Enviar «La síndrome de Hume » a un contacte

Enviar còpia de l’apunt titulat «La síndrome de Hume » a un contacte

* Required Field






Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.



Separate multiple entries with a comma. Maximum 2 entries.


E-Mail Image Verification

Loading ... Loading ...

3 comentaris a “La síndrome de Hume

  • 4/30/2010 at 1:37 pm
    Permalink

    Tenc per mi que no cal capficar-s’hi gaire, en la “filosofia” de Lost. Puc anar errat, però crec que la part diguem-ne intel·lectual de la sèrie és un buf. Els van fent i el personatge que es diu Rousseau podria dir-se Kant i no notaríem la diferència.
    Tot i això, he de reconèixer que m’agrada. La sèrie és entretinguda, sap mantenir la intriga, encara que en conjunt està molt lluny de la genialitat d’Els soprano.
    Les referències literàries o culturals són superficials. L’illa, per exemple, podria estar inspirada en La tempesta de Shakespeare. Tal volta podríem fer paral·lelismes entre Jacob i Pròsper o especular quin personatge ha heretat les característiques d’Ariel, sense oblidar-nos de Caliban.
    Tanmateix, repetesc,no crec que els trets vagin per aquí. Simplement agafen d’aquí i d’allà, però sense una estructura profunda, la qual cosa permet tota mena d’interpretacions. No cal batre-s’hi el cap.
    Salutacions

  • 4/30/2010 at 2:39 pm
    Permalink

    Tens raó. No cal encabotar-se, però rumiar-ho és divertit, també. En qualsevol cas, a l’apunt, més que d’aquesta mà de pintura filosòfica dels guionistes, volia compartir aquell deler meu, i he aprofitat el caldo precuinat de les seqüències del botonet salvífic. Per cert, és destí o coincidència l’absència d’un personatge cognomenat Marx? Salutacions.

Commentaris tancats.