- Salms - http://www.porcar.net -

La síndrome de Hume

[1]

Ja en les primeres temporades s’endevinava que els rebordonits guionistes de la sèrie televisiva «Lost» [2] (Perduts) s’havien servit expressament dels cognoms [3] de filòsofs cèlebres, com Hume, Locke o Rousseau, per a caracteritzar els seus personatges [4] i incitar així l’espectador a reflexions [5] més trascendents. Les incitacions han funcionat i la sèrie ha generat un fum (negre [6]) de teories [7]cosmovisions [8]. Potser és ara un bon moment per a agrair-li a un mestre de l’institut Penyagolosa de Castelló que m’ensenyara el valor metafísic dels noms [9] propis de persona en l’obra «San Manuel Bueno, mártir» [10], de Miguel de Unamuno. Com en la nivola del bilbaí, també entre el llac i la muntanya, entre el no-res i la fe, dos supervivents de l’avió de l’esmentada sèrie topeten casualment amb la finestreta enllumenada d’un búnquer soterrat enmig de l’aleshores isolada, remota i deshabitada illa. Tot un gir inesperat de la història. A dins hi troben el tronat de Hume [11], un home que porta anys vivint sol a l’estrany refugi, capficat en el misteriós compromís de teclejar, cada 108 minuts, uns números [12] en un ordinador i prémer un botó sota la hipotètica amenaça, si no ho fa, de permetre o provocar la fi del món. Ignore si els guionistes s’han volgut inspirar en el Ca Cèrber [13], en el condicionament clàssic de Pávlov [14] o, simplement, en l’instint ramader d’un gos d’atura, que a la seua manera també salva el món. El seu. ¿O potser s’inspiraren en la interpretació de les manies persecutòries i les diàries inèrcies voluntàries de milions de bloguers teclejadors i altres peixos enxarxats? Siga com siga, el conductisme al qual Hume se sotmet sense objeccions ni suspicàcies no deixa de tindre la seua molla. A voltes tinc la sensació, de fet, que el solitari i enclaustrat afany de Hume, gairebé autista i, en tot cas, monàstic, té alguna cosa a veure, ni que siga de refiló, amb aquesta fal·lera meua, nostra?, de no deixar passar els dies, el temps, la vida, sense tocar certes tecles per a explicar/pensar/divulgar assumptes que –qui sap si massa automàticament– considerem rellevants, vitals, dignes de ser teclejats. Com en el serial, com a l’illa, podem endevinar que el món no s’acabarà [15]encara no [16]– i, una cosa més, que no el canviarem plorant [17]. Però jo ja signaria si aquest deler nostre ajuda a fer-lo una pèl més habitable. Que, a voltes, ni tan sols d’això n’estic segur. Així que també jo estic perdut [18]Carpe diem.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here [19]. You also need to have JavaScript enabled in your browser.


Lost B.S.O. [20], de Michael Giacchino [21]