muntanyes que els separaven de la costa del Pacífic, on creien inaugurar una nova era en la història de la humanitat. Com Obama. Whitman va escriure gairebé un crit de guerra que, en la pràctica, representava un afany d’exploració, però també d’expansió territorial imperialista. Com l’afany de vendre pantalons, no? Sens dubte, pioner o no, per a un jove a l’atur, l’aventura més salvatge avui serà comprar-los: són caríssims. No és precisament aquesta la rebel·lia de la joventut que Levi’s proclama?

En aquesta versió del vídeo, d’Alexander Pulido, trobareu una altra visió.

De les corretjades a les bastonades

Gürtel al Cabanyal. Fúria. Aquest policia colèric que alça el bastó contra tothom és la prosopografia exacta del Partido Popular de la Comunidad Valenciana. El fotògraf Carles Francesc descriu alguna cosa més que la bastonada del policia arravatat. Que els veïns del Cabanyal, els polítics de l’oposició i la resta de manifestants hi aparegueren ahir agredits i arrossegats per la policia davant de les càmeres és un retrat precís i punyent de l’actual situació política i social al País Valencià. Davall de l’uniforme no hi ha un home: hi ha la violència i la por del Leviatan més depravat. Les garrotades de Rita i Camps no esborren la dièresi sobre la Ü: «Segons els documents que hi ha al sumari, el PP valencià va pagar 6,3 milions per actes electorals amb diner negre. També hi consten les factures d’Orange Market, l’empresa de la presumpta trama corrupta que organitzava esdeveniments i actes del PP valencià, segons els quals el partit es finançava i·legalment mitjançant cinc empreses contractistes de la Generalitat: Sedesa, Lubasa, Ortiz e Hijos, FACSA i PIAF. A més, el sumari confirma que Francisco Camps, la seva muller, els pares i els sogres, i els seus fills van rebre regals d’Álvaro Pérez i que els consellers Alejandro Font de Mora, Juan Cotino i l’ex-consellera de Turisme, Milagrosa Martínez, i l’ex-secretari general del PP valencià, Ricardo Costa, també en van rebre». Hi ha sumaris, hi ha proves i hi ha salms, un saltiri sollat de sardatxos, però la ingravidesa de la Justícia en aquesta terra és major que a la Lluna.

«Mireu el mar, immens per totes bandes; son incomptables els animals que s’hi belluguen, es dels més petits fins als més grossos; tot navegant el solquen els vaixells, i el Leviatan, que creares per jugar-hi.»
Salms 104:25,26

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«Psalm», de John Coltrane

El melic de la taronja (the Navel)

Si jo sabés d’alguna cosa que a mi em fos útil, però fos perjudicial per a la meva família, la faria fora del meu cap. Si jo sabés d’alguna cosa que fos útil per a la meva família, però no ho fos per a la meva pàtria, intentaria oblidar-la. Si jo sabés d’alguna cosa útil per a la meva pàtria però que fos perjudicial per a Europa, o bé que fos útil per a Europa i perjudicial per al gènere humà, la consideraria com un crim, perquè sóc necessàriament home, mentre que no sóc francès més que per casualitat.

Montesquieu (1689-1755)

He collit la citació del blog La Mirada de Tirèsies, que l’empra com a material pedagògic per a alumnes de Batxillerat. La reflexió de Montesquieu ha estat moralment vitamínica com un suc de taronja després d’haver llegit uns ben llaurats raonaments de Joan F. Mira sobre les endogàmies casolanes, la fondària umbilical i les arrels del meninfotisme valencià –genuïnament mediterrànies (p.i.g.s.)– via El rastre de Clarisse. En l’article publicat a l’Avui, l’autor d’«Els valencians i la terra» reivindicava la vigència d’un estudi sociològic realitzat per Edward C. Banfield en un poble del sud d’Itàlia (la Lucània, 1958) que explicaria també el familisme amoral (en terminologia del nord-americà) heretat pels valencians, que avui infecta encara les relacions polítiques, econòmiques i socials del país. Per si les casualitats no havien estat poques en la meua singladura, un poc abans havia quedat tocat per un suggestiu apunt d’Emili Morant sobre la legitimitat sentimental d’una mirada massa agraïda del nostre paisatge aparentment natural en un territori solcat per un passat agropecuari no sempre innocu que, a vegades, «la nostra ridícula modernitat convida a idealitzar». De fet, el monocultiu de tarongerars no ha estat cap paradís contemplatiu per als nostres pintors. El fil que al meu cap relaciona totes aquestes lectures, en principi deslligades, no acaba ací perquè, fa un parell de dies, servidor havia dedicat un escrit de Salms a la degeneració de l’hàbitat humà servint-me d’uns llenços de Constable i d’una elegia de Larkin que denunciava la devastació d’un paisatge mil·lenari i d’uns símbols més o menys bucòlics a l’est d’Anglaterra. Encara no he trobat el zoom òptim en aquesta panoràmica i ho veig tot desenfocat, però tinc la sensació que una altra tela pot ser cosida amb aquest fil, que podríem contemplar un nou paisatge si som capaços de superar les tenebres que pinta Larkin en la darrera estrofa: «Moltes coses es fan sense voler. / Aquesta també, probablement: però la cobdícia / i la porqueria ja s’ha / escampat massa / perquè ara es pugui fer neteja, o inventem / excuses que les justifiquin. / Crec que això passarà ben aviat». No m’agrada gens l’expressió «el temps ho dirà», si abans ho podem dir nosaltres.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


«La taronja no funciona», de Bajoqueta Rock